10/04/2015

Els manuals d’autoajuda són mentida

Tot depèn de tu. Si ho desitges molt ho aconseguiràs. O encara pitjor: si no ho has aconseguit és perquè no ho desitjaves prou. I així fins a arribar a la més gran de les indecències: superar una malaltia no depèn dels metges ni de la política sanitària: depèn de la teva voluntat. Hi ha poques coses que em molestin més que els manuals d’autoajuda. I sobretot els seus autors: en general són molt més intel·ligents que el contingut dels seus llibres i que els lectors que se’ls creuen. Se n’aprofiten amb frases buides i efectistes que obvien l’anàlisi racional i la complexitat de tota realitat.

Tot i que ho pugui semblar no es tracta d’aprofitar aquest espai per expulsar algun dels meus dimonis (tot i que també): és el que he pensat aquests dies quan llegia i sentia que el problema de l’Espanyol és conseqüència de la falta d’ambició. Com si els manuals d’autoajuda tinguessin raó i totes les coses bones que ens puguin passar siguin conseqüència de desitjar-ho i les dolentes, de no desitjar-ho. Certament, les sensacions del partit de dilluns contra l’Elx són tan diferents a les d’ahir contra el Vila-real que la gran temptació és explicar-ho des de la voluntat: posar el peu o no, córrer més o menys, tenir més o menys ganes. Però tots tenim dies millors i dies pitjors: sempre intento deixar-me la vida en cada article, però quan miro enrere i els rellegeixo, només estic content d’un de cada deu. Estic convençut que els jugadors tenien tantes ganes de guanyar dilluns com ahir.

Cargando
No hay anuncios

Si la rematada de Víctor Álvarez i l’oportunitat de Stuani a Bilbao haguessin entrat ara no estaríem donant voltes a la falta d’ambició. Estaríem veient passar els partits de Lliga tranquil·lament esperant el gran dia i barallant-nos entre nosaltres, entre els partidaris i els contraris a xiular l’himne inicial. Aquella final era la que convertia la temporada en un èxit. I els meravellosos partits contra el València, el Sevilla i contra l’Athletic a San Mamés. Però no vam saber rematar la feina. Per falta de talent, per inexperiència, per excés d’il·lusió. I des d’aleshores estem de dol. I com diuen els manuals d’autoajuda una de les fases és la de la ràbia. I el que també recomanen és gaudir de petites alegries: el gran partit d’ahir, un disgust al Barça i el Madrid quan vinguin al Power8, una petita revenja diumenge contra l’Athletic. Res, aquelles petites coses que no donen la felicitat però alegren el dia. Perquè no podem oblidar que som l’Espanyol. I no és falta d’ambició, és principi de realitat.