El Barça reviu el naufragi a la Champions (27-29)

Enviat especial a ColòniaLa Lliga de Campions torna a quedar-se a dos moments de Barcelona. El Barça Lassa d’handbol va flirtejar ahir amb el risc i el Vardar no va perdonar. El conjunt macedoni va eliminar els blaugranes en unes semifinals que conviden a una anàlisi profunda (27-29). Va viure el seu pitjor dia de la marmota. Colònia s’està convertint en un mal record. El d’aquesta final four és per no dormir fins al juny de la temporada vinent. L’eliminació és un fracàs esportiu per rendiment, per objectius i pel discurs que sortia del vestidor abans de trepitjar el Lanxess Arena. Assumir obertament que aquest any tocava, com va dir divendres Xavi Pascual, farà que la ferida no cicatritzi fàcilment. El Barça podria haver guanyat el Vardar als punts o per KO directe. Va dominar durant 40 minuts. Aquesta versió, la millor, hauria arribat a la final en qualsevol edició de la final four. La condició de favorits que acompanya els blaugranes es justifica així, fent les coses bé. Ha de ser un exercici de 60 minuts perquè tingui un valor real. Si no, l’èxit entra en la dinàmica de les ratxes i passa a ser focs d’artifici que t’acosten al precipici. Ahir s’hi va acostar tant que va caure. Els resultats poden canviar l’últim dia sobre la botzina. L’esport és així de magnífic.

El problema no va ser de lectura. El Barça va tenir la disciplina que calia, la justa. Al primer atac va veure que havia de moure els tercers defensius, Dainis Kristopans i Gleb Kalarash, per trencar el 6:0. La suspensió en la part central era una mala idea. Era entrar en una guerra que no guanyaria per quilos, centímetres i facilitat per repartir contactes injustificats. Va ser una lliçó immediata. Acció-reacció. L’equip invertia en la classificació a poc a poc, amb cada aturada de Gonzalo Pérez de Vargas i en els encerts defensius. Xavi Pascual va dir fa quatre anys que el Barça ha de defensar bé per guanyar. Per aquí s’explica el 16-9 del descans i la relliscada final.

Els automatismes van anar desapareixent, com la temporada 2014, en el KO de semifinals contra el Flensburg en la tanda de penals. La crònica del desastre té similituds. El rival creu que pot guanyar perquè l’hi permet el Barça. El partit era seu, però va decidir -sense intenció- obrir-lo perquè el Lanxess visqués una nova remuntada de les grans, de les que alimenten la tradició de l’èpica. El Vardar va reviure perquè el conjunt blaugrana va desconnectar. Les errades en xuts fàcils es van sumar a les pèrdues de pilota, la desconnexió de Gonzalo i Kevin Möller -amb 0/2 en cinc minuts a pista-, una rotació de jugadors d’urgència i l’actuació dels àrbitres.

Renars Licis i Zigmars Sondors no van estar a l’altura. Van xiular en funció del resultat, esforçant-se per complicar la situació pels nervis i una capacitat d’interpretació dubtosa. El Barça no va perdre pels àrbitres. Xavi Pascual els assenyala perquè ha de fer-ho, perquè té raó, però la lectura té més pares. Els del Palau van fer dos gols en pràcticament els últims 15 minuts. El parcial final de 3-11 ho retrata tot, aspecte per aspecte. El gran error va ser deixar-se anar en l’espiral d’accidents. Jugar-se una semifinal contra un equip balcànic en els últims minuts és un mal negoci. El Vardar va ser un tren, inflat d’autoestima, amb Kristopans fent-ho tot bé (10 gols) a banda i banda de la pista. No es podrà dir que la seva victòria no és justa. La final contra el Veszprém ho és. El Barça es limitarà a defensar el seu honor en el partit pel tercer i quart lloc contra el Kielce (15.15 h, Esport3).