“No puc viure de l’atletisme, però així corro més tranquil”

TerrassaEl dia 2 de febrer, Omar Oughzif va travessar la meta de la prestigiosa Mitjà Marató de Granollers a només dos minuts del plusmarquista mundial Wilson Kipsang, que ostenta el rècord del món dels 42 quilòmetres. Però mentre Kipsang se’n va poder anar a l’hotel a descansar i preparar el viatge cap a una altra gran cursa, Oughzif se’n va anar a dormir d’hora al seu pis de Sabadell. L’endemà s’havia de llevar a les 5 del matí, com cada dia, per entrar a la fàbrica on treballa des de fa dos anys.

Els últims registres d’Oughzif el situen entre els millors atletes de fons de tot l’Estat i, amb permís dels ara lesionats Carles Castillejo i Jaume Leiva, el converteixen en el millor corredor català del moment. El mèrit és encara superior si es té en compte que la seva situació personal l’obliga a treballar moltes hores dret i li pren temps d’entrenament i de descans. “Si aquest home s’entrenés matí i tarda, com els altres, tindria marques de nivell internacional”, assegura el seu entrenador, Domingo López, que el veu preparat per fer el salt a la marató. Oughzif, però, no té cap pressa per trencar els registres ni aspira, de moment, a viure de l’atletisme. Defensa que els seus bons resultats són fruit, precisament, de la tranquil·litat de tenir una nòmina a final de mes: “Gràcies a la feina no pateixo per lesionar-me i quedar-me sense res. Puc córrer més tranquil perquè sé que no depenc només d’això”. Una postura comprensible considerant que tota la família depèn del seu sou i que el camí per arribar fins on és ara ha estat llarg i complicat.

Una cursa molt més llarga

Amazic nascut al Marroc fa 28 anys, Omar Oughzif no havia corregut seriosament fins fa cinc anys. Els seus pares van immigrar a Catalunya quan era adolescent i ell es va quedar al seu poble, Amgane, sobrevivint de feina en feina. Reunir-se amb la família, que s’havia instal·lat a Cervera, no va ser gens fàcil. Per poder entrar a l’Estat va haver de pagar 6.000 euros a una màfia, que l’any 2008 el va embarcar de polissó en un vaixell. “Em van amagar dins d’un matalàs. El viatge va durar quatre hores i devíem estar a 60 graus”, recorda amb certa angoixa. Un cop a la capital de la Segarra al principi les coses tampoc van ser fàcils. Aconseguia algunes feines de paleta gràcies als amics, però la situació irregular i la crisi econòmica no li permetien deixar enrere la precarietat.

Un dia li van proposar d’inscriure’s en una cursa a Cervera. “Estava en ple Ramadà i no m’havia entrenat gens”, recorda. Però ho va provar, va arribar entre els primers i va deixar tothom bocabadat. Va participar en diverses curses com a aficionat fins que li van proposar preparar-se de manera sistemàtica i començar a córrer seriosament. La gran recompensa va arribar finalment de la mà de la Joventut Atlètica de Sabadell, que va decidir fitxar-lo i li va oferir una feina fixa. Ara té registres de professional, però no pot fer el salt definitiu perquè necessita treballar. Una situació que podria semblar injusta, però Oughzif no té ni una paraula de retret. “L’atletisme m’ha obert totes les portes que necessitava. Si no tinc temps per entrenar-me més i millorar no passa res. La vida és així”, conclou.

Un esport en hores baixes

“Desgraciadament el cas de l’Omar no és una excepció. Poquíssims atletes poden viure d’aquest esport a Espanya”, apunta Josep Maria Antentas, vicepresident de la Federació Catalana d’Atletisme. La disminució dràstica de beques, incentius i subvencions ha afectat totes les disciplines d’aquest esport. El corredor Carles Castillejo, que fa uns anys sí que podia viure de l’atletisme, confirma que estan sumits en una paradoxa perversa: “Necessitem altres fonts d’ingressos. Això fa que ens entrenem i descansem menys, cosa que, inevitablement, comporta una baixada del rendiment”.