La pissarra sintonitza Messi i Neymar

Barcelona“Si Messi i Neymar no poden jugar junts és per un dèficit de l’entrenador”. Gerardo Martino va fer aquesta afirmació el dia de la seva presentació com a entrenador del Barça i, una temporada després, la comparació entre el rendiment actual dels dos cracs blaugranes i el de l’any passat el condemna a un judici sever ja des del setembre. La pissarra de Luis Enrique, després de gairebé un mes de competició oficial, sembla que ha trobat la fórmula màgica per treure el màxim suc al potencial de Messi i Neymar. Per acostar-los, per connectar-los. La sintonia entre els dos ja es va poder percebre al Gamper, i la Lliga, malgrat que hagi hagut de ser amb caràcter revulsiu per la suplència del brasiler, ha reforçat la sensació que aquest any Messi tindrà en l’ex del Santos un soci ideal. I encara falta Luis Suárez. A l’espera de l’uruguaià, la complicitat entre el 10 i l’11 blaugranes comença a il·lusionar el soci culer. En té motius.

Revolució a l’atac

Els homes de fora juguen més tancats i es guanyen rematadors

L’esquema de joc del Barça de Luis Enrique s’acosta a un 4-3-1-2, tot i que fusiona essències de diversos sistemes de joc, en funció de la zona on s’estigui desenvolupant la jugada (s’intueix també un 3-2-5, 4-4-2 en rombe o un 2-3-3-2). Amb Messi situat entre línies, molt més mitjapunta que fals 9, i amb els dos homes de banda ocupant constantment espais interiors, l’estructura ofensiva acaba sent un 1-2 que redibuixa l’última línia de l’equip i trenca amb la idea d’extrems fixos que s’havia fet servir fins llavors. Quan l’atac es pot mastegar amb temps, l’aportació exterior recau en els laterals, que pugen per traçar una fila de cinc davanters.

Tot plegat millora el context d’influència de Messi i, a partir d’aquí, el dels companys. L’argentí no és la principal -ni única- solució d’atac i, per tant, tampoc l’únic front que han de tapar els rivals. S’obren camins fins a ell, que, quan rep la pilota, té els seus companys a lloc, que activen de seguida el moviment de ruptura per trepitjar àrea i trobar remat. Neymar està gaudint en aquest escenari més golejador.

Més a prop

Les noves posicions faciliten la connexió entre els dos

Quan Neymar arrenca cap a la porteria ho fa ara amb un moviment més curt i més pròxim a Messi que en el curs 2013/14. L’argentí analitza l’acció i entén que l’equip frega el gol amb una assistència, mentre que abans, si la passada implicava obrir el joc a la banda, no sempre era una opció millor que retenir la pilota a la frontal i buscar la jugada individual. La generositat ve provocada, també, per la pissarra.

En aquest sentit, no és casual que contra l’Athletic Messi repartís més assistències en la mitja hora amb Neymar que en els 60 minuts previs. Al Madrigal, l’argentí va intentar set regats en la primera hora i només dos en l’última mitja, ja amb el brasiler al camp. Les decisions de Messi varien lleugerament amb Neymar al camp que amb Munir, Pedro o Sandro. I, de retruc, el rendiment col·lectiu. Coincidint amb l’esprint final a què obligaven els marcadors, contra el Vila-real i l’Athletic, l’equip multiplica ocasions i es decanta al costat en què connecten els dos cracs. Això acostuma a ser la banda esquerra, on s’exagera la presència de Messi més d’un 14%, però no sempre.

Des de la dreta van néixer dos dels tres gols.

Aprendre de les seleccions

L’olfacte de Luis Enrique treu profit de com destaquen al seu país

La fórmula que està fent servir el Barça sembla, ara, l’encaix més lògic per explotar les virtuts naturals de Messi i Neymar. L’habilitat de Luis Enrique és intuir com poden brillar més els seus cracs dins el col·lectiu i portar la idea a la pràctica amb encert. El Mundial va deixar algunes pistes de com els seleccionadors acomodaven els equips als seus líders i l’asturià les ha adaptat. Neymar es mou ara molt menys enganxat a la línia de calç i més per dins, com reclamava el seu entorn la temporada passada. Troba més desequilibri, més àrea, més gol. És el Neymar que ha brillat amb el Brasil.

I sense anar al ritme de l’Argentina de poca creació del Mundial, la idea albiceleste de trobar rematadors davant de Messi (Higuaín i Agüero o Lavezzi) s’està aprofitant aquí.

Model descartat

Les no-solucions de Martino, l’error que no es podia repetir

Si les seleccions havien donat pistes positives, el rendiment amb Martino deixava avisos negatius. El tècnic argentí, acomodat en un esquema tàctic que va anar retocant cada cop pitjor sobre la marxa d’una dinàmica enverinada i negativa, no va saber trobar lloc per al brasiler, que va arraconar a la banda per fer-lo encaixar d’extrem, figura que no va atrevir-se a sacrificar per respectar el manual blaugrana heretat. En un moment delicat de la temporada fins i tot va intentar reactivar l’encallat atac de l’equip, que no trobava maneres de connectar amb Messi contra defenses ben tancades, enviant-lo a la banda dreta. La contrària a Neymar. O el que és el mateix, uns 60 metres de distància entre ells.

Compromís defensiu

Sembla el motiu que, de moment, fa suplent Neymar

L’encaix ofensiu sembla ideal fins al moment, però si el peatge defensiu no es paga és per l’esforç que hi estan posant Munir i Pedro, dedicats a compensar la posició de Messi quan l’equip s’organitza defensivament. I en això, ara com ara, Neymar no és el millor candidat per al tècnic.