La pista on es juga a bàsquet des del 1893

ParísLa pista de bàsquet s’ha anat deformant amb el pas dels anys i s’ha convertit en una superfície ondulada. Els llistons de fusta trontollen sota els peus i dos pilars de ferro ascendeixen, gairebé còmicament, des del centre de la pista. Aquesta pista de bàsquet, en altres paraules, no sembla una pista de bàsquet. Però, malgrat tot, Sylvie Manac’h -la directora del YMCA de París, on es troba aquest espai- va sorprendre’s quan li van proposar fer-hi obres i posar-hi un terra nou i lluent. “No, volem aquesta pista de fusta”, va dir. La pista de bàsquet és el gran d’orgull de la seu francesa del YMCA -l’Associació Cristiana de Joves, una organització fundada el 1844 a Londres per promocionar els valors cristians mitjançant el desenvolupament saludable-, ja que seria la pista de bàsquet més antiga al món, on es juga des de l’any d’inauguració de l’edifici, el 1893, menys de dos anys després que James Naismith inventés el bàsquet al YMCA de Springfield, Massachusetts.

A diferència d’altres grans esports, el bàsquet té una història perfectament traçable. El primer partit es va jugar el 21 de desembre del 1891, després que Naismith, un instructor d’educació física canadenc a Springfield, ideés una nova activitat per ocupar els estudiants inquiets en els mesos d’hivern. El partit, en una pista gairebé idèntica a la de París, es va jugar amb dues cistelles de préssecs, una pilota de futbol i 18 jugadors. En pocs anys, els membres del YMCA nord-americans, on aquesta associació es va fer molt forta malgrat haver sigut fundada a Londres, van exportar el joc a la Xina, França o Sud-amèrica. “És una de les grans exportacions nord-americanes”, diu Matt Zeysing, historiador del Basketball Hall of Fame. El YMCA de París va ser primer lloc d’aterratge del joc a Europa. James Stokes, un filantrop milionari de Nova York amb profunds vincles amb el YMCA, va finançar el projecte de construcció d’un edifici que va ser encarregat a l’arquitecte francès Émile Bénard, que va viatjar a Estats Units per estudiar altres centres del YMCA, i li va encarregar el material necessari per recrear una pista idèntica a la de Sprigfield i la primera piscina coberta de França, entre d’altres coses. Quan es va acabar l’edifici, l’americà Melvin B. Rideout es va convertir en el seu primer director atlètic, i va ser qui va portar el bàsquet a Europa.

Buscant diners

L’edifici, protegit per la llei de monuments històrics des de l’any 1994, disposa d’un teatre i diverses sales de conferències. La pista de bitlles i la piscina es mantenen, però han caigut en desús. I la pista de bàsquet es va fer servir per a arts marcials i, de tant en tant, per a partidets de bàsquet entre els estudiants nord-americans que resideixen al pis de dalt. Pierre Pfister, de 21 anys, fa història i geografia, i explica que hi organitzen partits informals. “És molt divertit. Però de vegades caus per culpa de les peces de fusta del terra que sobresurten”, comenta sobre una pista que necessita molts diners per mantenir-se en un bon estat de conservació. L’espai, de fet, no està obert al públic en general, malgrat que la Federació Francesa de Bàsquet hi ha fet esdeveniments promocionals i conferències de premsa. També s’ha obert per a campanyes publicitàries.

Sylvie Manac’h, però, admet que la seva organització havia considerat algun tipus d’esdeveniment de recaptació de fons per aconseguir els diners necessaris per a una renovació delicada. Fins i tot s’ha parlat de convidar els Harlem Globetrotters per ajudar a donar a conèixer les seves necessitats. El projecte, va dir, implicaria la neteja, poliment i millorar la instal·lació de tots els taulons de fusta (uns 1.000 en total) i costaria uns 80.000 euros. Per a molts, això seria una suma de mèrit per ajudar a preservar el que Daniel Champsaur, un arxiver de la Federació Francesa de Bàsquet, anomenada “una joia del patrimoni del bàsquet subestimada per tothom”. Un tros d’història en un soterrani, amagada.