Un poema, 'Els segadors' i l'Everest conquerit: 40 anys de l'"Hem fet el cim"

Barcelona"Hem fet el cim". Ara fa 40 anys, a les quatre de la tarda del 28 d'agost del 1985, per primer cop es parlava català a dalt de l’Everest, el cim més alt del planeta. Una notícia que va omplir d’orgull tot un país. Aquell "Hem fet el cim" va esdevenir un crit generacional, un lema d’aquella Catalunya que seria olímpica. La gent va incorporar-lo al seu lèxic i milers de persones van rebre els herois quan van tornar a casa. Tot i que, curiosament, la frase pronunciada dalt del cim per Òscar Cadiach va ser “Catalunya ha assolit el sostre del món”.

L’expedició la formaven catorze valents: Conrad Blanch, Nil Bohigas, Òscar Cadiach, Jordi Camprubí, Jordi Canals, Lluís Gómez, Enric Lucas, Jordi Magriñà, Joan Massons, Xavier Pérez Gil, Antoni Ricart, Miquel Sánchez, Toni Sors i Carles Vallès. Acompanyats dels xerpes Ang Karma, Shambu Tamang, Nima Dorje, Narayan Shrestra i Nawnag Yonden, que van ser claus en aquell èxit. Tres d'ells, Òscar Cadiach, Toni Sors i Carles Vallès, van ser els afortunats que van arribar al cim. "Va ser una feina d'equip. Era gent amb experiència. Ja s’havien fet dues expedicions", recorda el barceloní Conrad Blanch, el cap d’expedició el 1985.

Blanch formava part d’una fornada de joves sense por que s’havien conegut al Centre Excursionista de Catalunya als anys 70. "Jo venia de l’escoltisme i vaig entrar al centre amb 19 anys. Allà vaig conèixer un grup de gent amb qui el 1976 vam fer el Kilimanjaro i el mont Kenya. El 1977, fent equip amb Enric Font i Pere Aymerich vam anar a l'Hindu Kush, el 1978 als Andes... Vam ser els primers de l’Estat a entrar al Karakorum, el 1980, i vam fer el cim del Gasherbrum II. Era el nostre primer vuitmil. Així que era impossible no pensar en fer l’Everest", explica. Era un era d’or per l’alpinisme, amb certa rivalitat entre els catalans, els bascos i els madrilenys per veure qui arribaria més lluny. "El 1981 vaig anar a Pequín per negociar amb les autoritats xineses que ens deixessin fer l’Everest per la part tibetana. Imagina com era la Xina llavors, poc després de la Revolució Cultural, tot tancat... Fins llavors tots els occidentals havien fet l'Everest per la part del Nepal perquè la Xina tenia tancada la seva frontera, però semblava que lentament s’estaven movent les coses. El 1980 l’italià Reinhold Messner va aconseguir fer l’ascens sol i sense oxigen per la part tibetana. Saber si ens donarien el permís era tot un repte. I vaig aconseguir-ho per al 1983", recorda Blanch.

Però abans, la tardor del 1982, va sortir una altra expedició del Centre Excursionista liderada per Lluís Belvis i Emili Civis. Va quedar-se a pocs metres de coronar l’Everest per la part del Nepal. Aquell mateix any l’alpinisme català va rebre un cop molt dur quan Pere Aymerich i Enric Font van desaparèixer quan intentaven fer el cim del Manaslu. Va ser un cop molt dur per a Conrad Blanch, el seu amic, que no havia pogut acompanyar-los per motius de salut i feina. Blanch, però, va decidir continuar amb el somni de l’Everest. "Sempre érem quatre. Ells dos, Ton Ricart, que era metge, i jo. Després del que els va passar, vam decidir seguir endavant i vam incorporar a l’equip Antoni Sors i Joan Massons", diu. Amb el suport de la Caixa de Barcelona, ells van ser el pal de paller de l’expedició que va sortir el 1983, i hi van incorporar gent que també havia participat en la del 1982. "Era una bona expedició. No es va fer el cim per una qüestió de sort amb el clima. El 14 d’octubre del 1983 va tocar renunciar. I aleshores va néixer el lema «Hi tornarem» –diu Blanch–. Però vam decidir anar-hi a l'estiu, en l’època dels monsons: el Nepal tanca la ruta pel mal temps, però la Xina sí que ens permetia fer-ho, ja que l’Himàlaia fa de barrera natural dels monsons que venen del sud. Ara, és una època amb molta neu. Semblava una bogeria...", explica Blanch.

L’expedició del 1985 era "un dream team de l’alpinisme, amb experiència en vuitmils, i estava formada per gent de tot el país: Tarragona, Manresa, Valls, Barcelona...", explica Blanch, que tenia clar que volia pujar per la part tibetana per diferents raons. "Per l’aventura i per retre homenatge als primers alpinistes britànics que ho havien intentat, com els famosos George Mallory i Andrew Irvine, el 1924. I pel Tibet i la seva cultura. Portàvem traduïdes paraules del català al tibetà. Tenim un gran record de les setmanes prèvies al Tibet, quan vam intentar enganyar els guàrdies xinesos per parlar amb els monjos als monestirs", recorda emocionat Blanch. Després d'aterrar a Lhasa, van iniciar un viatge de tres dies d'uns 700 quilòmetres, fins al camp base de Rongbuk.

A l'arribar a l’Everest estaven sols. "Vam estar a poc més de 5.000 metres d'altura, al mateix lloc on Irvine i Mallory van muntar el seu campament. Vam fer tres intents sense sort, i al quart vam aconseguir fer el cim. Com a cap d’expedició vas prenent decisions, però al final es tracta de qui està més fort, físicament i mentalment. Jo no podia, per exemple. Per sobre dels 8.000 metres em notava feble, així que vaig estar esperant notícies i patint, perquè el descens va ser dramàtic", recorda. Fa 40 anys, Cadiach, Sors, Valls i tres xerpes –Shambu Tamang, Narayan Shresta i Ang Karma– van lluitar contra la neu i el vent en l’ascens final. "Quan ens faltaven uns 150 metres per al cim vaig calcular que trigaríem unes dues hores a arribar-hi... però van ser sis. Fer un pas significava aturar-se i haver de respirar deu vegades. Va ser molt dur, però estava convençut que si el temps es mantenia hi arribaríem. Va ser extraordinari. Vam estar una hora dalt del cim, tot i que es començava a tapar i estàvem a més de vint graus sota zero", recordava fa anys Cadiach, que acabaria convertit en el primer català a pujar els catorze cims de més de 8.000 metres sense l'ajuda d'oxigen. Vallès, massa cansat, s'havia quedat pel camí, però estava decidit a arribar-hi com fos.

A dalt es van fer fotografies i van enviar el missatge a la resta de l’equip, que va fer sonar Els segadors al camp base. "Hi havia un component de catalanisme, esclar", diu Blanch. També van mostrar a dalt un banderí de la precandidatura olímpica de Barcelona 1992. I van complir amb l'encàrrec del poeta Joan Brossa, que havia escrit un poema batejat com Una oda sextina a uns catalans intrèpids amb l’esperança que fos llegit a dalt del cim. Òscar Cadiach seria l’encarregat de fer-ho. Una de les primeres coses que van fer els primers catalans dalt l’Everest va ser llegir un poema que deia: "Al cim del món es troba una altra vida / tenim els astres a les nostres plantes / de la tempesta al sol hi ha quatre passos / banya l’anell la pedra de la força / la platja de la neu aplega rastres / i el mapa es troba al mig d’un altre centre". Cadiach, però, admet que amb el vent i el fred va fer el que va poder. Un cop es van comunicar per ràdio per anunciar la bona nova, del camp base va sortir el telegrama més esperat: "Amb l’emoció desbordada us comuniquem que Catalunya ha assolit avui el sostre del món. Visca Catalunya! Visca el muntanyisme català! Amunt, amunt, amunt!"

Dues hores més tard va arribar al cim Carles Vallès. "Quan va arribar li van donar una mica de xocolata, una galeta i ja tocava baixar", diu Blanch. Estaven ben sols a 8.849 metres. No com ara, que cada dia poden aplegar-se moltes expedicions a dalt de tot. Sols al cim del món, ells van gaudir del moment. Potser massa, perquè durant el descens se'ls va fer de nit, cosa que va complicar-ho tot. Quatre membres de l’equip van haver d’improvisar un bivac a uns 8.600 metres d'altitud, una fita de la qual no es tenia constància que llavors hagués assolit ningú. Carles Vallès va ser un dels que van haver de fer un forat a la neu i passar la nit com van poder, els quatre abraçats. "Va ser molt complicat", recorda. Després d’una nit duríssima, van anar baixant com van poder, fins que van trobar un dipòsit amb dues ampolles d'oxigen que va ser clau. "El retrobament va ser emocionant. Aquell descens va durar tant que ens teníem el pitjor", diu Blanch. "No era com ara que les comunicacions són fàcils. Llavors costava comunicar-se amb casa, havíem d'enviar telegrames en morse. I entre nosaltres costava saber què passava allà dalt", afegeix. S'emociona al recordar especialment els qui ja no hi són: Sors va morir el 1987 al Lhotse, i el 1988 qui perdria la vida seria Narayan Shresta, en un ascens a l'Everest.

La comunitat alpinista internacional també va seguir el periple d’aquella cordada, ja que era la primera expedició occidental que pujava per l'aresta nord-est de la muntanya. A casa els esperava un país neguitós per conèixer els detalls d'aquella aventura; tots els catalans sentien que ells també havien fet el cim. De fet, la plaça Sant Jaume es va omplir de gom a gom per rebre els protagonistes d’una aventura que ells van explicar a periodistes i curiosos. A amics i familiars. Primer als fills i, després, als nets. I que recordaran de nou aquest 28 d’agost, quan es reuniran a Taradell per fer una xerrada coordinada per Albert Om i estrenar un documental. Aquests valents s'han anat trobat molts cops a Taradell, la població on es va dedicar una plaça a la seva fita. "Jo hi estiuejava i tenia amistat amb el llavors president del centre excursionista del poble, Josep Munmany, motiu pel qual un banderí del Centre Excursionista de Taradell va pujar a dalt de l’Everest", diu Blanch. "El millor de tot és que vam fer moltes més expedicions junts. I que mantenim l’amistat, cosa que no sempre passa en l’alpinisme, quan amb tants nervis i tensió molts cops la gent s’enemista", afegeix. Quaranta anys després, aquells alpinistes també enyoren la figura de Nil Bohigas, mort el 2016 amb 58 anys. El record dels que ja no hi són fa encara més fort el lligam dels que fa quatre dècades van pensar que es podia pujar al cim del món, en una època en què tot semblava per fer.