Avui, a les set del vespre, Sergi Pàmies rebrà el X Premi Internacional Vázquez Montalbán de periodisme esportiu. Poques vegades un premi del meu gremi m’ha semblat tan escaient perquè -ho confesso- m’ho passo molt bé llegint els articles que el Sergi escriu sobre el Barça. Tant en les contracròniques dels partits com quan penetra en la sociologia culer, o bé quan disseciona la política de club, em sembla que aconsegueix fer unes anàlisis punyents, singulars i escrites d’una manera que fa venir enveja, de la sana i de la que no ho és tant. Hi estiguis d’acord o no, és una opinió que t’enriqueix com a culer i com a lector. El premi que li han atorgat m’ha obligat a pensar per què m’agraden les columnes del Pàmies, ja fossin a El País o a La Vanguardia (o fins i tot les seves breus intervencions amb el Cuní). El Pàmies m’agrada perquè és original en la tria de temes, en els detalls que agafa com a ham per desenvolupar la idea i, sobretot, perquè té mirada pròpia sobre el Barça i el futbol, amb el que això significa de fugir de l’agenda temàtica adotzenada del periodisme de pilota i de tenir un punt de vista singular que fuig, per sistema, de la demagògia que tant es porta. Ni s’apunta a corrents majoritaris, ni deixa res per verd. I tot això escrit a través de la ironia, que és, possiblement, la forma més intel·ligent de l’humor. Aquesta figura retòrica també és una manera d’agafar distància -de les juntes de torn, dels tècnics de pas i sobretot dels futbolistes pagats de si mateixos- per treure-li al Barça la transcendència que tots tenim tendència a donar-li. Així, el Pàmies s’ha mantingut lluny dels ismes i ha sabut veure, de tres hores lluny, els sàtrapes que han anat al Barça per aprofitar-se’n o els que s’han estavellat per altres obsessions menys crematístiques. Li valoro, també, que li agradi més el camp que la llotja, tot i que sovint demostra saber en quins espècimens estranys s’han convertit els jugadors. Tot i el seu cruyffisme confés (a casa guarda les hores de gravacions que li van permetre escriure i editar un llibre del Johan), tot i que consideri que parlar amb Cruyff de futbol és com parlar amb Picasso de pintura, no és un dels periodistes que pateix la tan estesa síndrome d’Estocolm amb el personatge.
Ras i curt, m’agraden els articles del Pàmies perquè són irreverents i incòmodes, dues característiques del bon periodisme que corren el risc d’anar-se deixatant en la professió. Juan Villoro, Simon Kuper, Nick Hornby i Joaquim M. Puyal l’han precedit a l’hora d’endur-se aquest premi que porta el nom d’algú que va reflexionar i escriure coses tan definitives sobre el Barça com Vázquez Montalbán. Aquesta alineació de guardonats, de moment, sona millor que la que l’any que ve li tocarà dir a Manel Vic que comença per Ter Stegen, Cuadrado, Marquinhos...