“Els clubs de futbol no veuen les dones amb caràcter ni capacitat de liderar un grup”

BarcelonaSara Monforte (Castelló, 1980) és l’excepció que confirma la regla. Després del cessament d’Irene Ferreras, del Deportivo Abanca, al novembre, l’entrenadora de l’Espanyol és l’única dona al capdavant d’una banqueta dels 16 equips de la Lliga F. “Els clubs de futbol no ens veuen amb caràcter ni amb capacitat per liderar un grup de 20 jugadores i un cos tècnic. Costa molt que ens donin oportunitats, se’ns demana més que a la resta i sempre hem d’estar demostrant”, explica Monforte en una conversa amb l’ARA abans de rebre aquest dissabte el Madrid CFF (18 h, DAZN). 

La situació que denuncia no és exclusiva del futbol espanyol, sinó que encara és la tònica dominant a les cinc grans lligues europees femenines: només deu entrenadores en 62 clubs. Com passa a Espanya, a Alemanya, Itàlia i França només n’hi ha una: Theresa Merk (Friburg), Suzanne Bakker (Milan) i Sandrine Soubeyrand (Paris FC). “Segurament hi ha menys dones amb llicència d’entrenadora que no pas homes, però tot i així costa molt. A mi les dues persones que m’han donat una oportunitat a la banqueta, al Vila-real i a l’Espanyol, han estat dones, i això no és casualitat”, afirma. 

La d’Anglaterra és l’única gran lliga on s’està registrant un canvi real. A la Women’s Super League hi ha tantes dones com homes entrenant: començant per Natalia Arroyo (Aston Villa) i seguint per Renée Slegers (Arsenal), Sonia Bompastor (Chelsea), Amandine Miquel (Leicester City), Rehanne Skinner (West Ham) i Amber Whiteley (des de fa pocs dies interina al Liverpool). “No ens han de regalar res ni afavorir pel fet de ser dones, però sí donar oportunitats a les que siguin bones”, reivindica. “A l’estranger es valora més les dones entrenadores. La Milagros Martínez triomfa a Mèxic, però va marxar d’aquí perquè no tenia opcions. Conec bé la Natalia, coneix molt bé l’essència del joc, encara he de veure un comentarista de futbol millor que ella”, afegeix. 

La manca de talent femení a les banquetes d’elit, adverteix, és un problema crònic perquè els clubs tendeixen a escollir “persones sense experiència en el futbol femení, fet que devalua encara més les dones entrenadores”. A ella l’oportunitat li va arribar quan havia decidit penjar les botes al Saragossa. La trucada del Vila-real li va permetre descobrir la seva vocació. “Disfrutava jugant, però m’agrada més entrenar, és la meva passió. Primer, per la convivència amb les jugadores, ja que em sento més educadora, en l'àmbit pedagògic. Segon, per l’adrenalina dels partits”, relata. 

El projecte amb el Vila-real va finalitzar l’estiu passat, després de sis anys, un ascens i un descens. “Tenia molta angoixa de passar un any a l’atur, perquè els nostres salaris no ens donen per poder estalviar i estar tres o quatre anys sense entrenar, però vaig tenir la sort que l’Espanyol em va trucar”, reprèn. Quan falten deu jornades, les blanc-i-blaves són cinc punts per sobre del descens en la seva temporada de retorn a la màxima categoria. “Estem fent una bona temporada, lluitant per la permanència en una categoria exigent. En dos o tres anys, a més, es veuran els fruits de la bona feina que s’està fent al planter”, comenta. 

Monforte, que va jugar a l’Espanyol entre el 2009 i el 2013, ha comprovat en primera persona com ha evolucionat el futbol femení en les últimes dècades. “Ara tenim molts més recursos, començant pels espais. Podem utilitzar el gimnàs d’alt rendiment de la ciutat esportiva i les jugadores poden dedicar-se exclusivament a jugar. A més, abans al cos tècnic hi havia tres o quatre persones, ara tinc una dotzena d’especialistes treballant amb mi: preparadors físics, entrenador de porteres, analista, psicòleg, fisioterapeutes, nutricionistes, readaptador… Hi ha molts perfils i podem arribar a moltes més coses”, detalla. Gràcies a aquests recursos, indica, les futbolistes són avui “molt millors físicament i condicional”. 

El llarg camí cap a la professionalització del futbol femení

El camí cap a la professionalització del futbol femení és lent, però ja s’està començant a fer tangible. “A la meva generació només podíem viure exclusivament del futbol unes 30 o 50 jugadores, com a molt. Abans podies ser bona, però potser no t’arribava econòmicament per continuar jugant, mentre que ara sí que és una professió i t’hi pots dedicar”, amplia. I anima les joves a creure en el seu potencial: “Molts pares, i inclús les mateixes nenes, no són conscients, les que tenen talent, que si posen el focus en el que realment importa podrien arribar a ser professionals en el futur”. 

Un trajecte gens fàcil, que exigeix sacrificis, com els que ha fet la mateixa Monforte. “No tothom està disposat a sacrificar la vida social o a estar lluny de la família a canvi d’uns salaris que estan molt lluny dels dels nois, a qui potser els compensa més”. Consultada sobre cap on creu que ha d’anar la competició, ho té clar: “El repte més complicat és fer sostenible el futbol femení. Em fa por que ens el carreguem en dos o tres anys i els clubs deixin d’apostar-hi perquè només vegin pèrdues. Necessitem visibilitat, perquè quan la gent el veu, li agrada. Que vinguin marques i que la gent pagui per veure’ns”, sentencia.