07/02/2024

No és per ser feliços que som de l'Espanyol

El temps de lleure, el que no és ni productiu (el laboral) ni de cures (el familiar en el sentit més ampli), és el de la llibertat. Unes hores al dia, uns dies a la setmana, unes setmanes a l’any en què disposem del nostre temps per intentar ser feliços (ja sé que per a molta gent la feina també és font de felicitat, però això ja és una altra història). Quan puc triar, destino el meu temps a la cultura (lectura, cine, teatre i música), a menjar bé i a l’Empordà (el país i el concepte). La resta, obligacions i concessions. Algunes, moltes, fetes amb tot el plaer. I, enmig de tot això, un temps dedicat a l’Espanyol. Massa, segurament. Un temps que no entra en cap de les categories anteriors (o potser té una mica de totes). No em dona el plaer de la lectura ni la possibilitat de deixar-lo a mitges. No és, en sentit estricte, una història d’amor, tot i que s'hi assembla molt. Tampoc és una obligació: però molt sovint el visc com si ho fos. 

Tot això ho pensava mentre diumenge anava cap a Cornellà amb el meu amic Ignasi. Enguany, gràcies a ell —que s’ha fet soci com a resposta al descens—, anar al camp és més divertit que mai. I, molt important, em permet viure els partits amb una relativa —només relativa— distància. Malgrat això, el desenllaç d’un partit que semblava guionitzat (les protestes contra la propietat, el gol al minut 2, les protestes contra l’entrenador, la insòlita —per infreqüent— ajuda arbitral i el gol de la victòria de penal al minut 99) em va fer feliç.

Cargando
No hay anuncios

Dintre de tota la misèria que representa ser a Segona Divisió amb un propietari que ja ha deixat de veure el club com una de les seves joguines i l’acabarà matant perquè és seu, amb uns dirigents incompetents i un entrenador que no il·lusiona, allà érem els de sempre celebrant un trist 2-1 contra el Llevant com si haguéssim guanyat un títol. Una felicitat momentània que va deixar lloc al sentiment dominant: responsabilitat. Aquest és el punt: visc (vivim, crec) l’Espanyol des de la responsabilitat. Amb el pes que això suposa. Però també amb la satisfacció que implica ser part essencial de la seva supervivència i dels seus comptats èxits.

Cargando
No hay anuncios

Des de la responsabilitat ens hem de continuar mobilitzant per aconseguir que Chen el vengui. Des de la responsabilitat (i l’afecte) s’ha d’exigir a l’equip que compleixi amb la seva obligació professional: l’ascens. Perquè nosaltres no som de l’Espanyol per ser feliços. Ho som per responsabilitat: amb un compromís pacient que no es resigna a la mediocritat, persistirem.