Talent contra l’hegemonia d’esperit totalitari

Fa anys que insisteixo que a l’Espanyol li falta una mirada estratègica. Respondre a les grans preguntes (Qui som? Qui volem ser?), definir els objectius a mitjà i llarg terminis i concretar què cal fer per assolir-los. Aquesta estratègia necessita un relat i s’inicia per un diagnòstic. Segons els manuals més tradicionals de planificació estratègica, el diagnòstic se sintetitza en una anàlisi interna (amb les debilitats i les fortaleses) i una anàlisi externa (amb les oportunitats i les amenaces). Òbviament, si la piloteta entra, ens oblidem de la importància de pensar més enllà. Però és precisament aquest oblit –que sovint és conseqüència de la incompetència– el que provoca que la piloteta deixi d’entrar. I aleshores, tot són presses. 

És per això que em sembla tan meritòria com necessària la iniciativa que, promoguda pel millor executiu que té l’Espanyol –el director de comunicació, Sergio Aguilar– s’ha iniciat aquesta setmana: El Club 1900, un espai de debats regulars que tenen com a rerefons l’Espanyol però en què es tracten temes que transcendeixen el dia a dia del club. Una oportunitat, a més a més, de mostrar una de les grans fortaleses de l’Espanyol: la gran quantitat de talent perico que hi ha en tots els àmbits professionals. Referents en els seus sectors que estimen i se senten compromesos amb el seu club. Un espai que, indirectament, serveix per repensar l’Espanyol. Dimecres es va parlar de creativitat amb tres dels millors creatius publicitaris del país (Toni Segarra, Josep Maria Piera i Gustavo Martínez) moderats pel periodista i expert en cine (i fill de mite) Carlos Marañón. Curiosament, aquesta mateixa setmana, Enric Jové (un altre gran creatiu, que va fer la pitjor campanya publicitària –i l’única remunerada– que ha fet el club en els últims anys) ha escrit un article amb un aire de suficiència immerescuda al diari Sport que denota poca fidelitat al club que el va contractar i on torna a demostrar –i d’això en puc donar testimoni directe– que mai no l’ha entès.

L’Espanyol viu en un territori hostil on regna una hegemonia esportiva d’esperit totalitari. Contra això, a banda de recordar-ho per no convertir en normal el que no ho és, no s’hi pot fer res. L’únic camí és fer les coses molt bé. Aprofitant els millors cervells pericos, fitxant professionals honestos i compromesos, innovant en tots els camps (tecnològic, esportiu, social). I, per últim però no menys important, mantenint l’ànima i el sentiment vius. Perquè, ara mateix, és de l’únic de què podem sentir-nos orgullosos.