El retorn a casa de Cesc, un software impossible

Barcelona“No és fàcil agafar el software que ha creat el mister en dos dies”, s’excusava Cesc Fàbregas el gener del 2012, després de gairebé mig any al Barça, quan les primeres sensacions de rendiment irregular començaven a inquietar l’aficionat blaugrana. Dos anys i mig més tard, aquesta percepció d’un encaix imperfecte, impossible, ha acabat de provocar la seva sortida al Chelsea de José Mourinho. Ni tan sols l’arribada de Luis Enrique, amb qui s’assumeix la necessitat de tenir a la plantilla migcampistes del seu perfil, més poderosos en l’aspecte físic i amb més mobilitat i arribada, ha salvat l’adéu de Cesc. El 4 del Barça no serà el líder creatiu del pròxim cicle que s’esperava quan va ser fitxat. No serà l’hereu de Xavi Hernández al mig del camp, el pont entre el lideratge del terrassenc i l’aparició del pròxim talent del planter (l’esperança de l’entitat passa per l’evolució de Sergi Samper).

Estil i evolució

Cesc Fàbregas marxarà del Camp Nou sense haver trobat el seu lloc al terreny de joc -no ha sigut constant en l’onze amb cap dels tres entrenadors que ha tingut, Pep Guardiola, Tito Vilanova i Gerardo Martino-, superat per un manual futbolístic que altres companys se sabien de memòria, castigat per un procés de desgast del model de joc que ha desestabilitzat l’equip i ha esquitxat el record del que va ser.

De fet, aquest doble procés que ha viscut ell individualment i el grup com a col·lectiu tampoc ha ajudat a asserenar-li la integració. Cesc ha sigut víctima de l’exploració de l’equip de nous camins per seguir guanyant sense caure en la previsibilitat.

Tres propostes i posicions

El 3-4-3 de l’últim any de Pep Guardiola (que va fer-lo esclatar com a mitjapunta, el millor soci de Leo Messi), la verticalització amb Tito Vilanova (en un box to box al mig en què exhibia el seu aprenentatge a Anglaterra) i les variants de Gerardo Martino (que el van fer passar per davant d’Andrés Iniesta, fins i tot) són lleugers canvis de rumb col·lectius que han anat tocant tecles en un equip cada any més vell i més analitzat pel rival.

El software que Cesc va intentar aprendre a corre-cuita en arribar va anar prostituint-se de mica en mica, per resultats i per supervivència, i, en el ball d’essències d’un i l’altre, s’ha deixat de saber si el Cesc omnipresent de l’Arsenal havia de ser la peça que ajudés a fer evolucionar el Barça o si era el Barça qui havia de portar Cesc a la seva versió més madura i més blaugrana. El futbolista mai ha amagat que s’expressa millor quan juga amb llibertat i la cotilla posicional de l’actual Barça sempre l’ha incomodat. “Quan jugo més a dalt tinc més mobilitat, és un rol que domino. Com a interior haig de tenir més disciplina”, s’autoexigia. De fet, marxarà amb un balanç de 42 gols i 45 assistències, unes xifres gairebé de davanter.

Onze de gala i estat de forma

I és que com a substitut de Leo Messi de fals nou, ha ofert un rendiment superior al que ha pogut donar quan ha ocupat una posició al mig del camp. Mai ha sigut el punxó desequilibrant que és Iniesta, ni el pas estable que és Xavi com a organitzador del joc. I la comparació l’ha acabat traient de l’alineació en els moments decisius de la temporada.

L’assignatura pendent de Cesc al Barça haurà sigut la regularitat. En aquesta última temporada, que es pot considerar la més estable del futbolista (és en la que més ha jugat: 3.757 minuts), va acumular més del 55% dels minuts en la primera volta. La situació va ser especialment dramàtica amb Guardiola. De ser peça clau en l’engranatge innovador del 3-4-3, l’ exgunner va passar a ser suplent en el tram decisiu de l’any. En l’últim trimestre, des del 17 de març al Sánchez Pizjuán, Fàbregas va disputar només el 14% dels minuts totals.

Segones voltes

Cesc deixarà el Barça amb l’etiqueta de ser un futbolista de primeres voltes, que es dilueix en la segona part de l’any. Excepte amb Tito Vilanova, el seu principal valedor, el d’Arenys de Mar ha esgotat el seu potencial golejador al gener. En el primer any va marcar nou gols en Lliga en la primera volta i va quedar-se sense punteria després. L’any passat, amb Martino, només una diana va maquillar unes estadístiques que en el primer cicle l’havien deixat amb set gols al campionat.

Altre cop s’ha de vincular l’actuació individual de Cesc al moment de l’equip, que en les tres temporades va acabar exagerant la seva proposta quan es jugaven els títols. Amb Guardiola es va acabar girant el 3-4-3 inicial a fórmules totalment imprevisibles que van donar protagonisme a homes com Thiago i Tello. Amb Vilanova, i fruit d’uns mesos d’incertesa per la malaltia del tècnic i la direcció provisional de Jordi Roura, l’equip va censurar-se la verticalitat que li havia donat la Lliga al desembre per acabar en un patró de toc i control que va empènyer Cesc a un rol secundari. És, també, el que ha acabat passant amb Martino aquest any. Després de gastar sense èxit la fórmula amb Iniesta a l’extrem i Cesc per dins, el tècnic de Rosario va tornar als orígens per mirar de reenganxar-se a la Lliga i salvar la desfeta general.

Amb tot, Cesc mai ha sigut una peça ofensiva prou convincent, a l’ombra d’homes de més talent en atac. Tampoc una peça que aportés control i direcció al joc elaborat dels blaugranes. Ni 6, ni 8, ni 9, ni 4. “Si se sent un líder, com va passar a l’Arsenal, Cesc pot tirar de l’equip. Aporta control de pilota, moltíssima arribada i gols. És un tipus de futbolista que el Chelsea no té”, el descrivia ahir Fernando Torres des de Washington. El ritme desbocat de la Premier i la pèrdua d’un referent com Frank Lampard al bàndol blue li dóna el context ideal per explotar el seu futbol, com també li passa amb la selecció espanyola quan l’atac passa per la seva mobilitat, la seva anarquia.

Pagar un preu car

“Cesc mai ha estat valorat com es mereix -el defensava dimecres el seu amic Gerard Piqué, abans que se li escapés fora de micròfon que el seu traspàs ja era un fet i rondava els 33 milions d’euros-. Seria l’estrella de qualsevol equip, una peça fonamental i bàsica, però al Barça li està costant més”.

De res va servir, en el seu cas, haver mamat el futbol del Barça en categories inferiors. Amb ell, el pas per La Masia mai ha sigut la garantia d’una integració ràpida i fàcil. Sempre ha necessitat temps, ha necessitat paciència. Però tres cursos més tard, club, afició i jugador han entès que entre Cesc i el Barça no hi ha la química que les dues parts s’havien imaginat durant més de dos estius de negociacions.

Ser un fitxatge ha pesat, perquè l’encaix de Cesc s’ha analitzat sempre des d’una òptica enverinada. Era un jugador de la casa, però havia fet treure el talonari al club per recuperar-lo, i aquesta doble condició l’ha situat en un llistó d’exigència diferent al d’altres companys. “Sé que hi ha gent que segueix pensant que sóc català i que s’han hagut de pagar molts diners per mi”, va dir en més d’una ocasió. Ara el Barça busca que, frustrada l’aposta esportiva, com a mínim l’operació acabi sent rodona en termes econòmics.