El petó forçat de Luis Rubiales

"La dona en samarreta i pantalons no està afavorida": 50 anys de persecució i burles a la RFEF

Perseguit per les autoritats, el futbol femení no va ser oficial fins als anys 80 i fins al 2015 va ser dirigit per un masclista com Ignacio Quereda

BarcelonaEl primer cop que va jugar la selecció espanyola femenina, el 21 de febrer del 1971, el president de la Federació de Futbol de Múrcia, Manuel Cerezuela, cridava a les portes de l’estadi de La Condomina, escenari del partit: "Aquí no es juga, això és indecent". Malgrat que les jugadores ja eren al camp i els espectadors havien arribat, el senyor es trencava la gola intentant boicotejar el partit, ja que "les dones no poden jugar a futbol". El partit, contra Portugal, es va jugar amb empat final (3-3), però amb un àrbitre amb xandall de carrer, ja que el Col·legi Regional d'Àrbitres li havia trucat i exigit que no dirigís el duel. L'home va fer-ho, però sense la roba d’àrbitre oficial, per si de cas. Avui en dia encara hi ha debats sobre si és el primer partit de la història d’Espanya, ja que no es pot considerar oficial. ¿La raó? La Federació s’hi oposava. Bàsicament, va ser un acte rebel per part de qui creia que el futbol femení valia la pena.

La relació del futbol jugat per dones amb els despatxos de la RFEF no sempre ha estat fàcil. Un llarg historial d’obstacles, menyspreus i baralles que neix aquells anys 60 en què un grup de valentes va decidir tirar pel dret. Mig segle més tard, la lluita continua vigent, tot i que ha canviat d’escenaris. Ara els conflictes són a la final del Mundial, quan abans eren en camps de terra de barris de Barcelona, València o Madrid. De fet, la RFEF no va reconèixer el futbol jugat per dones fins al 21 d'octubre del 1980. Franco feia cinc anys que era mort, però el franquisme, no tant. "Des de la Federació, en lloc de donar suport, ens van voler fer callar. Quan van veure que podíem omplir estadis, van anar contra nosaltres", recorda la valenciana Carmen Arce, portera de l'equip aquell 1971.

Cargando
No hay anuncios

Per arribar al 1971, però, cal recordar què havia passat abans. El futbol femení neix a Espanya el 1914, precisament a Barcelona, però amb els anys 20 perd pistonada. L'arribada del franquisme va significar la seva desaparició durant 20 anys. Durant la dictadura només es permetia a les dones practicar esports com el voleibol, l'handbol, el bàsquet, l'hoquei, la natació, l'esquí i el muntanyisme. La Falange havia marcat les normes ja des dels anys 40, inspirant-se en el model de l’Alemanya nazi i la Itàlia de Mussolini, amb una secció femenina que allunyava les dones dels esports de contacte, no fos que un cop provoqués que una dona no pogués ser mare; o d’aquells que es consideraven poc femenins. El futbol era un dels esports perseguits.

Cargando
No hay anuncios

Malgrat tot, moltes dones jugaven als patis d’escola o pels carrers. I s’organitzaven equips en festes majors, fins que les autoritats deien que allò no podia ser. Tenim documentats partits informals ja als anys 50, fets puntuals que podien acabar amb una esbroncada per part de la Guàrdia Civil o un capellà. Als anys 60, però, cada cop més dones creen equips més organitzats per poder jugar, malgrat que estava prohibit. Les arrels del partit de Múrcia del 1971 estan en aquests anys 60 en què cada cop més persones desafien la prohibició en partits que a vegades eren permesos per les autoritats perquè ho consideraven divertit, com un espectacle. De manera significativa, el mateix 1971 del primer partit de la selecció estatal, s’organitzaria un partit entre "finolis" i "folklòriques" amb la participació de famoses com Rocío Jurado. El mateix 1971 es rodaria el film Las Ibéricas F.C. sobre dones que juguen a futbol entre comentaris masclistes. El futbol jugat per dones era vist per molts com un espectacle divertit on els homes podien veure cuixes, fent befa de les jugadores. "Sempre feien bromes. Si no van prohibir molts partits és perquè els semblava divertit. Als documentals de l'època enfocaven les cames i els culs. Els agradava fer acudits i ens deixaven jugar. Ara, quan van veure que podíem jugar bé es van espantar", defensa Arce.

El 1970, poc abans del partit de Múrcia, arribava a la presidència de la RFEF José Luis Pérez Payá, un exjugador que portava el futbol a la sang, ja que havia jugat a la Reial Societat i el Reial Madrid. I el seu pare havia presidit l’equip de la seva ciutat, l’Alcoià. Pérez Payá, al preguntar-li per aquell fenomen de veure dones jugant, afirmaria: "No tinc res en contra del futbol femení, però tampoc m'agrada. No ho veig gaire femení des del punt de vista estètic. La dona en samarreta i pantalons no està gaire afavorida. Qualsevol vestit regional li quedaria millor". Durant la seva presidència, en lloc d’ajudar, va intentar posar bastons a les rodes.

Cargando
No hay anuncios

Però el futbol era massa popular i les dones, valentes. Moltes es morien de ganes de jugar, tal com passava a tot el món, ja que a finals dels anys 60 s’havien començat a fer els primers tornejos internacionals en llocs com Itàlia o Alemanya, encara sense el suport de la FIFA. Algunes empreses privades, però, sí que invertien diners en els equips creats per dones, com faria la popular marca Martini Rossi a Itàlia, fins al punt que el primer Mundial no oficial de la història portava el nom de la beguda. Espanya no podria jugar aquests Mundials, però sí que es van crear els primers tornejos.

A Catalunya, als anys 60 es juguen un munt de partits. Simbòlicament, el 1967 hi ha el primer partit al Camp Nou, entre equips formats per a l’ocasió per jugar en festius. Són anys amb equips que ja fan soroll a Sabadell, Mataró o Centelles, gaudint de certa estabilitat. El 25 de desembre del 1970 es jugaria el primer partit de l'equip de dones Selecció Ciutat de Barcelona, considerat l'embrió del futbol femení blaugrana. Un equip dirigit pel mític porter Antoni Ramallets que va jugar contra la Unió Esportiva Centelles abans d’un partit amistós del primer equip masculí. Partit en què l’humorista Pedro Ruiz va fer de speaker, fent comentaris ofensius sobre el físic de les jugadores tota l’estona. El 1971 aquest equip va passar a anomenar-se Penya Femenina Barcelonista i va començar a rebre un tímid suport material del Club.

Cargando
No hay anuncios

A Madrid, es recorda com una data clau el 8 de desembre del 1970, quan l’extremeny Rafael Ruiz Muga va organitzar al camp de Boetticher, a Villaverde, un dels primers partits femenins documentats durant el franquisme. Més de 8.000 persones van veure el duel entre el Sizam, equip organitzat per aquesta empresa entre les seves treballadores, i el Mercacredit. Ruiz, un professor que ajudava a entrenar en un club de barri, va observar com les xicotes i germanes que anaven a veure els entrenaments masculins xutaven les pilotes per passar l’estona. I així va sorgir un club de futbol que acabaria organitzant aquell partit. A Ruiz Muga, que amb el temps seria el primer seleccionador espanyol femení oficial, el van detenir al final del partit. La Guàrdia Civil el va dur a la comissaria. "L’oficial crec que esperava una persona diferent. Jo portava sempre corbata, anava ben vestit. En veure’m em va dir que no s’esperava que algú com jo organitzés espectacles com aquell, que havia de ser un home de bé. Jo li vaig dir quatre coses per sortir del pas. Que si és per divertir-se, que no hi ha mala intenció...", recordaria.

Cargando
No hay anuncios

Les pioneres de Barcelona, València o Madrid s’anirien posant en contacte, i entre totes organitzarien el partit de Múrcia en què, per cridar l’atenció, es van fer uns cartells on s’anunciava la presència de les millors jugadores del moment. I totes tenien un sobrenom relacionat amb jugadors masculins: la Kubalita, l'Amancio, la Puskas... "El primer cop que em vaig entrenar, em van dir que com que era rossa m’assemblava a Kubala. I així va quedar. Llavors no em sentia una pionera, però sí que tenia clar que tot costaria molt. Crec que és amb el temps que he entès el valor del que estàvem fent, perquè no teníem el permís de les autoritats i era una dictadura", explica Carmen Arce, que era la Kubalita. Aquella selecció jugaria cinc partits més, tres dels quals a Itàlia, on van poder fer un tour gràcies a l’ajuda de patrocinadors italians, ja que llavors aquest país era dels que més apostaven pel futbol jugat per dones.

Aquell equip en passaria de tots colors. Ruiz Muga, que va rebre un missatge que deia "Preguem que s'abstinguin de promoure tota activitat relacionada amb el futbol femení per no gaudir d'aquiescència de la secció femenina del moviment. Déu guardi a vostè molts anys", aprofitaria el partit de Múrcia per jugar un altre partidet no gaire lluny, a Almansa, contra un equip sota el paraigua de l’Aprosu. Què era l’Aprosu? Doncs l’Associació Protectora de Subnormals. Quan el camp ja era ple, un grup d’homes va arribar a l’estadi amb pals afirmant que el partit no es podia jugar. Eren els cacics que manaven al poble. El partit es jugaria perquè Antonio Molina, director de l’Aprosu, va trucar a la dona del dictador Franco, Carmen Polo, que era la presidenta d’honor de l’associació, explicant el cas. Sembla que Polo va respondre que "fessin el que volguessin, que millor que juguessin, perquè no volia molestar el seu marit". I es va jugar. Però costava molt. Carmen Arce recorda com, de mica en mica, la flama es va anar apagant: "Ens van ofegar. La Federació va fer de tot per evitar que seguíssim jugant. I, esclar, teníem feines i algunes es van anar casant. A partir del 1974 ja no es va poder jugar més".

Cargando
No hay anuncios

Els anys foscos de Quereda

A partir dels anys 80, el futbol femení aconsegueix ser oficial. Però sense cap mena de suport. La Reial Federació Espanyola de Futbol no apostava per l’esport jugat per dones. No seria fins a finals dels anys 90 quan es començava a millorar, cada cop amb més clubs, amb més jugadores, però era un esforç que sorgia des de baix, no des de dalt. De fet, a la RFEF no hi havia interès en elles i durant dècades es deixaria la selecció del 1988 fins al 2015 en mans d’un personatge fosc, Ignacio Quereda, el seleccionador que sempre va ser protegit pel president Ángel María Villar. Un home que va fer la vida impossible a diferents generacions de futbolistes. Moltes jugadores van explicar les seves vivències al llibre No las llames chicas, llámalas futbolistas de la periodista Danae Boronat o el documental de Movistar+ Romper el silencio. La responsable de futbol femení a la RFEF del 1981 al 1999 va ser Maria Teresa Andreu, que admet que "Quereda disfrutava cridant-li a una jugadora davant del grup, li agradava humiliar la gent davant d'altres persones". Els comentaris sobre el físic de les jugadores, la necessitat de tenir sexe o la seva dèria per erradicar l’homosexualitat eren normals. Moltes jugadores van decidir abandonar la selecció, derrotades. "La primera entrevista per al llibre va ser amb l’Alícia Fuentes. Van ser quatre hores de conversa, en què em va explicar que Quereda li pessigava el cul, que li deia aquelles frases sobre si sabia com cardaven els galls i les gallines... L'Alícia tenia 17 anys. Però ja sabia quina era la situació, ja que si la van cridar tan jove a la selecció va ser perquè una generació anterior de futbolistes ja no volien anar convocades, tipes de Quereda. Hi havia hagut una neteja de les que es queixaven. Tothom ho sabia. Tant Temprado com el president Àngel María Villar. De fet, la catalana Teresa Andreu va presentar una carta de les jugadores queixant-se. I Villar se la va carregar", explica Boronat.

Cargando
No hay anuncios

A les concentracions, Quereda exigia que les jugadores deixessin sempre les habitacions obertes, fet que li permetia entrar quan volia. L'exjugadora Roser Serra explica al documental: "Quan se li posava una noia al cap, patapam. I normalment agafava les jovenetes". A més dels tocaments, els comentaris eren ofensius. "Quereda era a la sala on es feien revisions mèdiques o la zona de dutxes quan estaven despullades. Un futbolista es va queixar, però com que no va passar res, va renunciar a la selecció. A la catalana Roser Serra, portera de l’Eurocopa del 1997, la va insultar durant els entrenaments dient que havia descobert que el rival tenia una jugadora encara més tonta que ella", explica Boronat. Però a més, Quereda tenia tan poc interès com la Federació en preparar bé els partits i els tornejos. Quan el 2015 Espanya, que ja tenia un bon equip, va debutar en un Mundial, van fer-ho amb uns mitjans lamentables, i van ser l'última selecció a arribar al Canadà, seu del torneig, cansades, sense informes dels rivals, amb entrenaments poc preparats i sense buscar rivals per jugar amistosos. "Sentíem que no els importàvem gens. Però si perdies els partits, Quereda deia que era perquè érem dolentes. I per moments, t’ho creies, t’enfonsaves", explica l’exjugadora Vicky Losada.

Cargando
No hay anuncios

Finalment, les jugadores van forçar la dimissió de Nacho Quereda després del Mundial del Canadà, el 31 de juliol del 2015. "Una de les coses que més ràbia fa és que Quereda va marxar quan el 2015 les jugadores van aixecar la veu publicant una carta, però llavors les van obligar a demanar perdó. A elles, no pas a Quereda! I això que les jugadores, abans de publicar la carta, li van donar una oportunitat a Quereda per poder fer-ho diferent. Si dimitia, no dirien res. I el paio es va enfotre d'elles a la cara, i els va dir que altres jugadores ja s’havien queixat, ell les havia fet fora i ja no havien tornat a la selecció. Així que van fer el pas endavant queixant-se de la seva forma de treballar. Vicente Temprado, el responsable de l’àrea de futbol femení, els va exigir una disculpa per les formes utilitzades. I una persona amb tan bona premsa com l’exseleccionador Vicente del Bosque també va defensar Quereda. Estaven molt soles", explica Danae Boronat. Qui va arribar en el lloc de Quereda, per cert, és Jorge Vilda. La resta és història.