Esports 25/03/2021

Danae Boronat: “Les jugadores que patien abusos no es queixaven perquè ningú les volia escoltar”

6 min
Danae Boronat

BarcelonaDanae Boronat (Tarragona, 1985) no se sap estar quieta, així que travessa la ciutat de Barcelona amb un patinet, d’un estudi de televisió a una entrevista. Incansable, ara publica el seu primer llibre: No las llames chicas, llámalas futbolistas (Planeta), on dona veu a diferents generacions de jugadores. Entre elles, les que van patir abusos de qui va ser seleccionador espanyol del 1988 al 2015, Ignacio Quereda.  

¿T’esperaves aquesta reacció per tot el que expliques al llibre?

— El que m’ha vingut al cap és que, una vegada més, quan es parla d’un tema femení sempre acaba tenint el protagonisme un home. És cert que cal fer-ho, que cal fiscalitzar el que ha fet... però és una constant. Espero que serveixi, i de fet m’ha trucat gent dient que sortiran més casos similars dins de clubs i potser tindrem sorpreses. Caldrà veure què passa, perquè encara hi ha moltes jugadores que tenen por.

Estem parlant de molts anys de patir abusos verbals, amb frases com “Et fa falta un bon mascle”.

— Cert, però eren frases que semblaven normals, ara fa uns anys. Els homes les trobaven divertides però les jugadores acabaven plorant tancades a la seva habitació. Una de les que coses que més ràbia fa és que Quereda va marxar quan el 2015 les jugadores van aixecar la veu publicant una carta, però llavors les van obligar a demanar perdó. A elles, no pas a Quereda! I això que les jugadores, abans de publicar la carta, li van donar una oportunitat a Quereda per poder fer-ho diferent. Si dimitia, no dirien res. I el paio es va enfotre d'elles a la cara, i els va dir que altres jugadores ja s’havien queixat, ell les havia fet fora i ja no havien tornat a la selecció. Així que van fer el pas endavant queixant-se de la seva forma de treballar. Vicente Temprado, el responsable de l’àrea de futbol femení, els va exigir una disculpa per les formes utilitzades. I una persona amb tan bona premsa com l’exseleccionador Vicente del Bosque també va defensar Quereda. Estaven molt soles. De fet, Quereda va marxar unes setmanes més tard després d'arribar a un acord amb la Federació, que va escriure una gran carta de comiat lloant-lo.

La idea del llibre era, i és, parlar amb diferents generacions de jugadores. Però aquest capítol és diferent. Que senties tu, quan t’ho explicaven?

— Tenia ganes de plorar. La primera entrevista, que encara vaig poder fer cara a cara abans de la pandèmia, va ser amb l’Alícia Fuentes. Van ser quatre hores de conversa, en què em va explicar que Quereda li pessigava el cul, que li deia aquelles frases sobre si sabia com cardaven els galls i les gallines... L'Alícia tenia 17 anys. Però ja sabia quina era la situació, ja que si la van cridar tan jove a la selecció va ser perquè una generació anterior de futbolistes ja no volien anar convocades, tipes de Quereda. Hi havia hagut una neteja de les que es queixaven. Tothom ho sabia. Tant Temprado com el president Àngel Maria Villar. De fet, la catalana Teresa Andreu va presentar una carta de les jugadores queixant-se. I Villar se la va carregar.

Quan una dona es queixa, sembla que molesta.

— Correcte, si em queixo, molesto. El sistema, doncs, busca carregar-se qui protesta, així la següent dona potser no es queixarà. Quan les jugadores m’ho explicaven, primer no entenia per què no van denunciar-ho públicament. Però escoltant-les he entès el context. Els tocava decidir entre la seva carrera i la dignitat. Si volien jugar, calia callar. Una futbolista em va dir que alces la veu quan creus que algú t’escoltarà, de manera que les jugadores que patien abusos no es van queixar perquè ningú les volia escoltar.

Fins a la carta enviada a la premsa el 2015...

— Sí, però aquella carta es va centrar en la part esportiva. Van queixar- se que Quereda no en tenia ni idea i feia entrenaments de parvulari. Les jugadores es reunien a part a l’habitació per analitzar les rivals, ja que ell no ho feia! Això sol ja era prou greu, però hi havia més coses. Imagina't què passaria si la selecció masculina tingués un tècnic durant 15 anys que fracassa sempre. El farien fora ben ràpid. Quereda, en canvi, va estar un munt d’anys sense classificar la selecció per a cap fase final i no li passava res. No era com el cas de l’Anna Tarrés, de qui van denunciar els mètodes quan era seleccionadora de natació sincronitzada. La Tarrés era dura, cruel, però com a mínim guanyaven medalles. Era patir per guanyar. Amb aquest home, no. De fet, la Pilar Vargas va explicar-me que va passar tot el contrari. Quereda tallava la progressió de grans jugadores, ja que no volien tornar-lo a veure i renunciaven a la selecció. Vargas va ser la primera dona a treure’s el títol d’entrenadora, treballant a les categories inferiors del Sevilla. Hauria pogut ser ella, la seleccionadora. Però no. Era un càrrec vitalici que tenia Quereda, només per ser amic de Villar. Va debutar com a seleccionador amb 37 anys i en va sortir amb 65. 

Ningú va queixar-se abans dels maltractes i abusos?

— Si. Una jugadora, que no ha volgut dir el seu nom, el va denunciar a la Federació andalusa. El seu és l’únic cas on algú va explicar que Quereda fos a la sala on es feien revisions mèdiques o la zona de dutxes quan estaven despullades. Aquesta futbolista es va queixar, però com que no va passar res, va renunciar a la selecció. Els altres casos podien ser abusos de poder, menyspreus, insults... A la catalana Roser Serra, portera de l’Eurocopa del 1997, la va insultar durant els entrenaments dient que havia descobert que el rival tenia una jugadora encara més tonta que ella.

Va ser anunciar que publicaves el llibre i ja vas rebre insults a les xarxes. Quants cops t’han dit boja?

— A mi? Cada dia. Cada dia que denuncio el masclisme em diuen boja. Però ja m’importa poc, porto tants anys amb el tema que tinc la pell dura. Sempre que una dona es queixa, li diuen boja. Ara, si amb aquest llibre aconsegueixo que alguns homes obrin la ment escoltant les dones parlant de futbol, ja estaré contenta. Només que es preguntin per què és possible que estigui tant desequilibrat el tracte entre el futbol masculí i el femení ja serà un èxit.

Parlant amb les jugadores més joves, ets optimista?

— Les més joves tenen un discurs diferent, cert. Ja han trobat entorns on reben molt suport. Però jo no tinc paciència, no vull seguir esperant 30 anys més. Vull més canvis ara. No és normal que Joan Laporta torni al Barça amb una sola dona a la directiva i sembli una directiva moderna. I que no puguem criticar-ho sense rebre atacs. La gent no és valenta. Cal més valor per defensar temes d'esport femení a la premsa, per denunciar les coses. Cal ser valent per canviar tendències i avançar. Ara encara estem a l’època dels gestos per quedar bé. Abans del 8 de març van trucar-me d'un diari important per demanar-me un article sobre feminisme... I van afegir que no cobraria. No havien entès res. Però si estem reivindicant la igualtat salarial, què és aquesta broma? Si les dones no diem prou, això no canviarà. Però encara tenim el síndrome de l'impostor, molts cops... quan les tertúlies estan plenes d’homes impostors.

T'ha sorprès alguna reacció després de publicar el llibre?

Sí. Una futbolista m'ha dit que no li sembla bé remoure la merda del passat. Sembla que no calgui molestar, que calgui anar dient que ja hem avançat i no fem soroll. Doncs no! Cal recordar el patiment de tantes dones per evitar que es repeteixi. Explicar-ho perquè molts homes entenguin que aquestes coses fan mal. A Quereda potser ningú li va dir mai que no podia aixecar la samarreta d'una jugadora per parlar del seu pírcing. Les veritats són incòmodes i cal dir-les. Del que va passar i del que passa. Ara la Federació s’omple la boca del futbol femení, però quan va arribar la pandèmia, ni van plantejar-se acabar la Lliga femenina. La masculina, esclar, va ser diferent. És manca de voluntat. Però llavors arriba el 8-M, hi ha un futbolí on les figures són dones i vinga, cal dir que és molt bonic. Per favor, prou de gestos i més fets, que portem més de 20 partits de lliga suspesos aquest any.

Als Estats Units i a una part d'Europa, jugadores com Megan Rapinoe demanen cobrar el mateix que els futbolistes homes.

Nosaltres no podem ni plantejar-lo, aquest debat, estem ben lluny. Però si les dues seleccions representen el mateix país a un torneig, per quina raó no poden rebre les mateixes primes, com passa al Brasil, Noruega o els Països Baixos? Estem pitjor que al Brasil? A l'actual seleccionador, Jorge Vilda, li vaig dir si creia que havia de cobrar tant com Luis Enrique, ja que fan la mateixa feina. Va dir que no.

El següent llibre podria ser sobre el masclisme al periodisme esportiu. Cada dia reps insults a les xarxes i no deu haver estat fàcil arribar on ets ara mateix.

— Jo no n’he passat ni una, d'aquestes coses, però és clar que han passat. I passen. Potser m’he equivocat en el passat. I he après coses després, però cal tenir la valentia per aturar segons quines actituds. Tant quan et menystenen com quan et volen camelar. Quan directius, companys de feina o futbolistes busquen els telèfons de les periodistes dones per fer-los segons quines propostes, cal plantar-se.

stats