Les set vides de Giuseppe Rossi
Barcelona“El meu pare sempre em deia que el futbol és una cosa bonica”, diu Giuseppe Rossi, un futbolista atípic. Nascut i criat a Nova Jersey, amb 14 anys ja era a Itàlia refent el camí dels pares, italians que havien marxat als Estats Units durant els anys 60. Va ser el pare, el Fernando, qui li va fer estimar el futbol, esport on es va convertir en un dels millors davanters d’Europa. Tant, que va ser titular amb Itàlia i el Barça va negociar per ell en dues ocasions diferents, els anys 2010 i 2011. Però les lesions han truncat un cop i un altre la seva carrera. En total, tres lesions diferents han deixat Rossi, ara amb 29 anys, sense poder jugar durant un total de tres anys. “Prefereixo positivitzar. Sempre cal fer-ho”, es resigna.
Rossi va aterrar aquest gener al Llevant, amb el conjunt granota enfonsat a la classificació, després d’arribar a un acord amb el Fiorentina, equip en què ja no tenia lloc. Quan millor jugava amb el club italià -la temporada 2013/14 portava 17 gols en 24 partits oficials-, va patir una nova lesió de genoll, la tercera, que el va fer passar pel quiròfan del doctor Steven Singleton a Colorado, i es va perdre tota la temporada 2014/15. Com que jugava poc al Fiorentina, va negociar poder marxar on fos. I va aparèixer el Llevant, on ja ha marcat tres gols, l’últim al derbi contra el València (1-0). Un gol que suposa la consecució de tres punts clau perquè el Llevant segueixi amb opcions de salvar-se. “Tenim la salvació a tres punts, podem fer-ho”, va dir després de decidir un derbi en què l’afició del València va acabar xiulant els seus jugadors. Per culpa del gol de Rossi.
Rossi és un davanter amb set vides. I amb el gol a la sang. Avui queden lluny el seu fitxatge pel Manchester United, quan tenia 17 anys, o els anys de glòria amb el Vila-real. I les primeres lesions, que van esborrar el somriure dels llavis d’un jugador alegre i famós per participar en campanyes solidàries. Ara Rossi busca un nou lloc al Llevant, on no sol acabar ni un partit perquè li falta ritme per aguantar els 90 minuts. “Demanem als davanters un esforç en defensa i el vull al 100% sempre” es justifica Rubi, el seu tècnic. “M’agrada aquest club, tothom et coneix, et sents estimat”, diu l’italià, que el dia de la presentació va veure com l’abraçava Pepe Besalduch, un conegut aficionat granota. L’avi, entre llàgrimes, li anava dient: “Gràcies, gràcies per venir al nostre Llevant”. A Rossi, aquell moment va emocionar-lo. “Són moments bonics. Veus el valor del futbol”, diu aquest davanter que va arribar amb 14 anys al Parma quan la Federació de Futbol dels Estats Units el volia fer jugar amb la selecció. Però ell va escollir Itàlia per fidelitat al seu pare, que va demanar una excedència per acompanyar el seu fill durant aquell primer any a l’equip italià. El pare era professor d’italià i espanyol en un institut, la Clifton High School, on es va fer famós com a tècnic de futbol.
En nom del pare
Els pares de Rossi provenen de dos pobles del centre d’Itàlia de tot just 400 habitants. Al poble del pare, Fraine, ell hi passava els estius jugant a futbol. I de tornada als Estats Units, el jove Rossi destacava a l’equip entrenat pel seu pare, un equip que va batre el rècord de partits sense perdre de la Costa Est. Amb el futbol a casa, Rossi va fer carrera a Europa, especialment al Vila-real, on durant tres anys va ser davanter titular, fins que va patir una greu lesió contra el Madrid que el va deixar sis mesos sense jugar. Quan ja entrenava amb els companys, va recaure amb una lesió encara més greu: del 26 d’octubre del 2011 al 19 de maig del 2013 Rossi no va jugar ni un sol partit oficial, uns mesos durant els quals el Vila-real va baixar i el Fiorentina, malgrat la gravetat de la lesió, el va fitxar. Al club toscà el davanter es va fer posar a la samarreta el dorsal 49, l’any de naixement del seu pare, mort el 2010. Ara li dedica cada gol. Com aquell contra el València.