El somni cosmopolita del City Football Group

Nova York119 dies, 23 hores, 42 minuts i 30 segons. Un marcador digital presideix l’entrada de les oficines del New York City Football Club (NYCFC) a la Tercera Avinguda amb el carrer 39 de Manhattan. L’electrònic marca el compte enrere fins a l’inici de la temporada 2015 de la Major League Soccer (MLS), el dia del debut en competició oficial del nou equip del grup City, propietat del xeic Mansour bin Zayed al-Nahyan (membre de la família reial d’Abu Dhabi) i que té com a director executiu el català Ferran Soriano. Un projecte amb tres fills més: el gran a Manchester (Anglaterra), l’altre a Melbourne (Austràlia) i l’últim a Yokohama (el Japó).

A cinc mesos vista del debut del NYCFC a la MLS, unes 40 persones, la majoria joves, ja treballen a la planta 28 d’aquest gratacel. Aviat es traslladaran més amunt, a unes oficines més grans, amb capacitat per als 100 empleats que han de fer funcionar a escala local la franquícia. “La del City és una aposta pel soccer als EUA, un mercat gran i creixent”, explica Soriano. “Jo ja fa molts anys que m’hi fixo. De fet, ja vaig mirar de muntar una franquícia a la MLS quan era al Barça”, afegeix el directiu català, convençut i il·lusionat. “Avui fer un equip aquí té un cost [diverses fonts apunten que el City ha pagat uns 80 milions d’euros per formar part de la MLS], però no és comparable amb el que val en altres llocs del món”, continua.

Vicepresident blaugrana en la junta de Joan Laporta del 2003 al 2005 -va dimitir després de la moció de censura al president i la directiva barcelonista-, Soriano, com explica, va establir relacions amb Don Garber, comissionat de la lliga nord-americana, l’abril del seu últim any al Camp Nou. “La idea aleshores era crear un club que es digués FC Nova York”, rememora Soriano.

Quan l’ara director executiu del Cit ja era fora de la junta culer, Joan Laporta va continuar amb la idea que el Barça participés en una franquícia de la MLS i el 2008 va estar a punt de tancar un acord amb l’empresari bolivià Marcelo Claure per crear un equip a Miami. Un negoci que, al final, se’n va anar en orris.

El creixement de la MLS

L’audiència de l’últim Mundial als EUA confirma l’interès creixent al país pel soccer. La final entre Alemanya i l’Argentina la van veure 26,5 milions de nord-americans. 22 milions van mirar el partit de vuitens en què va quedar eliminada la selecció dels EUA, tres milions més d’espectadors que els de la final de la Sèrie Mundial de beisbol del 2014. Unes xifres que estan lluny dels 111 milions de persones que van veure per la tele l’última Super Bowl (NFL).

En aquest context, animats pel creixement de seguidors, la MLS aspira a convertir-se en una de les millors lligues de soccer del món d’aquí al 2022. “Volem ser considerats com la Premier League, la Sèrie A, la Lliga o la Bundesliga”, assegura Garber. “Volem ser en aquesta llista quan la gent pensi en les millors lligues del món”, afegeix.

Per ara, la MLS acaba de firmar un nou contracte pels drets de televisió amb ESPN, FOX Sports i Univisión pels pròxims vuit anys i prop de 73 milions d’euros per temporada. “Un acord innovador, un pas endavant enorme per a l’exposició i el compromís del futbol als EUA”, exclama Eric Shanks, president de FOX Sports.

Les expectatives de Garber no convencen, però, Soriano. “El creixement del soccer és molt gran, també respecte a altres esports com el futbol americà i el beisbol. Ara, si em preguntes si això serà com la lliga anglesa d’aquí 10 anys, ja et dic ara que no. El primer pas és acostar-se a lliga mexicana, que és el competidor més pròxim”, puntualitza.

I és que tot i que aquest estiu el Madrid i el Manchester United van aplegar 109.000 espectadors en un partit de pretemporada a Michigan, la mitjana d’aficionats als estadis de la MLS és de 19.000 en la lliga regular, amb franquícies amb més tirada com la dels Seattle, que atreu prop de 45.000 fans quan juga a casa. “S’ha de pensar que un equip top d’Europa factura 500 milions d’euros a l’any i un de la MLS uns 50”, insisteix Soriano.

El projecte del NYCFC

La MLS funciona com molts esports professionals dels Estats Units, és el que s’anomena una single entity, una empresa de la qual els equips són accionistes i comparteixen una part del negoci, mentre en gestionen individualment una altra.

Els elements que fan més peculiar la MLS són la contractació de jugadors i el límit salarial. Als jugadors els contracta la MLS, no la franquícia. I hi ha una mena de draft com el de la NBA -la llista PAR- amb accés als futbolistes en ordre invers al resultat de la temporada anterior. El límit salarial ( salary cap ) aquest 2014 ha sigut d’uns 2,4 milions d’euros per equip. I el sou màxim, de poc més de 300.000.

“Les restriccions que imposa la MLS tenen dues cares: compliquen diferenciar-se, però també asseguren que no perdràs molts diners. Aquí el sistema no et deixa perdre la camisa”, admet Soriano.

“I el draft i el salary cap s’estableixen per maximitzar el balanç competitiu, la teoria econòmica que diu que els ingressos de la competició es maximitzen amb la incertesa dels resultats. Per això el sistema busca que cada partit sigui tan igualat com sigui possible”, prossegueix.

Fora del límit salarial, cada franquícia pot fitxar tres jugadors. El City ja ha contractat David Villa i Frank Lampard i està a punt de tancar la seva tercera estrella. “Tinc moltes ganes que comenci la Lliga”, admet Villa, que va fitxar pel City l’estiu passat i que, per mantenir el nivell competitiu fins que comenci el nou curs de la MLS, ha disputat quatre jornades amb el City de Melbourne. “L’exigència com a primer fitxatge de la història de l’equip és gran”, afegeix l’asturià.

“Estem construint un equip guanyador, que jugarà bé a futbol. De fet, Villa no diu: «M’he vingut a retirar aquí». Diu: «He vingut a guanyar». Després, des del punt de vista personal, viure aquí és una opció fantàstica i atractiva per a molts futbolistes”, explica Soriano.

I aclareix: “No estem construint una família d’equips que siguin miniimatges del Manchester City. Cada equip és local, té objectius propis, personalitat i caràcter. Però fem ús extensiu de recursos a nivell global. Tenim clubs de futbol en diversos llocs del món amb dues empreses que donen servei a tots: el City Football Marketing, amb la seu a Londres, i el City Football Services, amb seu a Manchester, on tenen el know-how de futbol”.

Tant a Austràlia com als EUA, el City s’ha associat amb una entitat local. A Nova York, amb els Yankees de beisbol. I Austràlia, amb el Melbourne Storm, un club de rugbi. “Ens sembla clau tenir un soci local que entengui la idiosincràsia pròpia del mercat local”, apunta Soriano.

De fet, a l’espera de la construcció d’un nou estadi a la ciutat, el NYCFC jugarà com a local al Yankee Stadium, al Bronx. “Fa dos anys que busquem el lloc adequat. Nova York és molt car i és difícil. I volem que l’estadi sigui dins de la ciutat”, convé el director executiu. Tot i això, la franquícia ja té 11.000 abonats d’un perfil que per alguns ha sigut una sorpresa: joves, al voltant dels 28 anys i amb un nivell cultural i d’ingressos. “Un 80% són el que anomenen white american people. I, a més a més, gent que mai ha tingut un abonament relacionat amb cap altre esport”, detalla Ferran Soriano. “A mi no em sorprèn. És el que veus als bars d’aquí on passen futbol. Gent molt cosmopolita. Tinc un amic canadenc que, sense voler ser despectiu, els anomena euroesnobs. Jo en diria cosmopolites americans”.

“Jo sóc un gran aficionat al futbol i buscava un equip amb certa afinitat, el meu equip a Nova York”, explica Xavier Gallego, dissenyador de Vic instal·lat a Brooklyn. “Vaig provar de seguir els Red Bull, però juguen a Nova Jersey, que és lluny. En veure que el City firmava un conveni amb els Yankees, que fitxaven Villa i Lampard i que l’afició al futbol aquí està pujant, em vaig engrescar amb un amic i ens vam fer abonats fundadors”, diu. Els abonaments costen entre 245 i 2.500 euros.

“Actualment, som l’única organització en el món del futbol que podem anar a un patrocinador i dir-li: «Què necessites? Visibilitat a Amèrica? En tenim. A Austràlia? En tenim. A l’Àsia? En tenim. A Europa? També en tenim». Som una proposta nova, original i atractiva. No dic que sigui fàcil, però és innovador i ens dóna un avantatge competitiu”, conclou Soriano, que tot i que vol anar amb peus de plom ja pensa en un City a la Xina i l’Índia.