"Preparava ultramaratons mentre sentia trets i explosions"

Barcelona"Quilòmetre a quilòmetre, intento treballar per la igualtat de gènere. Aquest és el mantra que acompanya la meva vida mentre corro, ja sigui a través de les muntanyes, en zones de guerra o per inspirar altres dones a qui la societat vol immòbils". Stephanie Case és una advocada canadenca de drets humans que corre ultramaratons. A més, és la fundadora de Free to Run, una plataforma que aspira a convertir l’esport en una eina de llibertat i empoderament per a dones i nenes en zones de conflicte.

"He treballat en zones de conflicte com l'Afganistan, Iraq, Síria i Palestina", presumeix Case, que fa uns dies va impartir una xerrada motivacional a la tercera edició de l’International Women in Sports Congress (IWISC), un congrés organitzat per la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC). "Quan vaig aconseguir una feina a l'Afganistan, la gent em deia que hauria de deixar de córrer. Em sentia frustrada. Per què havia de renunciar a la meva passió? Treballava a la frontera d'una zona armada i no podia sortir del campament sola. Només ens podíem desplaçar amb un vehicle militaritzat. La recta més llarga del campament tenia 600 metres, però me les vaig enginyar per seguir preparant ultramaratons mentre sentia trets i explosions a pocs metres de distància. Vaig recórrer tots els racons del campament", recorda.

Case va aconseguir finançament per construir tres refugis per a dones a l'Afganistan, on va tenir la idea de posar en marxa Free to Run. "Les dones que vaig conèixer somiaven amb fer les coses que jo feia. Volien córrer, però no només s'havien d'enfrontar amb les bombes i amb la guerra, sinó també amb unes normes socials que discriminen els drets de la dona. Engegar un programa per fer esport en un context així semblava una bogeria, però ho vaig aconseguir", explica Case.

"Vaig invertir un any parlant amb altres institucions i ONGs per buscar la manera de crear programes esportius per a dones. Les iniciatives que existien, com ara el voleibol, es feien totes en recintes tancats. La iniciativa va tenir èxit i la vam poder exportar a cinc regions diferents. Quan ets capaç de córrer lliurement, la teva percepció de les coses canvia", assegura.

"Si una dona corre en una zona de guerra, la gent pensa que és una prostituta; cal combatre estereotips així", avisa. Els entrebancs són constants. "Quan els talibans van prendre el control del país, vam haver de repensar el programa, que va potenciar els entrenaments a dins de les cases. Vam aconseguir mantenir el moviment en secret a l'espera d'un escenari més favorable", reconeix Case.

"Si sembla impossible és perquè ho era"

La història de Stephanie Case està plena de relats inspiradors. Sis mesos després de donar a llum la seva primera filla, la corredora canadenca va participar en l'Ultra-Trail Snowdonia, una cursa de 100 quilòmetres que recorre el Parc Nacional Eryri, a Gal·les. Case, que es va aturar per alletar el nadó, va travessar la línia de meta en primera posició amb 16 hores, 53 minuts i 22 segons.

Case també es va convertir en la tercera dona a acabar la Tor des Glaciers, una cursa de 450 quilòmetres. "Si sembla impossible és perquè ho era", bromeja. La gesta de la canadenca va fer la volta al món. "El meu únic objectiu era arribar al següent punt de control i així vaig anar avançant, pas a pas. Que et diguin que una cosa és impossible no vol dir que no sigui possible", resumeix.