Tanquem Espècie protegida per vacances. Just quan els jugadors de l’Espanyol han començat la pretemporada, jo acabo la temporada. I ho agraeixo. No sé què m’avorreix més: si els rumors sobre fitxatges, les declaracions d’amor al club de jugadors cinc minuts abans de signar per un altre o els partits de costellada en els quals només trobes a faltar algú que digui “penalti i gol és gol”.
A diferència de l’Espanyol -que per al seu stage ha canviat l’Empordà per la Vall d’Aran- jo em mantinc fidel a les terres gironines. Perquè són les més boniques del món, perquè són les del meu pare i, també, perquè allà em sento ben acompanyat de pericos.
Cada matí vaig a comprar a Verges. El poble de Llach, de Cambó i el que té més estelades per metre quadrat. Només entrar-hi trobes dues cases amb estelades blanc-i-blaves. Un cop, fa temps -imagineu si en fa que aquell dia el Barça jugava una final europea-, una clienta de la carnisseria va preguntar com era que tenien la bandera blaugrana tan petita i amagada. Perquè Verges és ple de pericos i no entrarien, va contestar la carnissera.
Gironins il·lustres del sector cultural són de l’Espanyol: Joan Pluma (director general de Patrimoni Cultural), Marçal Lladó (soci de Bankrobber) i els pares de dos dels grans gestors culturals país, el de la Tena Busquets (directora del Teatre Principal d’Olot) i el del Jordi Sellas. També en trobem en el món de la política: Toni Baulida (exalcalde de Cassà de la Selva), Pep Quintanas, Àlex Sáez (diputat al Congrés), Ignasi Thió... També són pericos Miquel Berga (professor de la UPF), Joan Carbó, Ponç Feliu i fins i tot diuen que ho és Lluís Suñer, vicari general de Girona. Ben aviat també ho serà Quim Brugué -catedràtic de la UAB-, fill del central del Barça de les Cinc Copes però pare del Ferran, futur extrem de l’Espanyol.
Ser gironí i de l’Espanyol és del tot coherent. Perquè de la mateixa manera que et rebel·les quan veus com molts mitjans diuen que plou quan plou a Barcelona, ho fas quan diuen “hem guanyat” quan ha guanyat l’equip d’alguns -molts- catalans, però no de tots. És allò de confondre la part amb el tot, del gran i del petit, de no veure més enllà del que et torna el mirall.
Mentre el Toni Padilla no em reclami, em trobareu dinant al Tritón (un restaurant molt recomanable -i perico- de Torroella) o anant cap a Empúries tot escoltant el gran disc del bisbalenc Sanjosex, a qui ben aviat farem perico. Bones vacances.