Per què els aiguamolls podrien salvar-nos de la crisi climàtica?

Sabíeu que les zones humides mundials estan desapareixent tres vegades més ràpid que els boscos? I que tot i que només cobreixen el 6% de la superfície terrestre, acullen el 40% de la biodiversitat mundial? Això i molt més és el que s’intenta divulgar cada 2 de febrer, Dia Mundial de les Zones Humides. Una data que també ens recorda la urgència de protegir aquests ecosistemes tan fràgils i poc reconeguts. "La gent es guia per l’estètica i un bosc és més atractiu que un aiguamoll, que sovint es considera només una font de mosquits i pudors", adverteix Margarita Menéndez, professora d’ecologia de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. Aquesta falta d'animals "atractius" a casa nostra –a diferència dels hipopòtams que trobaríem en un safari a Kenya– fa que ignorem una biodiversitat amagada d’amfibis, rèptils i macroinvertebrats que són el motor real de la xarxa tròfica mundial.

Tot i la seva mala fama, heu de saber que aquests ecosistemes purifiquen l'aigua que rega els nostres conreus i la que acaba als rius i mars. “Mitjançant reaccions bioquímiques complexes, les plantes i microorganismes de l’aiguamoll retenen nutrients dissolts i matèria en suspensió, evitant així l’eutròfia i millorant la qualitat de l’abocament final”, detalla Menéndez. Però el seu paper més important és el de "caixa forta" climàtica. “Gràcies a l’anòxia –falta d’oxigen– dels seus sediments, la matèria orgànica triga mil·lennis a descompondre’s i segresta el carboni de l’atmosfera”, explica la professora. Concretament, les maresmes i, sobretot, les molleres i les torberes són les grans campiones del segrest de CO₂.

Maresmes, manglars, deltes o torberes: la varietat de zones humides és tan gran com el seu estat d’emergència. A la península Ibèrica hem perdut més del 50% d'aquestes zones des dels anys 50 a causa de l'urbanisme i l'agricultura intensiva. “Són ecosistemes molt agraïts; si els donem condicions, colonitzen ràpidament, però el problema és que el sòl ja està ocupat", lamenta Menéndez. Per il·lustrar la importància d'aquests serveis invisibles que fan –que inclouen la purificació de l'aigua, la captura del carboni i l'esmorteïment d'inundacions–, ens fixem en el conveni de Ramsar de les Nacions Unides i triem 10 zones humides d’arreu del món que exemplifiquen per què salvar aquests racons és, en realitat, salvar-nos a nosaltres mateixos.

És la zona humida d'aigua dolça més extensa del món i es considera el motor hídric del continent sud-americà, amb una reserva de biodiversitat que allotja la concentració més gran de jaguars i guacamais jacint del planeta. Tot i la seva immensitat, l'ONU adverteix que el lloc s'enfronta a amenaces com la desforestació, els incendis forestals provocats i l'expansió de la ramaderia intensiva, que posen en risc aquesta gran reserva de vida i la seva capacitat per regular el cicle de l'aigua a tota la conca del riu Paraguai.

Aquest delta interior, que no desemboca al mar sinó que s'evapora al desert del Kalahari, és un dels ecosistemes més singulars del planeta i està reconegut per l'ONU com a Patrimoni de la Humanitat. Cobreix un sistema laberíntic de pantans permanents i planes inundables estacionals que sostenen més de mil espècies de plantes i una de les principals concentracions de grans mamífers d'Àfrica. En depèn la supervivència de 650 espècies d'aus i necessita una gestió conjunta a través d'una comissió tripartida entre Botswana, Namíbia i Angola, essencial per garantir que el turisme i l'agricultura de subsistència no degradin aquest oasi vital en una regió semiàrida.

Situat a la confluència dels rius Ganges i Brahmaputra, inclou el bosc de manglars contigu més gran del món. Patrimoni de la Humanitat, aquesta xarxa de centenars d'illes i rierols és l'únic manglar del món que manté una població significativa de tigres de Bengala, adaptats a la caça aquàtica. Més enllà de la importància per a la seva fauna, l'ONU també el defineix com un escut humà insubstituïble: les seves arrels actuen com una barrera natural que protegeix milions de persones dels ciclons, tot i que l'augment del nivell del mar i la salinitat n'amenacen l'equilibri.

Situat a l'extrem sud del Vietnam, és el darrer baluard de manglars d'una península que va perdre gairebé tota la seva riquesa durant la guerra. Reserva de la Biosfera, ara és l'únic lloc del país on interactuen dos règims de marees diferents, que creen hàbitats de cria per a espècies en perill com la tortuga de quatre dits i l'agró de cara negra, mentre el delta lluita per recuperar-se de les pressions de la producció intensiva de gambes.

Situat a l'oest de Lapònia, acull la torbera més gran i intacta de la regió i és una de les més importants del món per a la regulació climàtica. L’estat d'anòxia (manca d'oxigen) del sediment inundat frena la descomposició de la matèria orgànica, cosa que converteix aquest espai en un embornal de carboni colossal que emmagatzema mil·lennis de gasos d'efecte hivernacle sota el fang. A més de ser un contenidor de CO₂, és un refugi de cria per a aus amenaçades, com el gratapalles de Lapònia, i un pilar per a la ramaderia tradicional del ren. Actualment, el lloc és objecte de projectes de restauració de la Unió Europea per revertir-ne l'assecament i garantir que aquest carboni no s'alliberi a l'atmosfera.

Compartit pel Txad, el Camerun, el Níger i Nigèria, és l'única massa d'aigua d'aquesta magnitud en ple desert del Sàhara, fet que el converteix en un recurs vital per a la supervivència de tota la regió. La part txadiana per si sola sosté més de 150 espècies de peixos i és l'únic lloc on viu el bou kouri, una espècie endèmica en perill d'extinció. L'ONU l'assenyala com un dels punts més crítics del món: la pèrdua del 90% de la seva superfície, a causa de la dessecació i l'avanç de les dunes, ha generat una crisi humanitària i migratòria sense precedents.

El Parc Nacional dels Everglades, a Florida, és una de les zones humides més famoses i un dels sistemes de filtració d'aigua més complexos del món. Catalogat com a Patrimoni de la Humanitat i Reserva de la Biosfera, combina praderies d'aigua dolça amb manglars i estuaris salobres que acullen més de mil espècies de plantes i centenars d'espècies d'aus. Després de dècades de degradació causada per la indústria del sucre, actualment protagonitza el projecte de restauració hidrològica més ambiciós del planeta per recuperar el seu flux natural.

Aquest delta a la desembocadura del riu Roine representa un dels grups de zones humides més emblemàtics de la costa mediterrània. Amb unes 356 espècies d'aus (més del 75% de les espècies aquàtiques registrades a França) i la població més important de tortuga d'estany europea de tota la costa mediterrània francesa, les Nacions Unides el destaquen com un model de convivència —sovint tens— entre la conservació d'espais naturals, el turisme i el cultiu tradicional de l'arròs.

Situat a Andalusia, Doñana és un mosaic de maresmes, dunes i boscos de pins que constitueix una de les zones humides més importants d'Europa per a les aus migratòries que viatgen entre el continent i l'Àfrica. Malgrat la seva protecció internacional, com a Patrimoni de la Humanitat, Doñana es troba en una situació d'emergència: l'ONU manté el lloc en vigilància estricta des del 1990 a causa del turisme de masses i la sobreexplotació dels aqüífers per al regadiu intensiu de maduixes, que amenaça amb assecar definitivament les seves maresmes.

És una de les zones humides més importants de la Mediterrània occidental, vital per a la nidificació de 30.000 parelles d'aus. Segons la informació oficial de l'ONU, el delta de l'Ebre és un ecosistema regulat on el cultiu de l'arròs i les llacunes litorals conviuen en un equilibri artificial però necessari per a la biodiversitat i la pesca comercial. No obstant això, el Delta és avui el símbol màxim de la fragilitat davant el canvi climàtic, amenaçat per la falta de sediments, retinguts als embassaments, i per una pujada del nivell del mar que posa en risc la seva existència com a barrera natural.