On ha anat a parar el color dels Goya?

A finals del 2025, Pantone proclamava com a Color de l’Any el cloud dancer, un blanc trencat que, sota una evocació poètica de lleugeresa i calma, no deixava de ser una aposta insòlita: per primera vegada, el blanc assumia el protagonisme anual. La decisió va generar controvèrsia. No només perquè el blanc continua sent, per a molts, més una absència que un color, sinó perquè, en un context polític marcat per la reactivació de discursos identitaris i conservadors, alguns hi van llegir una simbologia inquietant.

Potser per sintonia amb aquest clima cromàtic o potser per pura coincidència, la catifa vermella dels Goya 2026 ha estat dominada gairebé de manera absoluta pel blanc i el seu revers, el negre. Una contenció cromàtica deliberada que funciona com a aposta segura –difícil d’errar, extremadament fotogènica– però que també projecta control, correcció i una certa voluntat institucional. Vestits d’una correcció tan impecable que, de la mateixa manera que és difícil que desagradin, també ho és que commoguin.

El vestit de nit blanc manté una clara vinculació amb el cinema, especialment amb el Hollywood dels anys trenta, quan els films oferien evasió enmig de la Gran Depressió i la llum convertia els teixits clars en símbols de glamur. Als Goya, però, el blanc no ha funcionat com a fantasia escapista. Lluny d’aquelles cotes d’esplendor, la catifa vermella ha optat per una sobrietat més pròxima al luxe silenciós que a l’exhibició. Una neutralitat aparent que no és mai del tot innocent.