10 secrets del patrimoni barceloní

BarcelonaA Barcelona hi ha un munt de secrets que no es veuen a simple vista... però són a la vista. N’hi ha a tots els barris i de totes les èpoques. El periodista i escriptor Xavi Casinos fa anys que en busca. I en troba amb gran facilitat. Tafaner de mena, Casinos aprofita qualsevol estona lliure que té per escodrinyar la ciutat. Fins i tot ha arribat a endur-se una escala de casa per accedir a algun lloc de certa alçada, i algun cop ha passat por, com ara quan va accedir al capdamunt de l’Arc de Triomf. “El meu pare sempre m’havia explicat que amb la colla del barri una vegada van trencar la porta i van pujar-hi. Des d’allà es van dedicar a tirar pedres a una colla rival, fins que va arribar la poli i van començar les corredisses. El pare va poder escapar-se pels pèls. A l’Arc de Triomf s'hi puja per una escala molt estreta... i en el tram superior la barana desapareix. Pujar va ser fàcil, però a la baixada vaig passar molta por. Vaig haver de fer-ho gairebé a quatre grapes”, explica Xavi Casinos.

Remenar les llibreries de vell és essencial en la seva cerca. Ho fa des d’adolescent: el pare li parlava del llibre Barcelona y sus misterios, de l’escriptor Antonio Altadill. Quan tenia 15 anys, Casinos el va trobar en una llibreria de vell del barri gòtic. “Eren dos toms i, després d’insistir molt, el meu pare me’ls va comprar. Van costar 3.000 pessetes de l’època!”, explica Xavi Casinos, que acaba de publicar Barcelona secreta. Volum II (Viena Edicions), un recull de 60 “secrets” –elements patrimonials–, escrits inicialment al digital de La Vanguardia (on ja n’han aparegut més de 300). En aquestes pàgines n’hem seleccionat 10.

Un dels al·licients de la Barcelona secreta que ens dona a conèixer Casinos és que no fa només una descripció de cada secret, sinó que n’explica els perquès. ¿Com és que hi ha un escut del Barça en un vitrall de la Basílica de Santa Maria del Mar? Doncs perquè un incendi provocat a l’inici de la guerra civil va trencar uns quants vitralls. Diverses entitats van pagar-ne la recuperació a la postguerra, i el Barça, que va ser un dels espònsors, va posar-hi, esclar, el seu escut. ¿Per què en una paret exterior de la catedral hi ha unes marques verticals i en forma de barca? (ho sabreu si llegiu aquest reportatge fins al final). A l’hora d’incloure els secrets de Barcelona, Xavi Casinos té uns quants criteris, molt encertats: “Tot els elements s’han de poder veure –encara que calgui demanar les claus a algú–, i cal que sorprenguin”. I tant si sorprenen!

Banyeres que fan de jardineres

Sí, són les banyeres on es rentaven els marquesos de Comillas, que residien al Palau Moja, situat a la Rambla. Però com que feien nosa quan van fer-hi despatxos –ara aquest palau és la seu de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat–, les van recol·locar al pati d’entrada, les van omplir de terra i apa! ara són unes magnífiques jardineres de marbre.

El semàfor més antic

Aquest semàfor de quatre cares, situat al damunt d’una columna de pedra i coronat per un fanal, al bell mig d’una cruïlla, ens transporta a la Barcelona grisa de la postguerra, quan encara hi havia poc trànsit de cotxes i, malgrat això, ja es regulava. Ara només se’n fan servir dues cares, però quan es van instal·lar –n’hi ha dos–, al carrer Urgell a les cruïlles de Londres i de Buenos Aires, es feien servir totes quatre, ja que aquests carrers, com la majoria dels de Barcelona, tenien doble sentit de circulació.

Els nínxols dels catalans de Cuba i les Filipines

Uns quants soldats van tornar malferits de les guerres de Cuba i les Filipines i van morir poc després. Al principi eren enterrats provisionalment en diversos cementiris, però al cap d’uns anys van ser “reagrupats” en un panteó del cementiri de les Corts, que té poc més de 700 nínxols, cadascun amb un número. Unes plaques amb els noms diuen a quin número de nínxol es troba cada persona enterrada.

El mamut de la Ciutadella

A principis del segle XX es va projectar reproduir a mida natural, al Parc de la Ciutadella, d’acord amb la vocació científica fundacional d’aquest espai, diversos animals extingits que havien habitat el nostre territori. Tan sols va fer-se el mamut, que continua dret ben a prop de la cascada del parc.

L’Alhambra de Sant Gervasi

De Berlín era qui va comprar una parcel·la al carrer que després es batejarà amb el seu gentilici: carrer Berlinès. S’explica que aquest alemany va fer-hi una rèplica del Pati dels Lleons de l’Alhambra de Granada perquè la seva dona, granadina, no tingués enyorança. Sigui certa o no aquesta informació, l’edifici es va construir en un moment –finals del segle XIX– en què l’estil neoàrab era molt apreciat.

L’astronauta de la Generalitat

Fa temps que va volar la llança del Sant Jordi que hi ha en una de les façanes laterals del Palau de la Generalitat, la del carrer del Bisbe. El que és més difícil que voli –perquè està ben enganxat al cap– és el casc. Realitzat per l’escultor Pere Joan a principis del segle XV, sorprèn per la semblança que té amb el d’un cosmonauta.

La casa més numerada

Deu ser el malson de tot carter novell. No és fàcil de saber quin dels números que hi ha a la façana és el número bo –l’actual– de l’edifici que hi ha al carrer d’en Blanco, a la cantonada amb Joan Güell, al costat de la plaça de Sants. És un carrer molt antic, que formava part d’un accés a Barcino per la variant de la Via Augusta coneguda com a Via Subteriora o Via Francesca. Ha resistit transformacions urbanístiques, s’hi han anat afegint edificacions i, esclar, la més antiga s’ha hagut d’anar renumerant.

Una calavera al cor del Barri Gòtic

El pont del carrer del Bisbe, que uneix el Palau de la Generalitat amb la Casa dels Canonges, és una de les postals de Barcelona. Ara que es fotografia a dojo amb el mòbil, cada dia és retratat per milers de persones (d’uns mesos ençà, turistes, poquets). Aquest pont es va fer en el marc de la rehabilitació del centre històric de la ciutat amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929. Al pont hi ha una calavera –“alguns diuen que és autèntica, però jo no ho he pogut comprovar, perquè està molt amunt”, diu Casinos–, travessada per una daga o punyal. Què hi fa aquí i quin és el seu significat és un enigma, que ha generat unes quantes llegendes. Una diu que, si es retira la daga, Barcelona s’ensorrarà. Una altra que si passeu per sota del pont d’esquena, mirant la calavera i pensant un desig, se us concedirà. El pont va ser dissenyat per l’arquitecte Joan Rubió i Bellver, deixeble de Gaudí, que va fer un projecte de tunejar el barri: preveia enderrocar tots els edificis que no fossin gòtics, afegir nous elements d’aquest estil i crear ornamentacions que l’imitessin. “Per sort no li van deixat fer”, diu Xavi Casinos. “El premi de consolació va ser fer aquest pont. Es devia sentir traït. Per això va col·locar aquesta calavera amb un punyal”.

Una pista de bàsquet en un claustre medieval

El pati de l’actual Col·legi Sant Miquel, a l’Eixample, on els alumnes juguen a bàsquet, està envoltat pels arcs que pertanyien al claustre del desaparegut convent de Santa Maria de Jerusalem, que s’alçava on ara hi ha la plaça de la Gardunya, al costat del Mercat de la Boqueria. “Un cunyat meu, que va anar a aquesta escola, i va jugar un munt de vegades en aquesta pista, es va assabentar de la història del claustre pel meu article. Mai no s’havia preocupat de què hi feien aquestes arcades al pati”, explica Xavi Casinos. El convent de Santa Maria de Jerusalem va ser construït el segle XV per albergar una congregació de religioses franciscanes. S’explica que els veïns de les cases pròximes tenien l’hàbit de mirar-les quan passejaven... sense hàbit. Per això Ferran el Catòlic va ordenar que no es construís als voltants cap casa més alta que el convent.

Les marques d’esmolar les eines de la paret de la catedral

En un dels murs de la catedral de Barcelona, davant del Palau del Lloctinent, on comença l’absis, al carrer dels Comtes, hi ha uns solcs verticals i en forma de barca. Són les marques produïdes a còpia d’anar-hi esmolant ganivets i –els soldats– baionetes. Temps enrere, els soldats que havien esmolat les seves armes en un edifici religiós se sentien més protegits.