Una carretera als confins del món

TuktoyaktukAl’Àrtic, les carreteres són màgiques. N’hi ha que apareixen a la tardor i es desfan a la primavera. Moltes són rutes migratòries dels caribús gravades només a l’instint dels animals. Durant la foscor permanent de l’hivern gèlid, l’oceà Àrtic esdevé una extensa carretera per a óssos polars i motos de neu. Doncs bé, entre totes aquestes vies, se n’està construint una de nova: un esquinç d’uns 135 km cobert de grava situat als Territoris del Nord-oest del Canadà. Connectarà la població d’Inuvik amb el poblet de Tuktoyaktuk, que els autòctons coneixen amb el nom de Tuk. Així, es convertirà en l’única carretera pública que mena a l’Àrtic i acompliria un somni de dècades: connectar les tres costes del Canadà, l’atlàntica, la pacífica i l’àrtica.

Un cop enllestida, a finals del 2017, permetrà arribar a Tuk des de la carretera de Dempster, prop d’Alaska. El viatge per carretera des dels EUA serà un itinerari èpic.

Es calcula que la construcció de la via costarà uns 196 milions d’euros a causa de la complexitat que entranya executar-la a l’Àrtic. La carretera travessarà sinuosa el delta del riu Mackenzie, el segon més gran de l’Amèrica del Nord. Partirà de boscos boreals, passarà per paratges de tundra àrtica i desembocarà a les costes de l’oceà Àrtic elevada sobre el permagel, del qual la separaran una capa de pedra i un material geotèxtil protector. Cal construir-hi 8 ponts i 359 obres de drenatge d’aigües, i desplaçar-hi uns 5 milions de metres cúbics de material. A més, les obres només poden progressar durant els mesos d’hivern, en què els camions transporten càrregues de 40 tones per llacs glaçats. Però les dificultats no acaben amb la finalització de la carretera. Els efectes del canvi climàtic a l’Àrtic fan que els costos de manteniment siguin més difícils de preveure. Hi ha la preocupació que, si el permagel es desfà en alguns indrets, “la carretera s’enfonsi i es converteixi en una muntanya russa”, comenta Kevin McLeod, director de la divisió de carreteres i serveis marins del departament de Transport dels Territoris del Nord-oest.

La via està situada a l’extrem septentrional dels Territoris del Nord-oest, una extensió enorme on viuen poc més de 43.000 habitants. Aquesta juxtaposició de territori i població és crucial a l’hora d’explicar la seva extraordinària bellesa i la sensació de trobar-se a l’últim territori verge de l’Amèrica del Nord.

Un lloc exòtic

Entre el 2012 i el 2015 vaig venir per primera vegada a la zona en diverses visites com a cònsol general dels Estats Units al Canadà central-occidental. Hi vaig ser durant l’anomenat dia polar, un període que s’estén des de finals de maig fins al juliol al llarg del qual hi ha claror les 24 hores. Recordo la ciutat d’Inuvik, a les dues de la matinada, lluent com si fos migdia. Al llarg de la meva carrera de 18 anys com a diplomàtic nord-americà, he viscut en destins com França, Israel i Haití. Però aquesta extensió àrtica del país veí, el Canadà, és el lloc més exòtic on he estat.

El mes de desembre passat vaig arribar a Inuvik a primera hora de la tarda, cinc dies després que el sol hagués desaparegut rere l’horitzó. La nit polar. El sol no tornaria fins al 7 de gener. Al desembre la temperatura màxima mitjana a Inuvik és de 20 ºC sota zero. Amb una població de 3.265 habitants, Inuvik és la localitat més poblada del delta del Mackenzie. Reposa sobre un sòl de permagel uns 195 km al nord del cercle polar àrtic.

Al vespre vaig sortir a caminar. En alçar la mirada al cel, vaig veure un arc de llum d’un verd intens fluorescent: l’aurora boreal. Era tan a prop que podria haver sigut un cartell de benvinguda penjat entre dos fanals. A fora de l’Hotel Mackenzie, on m’allotjava, estàvem a 25ºC sota zero. Inuvik és l’assentament més septentrional del Canadà al qual es pot accedir tot l’any per carretera, almenys fins que Tuk assumeixi aquest títol.

Un dels campus de l’Aurora College, l’únic centre educatiu d’ensenyament postsecundari del delta del Mackenzie, és a Inuvik. El matí següent hi vaig anar per parlar de la carretera de Tuk i per fer-me una idea general del delta. Un dels estudiants que hi vaig conèixer és Jaclyn Andre, una jove de 27 anys a qui diuen Jayda. Va néixer i es va criar a Fort McPherson, una petita localitat de l’ètnia kutchin situada a la vora de la carretera de Dempster, 185 km al sud d’Inuvik. Em va parlar de la seva connexió profunda amb la terra i va descriure un paradís salvatge amb caribús, fruits del bosc i aigües cristal·lines plenes de peixos. Durant el meu viatge, vaig conversar amb altres habitants de la zona que coincidien amb la descripció de la Jayda. Em va comentar que “estava força il·lusionada” amb la construcció de la carretera de Tuk perquè faria que més gent s’interessés per la regió i la descobrís. Ara bé, en termes generals, la construcció de la carretera suscita sentiments oposats als de la Jayda. Ella es pregunta si l’increment del trànsit farà que augmenti la drogoaddicció. També li preocupa que els serveis mèdics limitats de la regió s’allunyin dels nuclis habitats per concentrar-se al voltant de la carretera.

Si bé és probable que l’afluència més gran de visitants es faci notar a les poblacions més petites com el poble de la Jayda, és a Tuk on el canvi serà més palpable. La localitat obtindrà accés al món exterior durant tot l’any. Actualment, una carretera de gel la connecta amb Inuvik, però només és oberta quatre mesos a l’any. La resta de mesos els seus habitants depenen de cares connexions aèries per poder sortir.

Una carretera de gel

Vaig estar de sort. La carretera de gel es va obrir oficialment el dia que tenia previst circular-hi. Es fa estrany circular per una carretera que desapareixerà amb l’aplicació progressiva d’escalfor. Hi apareixen petites esquerdes per tots els costats i fixar-s’hi gaire no fa cap bé, sobretot si has comès l’error d’assabentar-te que la fondària mitjana d’aquesta zona de l’oceà Àrtic és d’uns 1.000 metres. Als habitants de Tuk i Inuvik, circular per la carretera de gel no els neguiteja gens. És ampla i consistent i forma part de la seva rutina.

Era tard al vespre quan finalment vaig arribar a Tuk, que a l’hivern té una població de 965 habitants. Els dies que hi vaig passar, a Tuk hi regnava la calma dels pobles petits. Em vaig allotjar a casa d’Emmanuel Adam, pastor de l’església de Glad Tidings i un caçador experimentat que, al menjador de casa, té una estesa de pells de guineu impressionant. Adam té 63 anys i va néixer i es va criar a Tuk. Viu sobre la seva església. L’oceà Àrtic, una plana coberta de blanc que s’estén fins a l’horitzó, és a quatre passes. Em feia l’efecte que el meu món, el del dia i la nit regulars, on fa fred quan les temperatures cauen sota zero, era a una distància impossible.

Em vaig hostatjar a casa el pastor perquè a Tuk no hi ha hotels ni restaurants. L’oferta de comerç del poble es limita a una benzinera i dues botigues d’alimentació. Aquesta manca d’infraestructures turístiques preocupa Adam i altres veïns. Estan a favor de la construcció de la carretera de Tuk perquè proporcionarà al poble accés al món durant tot l’any, però també perquè esperen que atregui turistes. Al poble són molts els que comparteixen aquestes expectatives, com Jackie Jacobson, exrepresentant territorial de la regió. Té 43 anys i, tot just unes setmanes abans de la meva visita a Tuk, Jacobson havia perdut per quatre vots l’elecció per continuar com a representant territorial un tercer mandat. Va proposar anar “a la terra”, una zona que els habitants de la regió coneixen com a Husky Lakes. “A la terra” és una expressió carregada de significat en aquest indret. Vol dir reconnectar amb les tradicions del poble inuvialuit, caçar per alimentar la família, deixar de banda els problemes de la vida moderna. Adam, que és amic de Jacobson, té una cabana a Husky Lakes. És a la vora del traçat de la futura carretera, a unes tres hores de Tuk en moto de neu. Jacobson, Adam i jo vam sortir a la tarda. Vam recórrer el glaç que cobria l’oceà fins arribar a Husky Lakes. Tot just era la segona vegada que conduïa una moto de neu. Husky Lakes és un estuari de l’oceà Àrtic format per diversos llacs d’aigua salada. Mentre era fora, em vaig fixar en una llum que pampalluguejava en la distància. Jacobson l’havia assenyalada abans: era un camió que es movia lentament, treballant en la construcció de la carretera de Tuk. Per molt que ja sabés que no gaire lluny hi havia les obres, el fet de veure-les no deixava de ser impactant.

L’endemà al matí, quan vaig sortir a fora, el cel era un calidoscopi immers en la foscor: l’horitzó irradiava núvols prims que se sobreposaven a la immensitat blava. Em pensava que la nit polar seria fosca i tediosa, però m’equivocava. Sense les fronteres de la sortida i la posta del sol, el cel queda suspès en albes i capvespres captivadors. En abaixar els ulls cap a terra, vaig veure el pampallugueig silenciós dels camions que construeixen la carretera. Tot i que entenia per què alguns l’esperaven amb els braços oberts, em va envair la tristesa en pensar que una obra humana permanent estava penetrant en aquella natura salvatge. Però Adam i Jacobson viuen envoltats de la immensitat del delta del Mackenzie i els fa l’efecte que una carretera modesta farà més sostenible la vida en aquell indret.

L’endemà al matí vaig marxar de Tuk. Jacobson em va passar a buscar i li vaig demanar que em portés al final de la carretera. Em vaig imaginar tota la gent que hi arribarà un cop la carretera de Tuk estigui acabada. Després vam travessar Tuk amb la furgoneta de Jacobson i ens vam dirigir cap a Inuvik per damunt de l’oceà Àrtic. Era probable que fos la penúltima temporada útil de la carretera de gel. Un cop la de Tuk estigui acabada, la de gel passarà a la història. “El final d’una època”, va dir Jacobson. Tan al nord, les carreteres són màgiques. Mentre una es desfà per fondre’s amb l’aigua de l’oceà, una altra s’eleva entre el permagel per prendre’n el relleu.