Historiadora De L’art I De Les ReligionsActualment l’ésser humà està al servei de la seva raó, una raó pragmàtica, i, amb el pas del temps, ha perdut part del seu coneixement sensorial i de les seves facultats. Gairebé sense adonar-se’n, ha sacrificat les seves facultats davant dels èxits que la raó li ha anat donant. L’experiència de la unitat davant de la realitat ha anat desapareixent i ha donat lloc al binomi objecte-subjecte. Així, hem perdut un nosaltres còsmic a canvi d’un nosaltres humà i ja no ens relacionem amb el que ens envolta mitjançant la fascinació i l’admiració, sinó amb dubte i desconfiança. Necessitem sentir que tenim el control, i la raó serà l’instrument per poder viure una vida des d’aquest control. Antigament, mitjançant la raó, l’home de coneixement volia recuperar la saviesa, el veritable sabor de la vida; però, sota un control més imaginari que real, la racionalitat ens ha desvinculat de la vida.
Necessitem construir-nos com a fonament quan no som res més que un esdevenir constant. Fugim dels conflictes i de les crisis, com si no fossin part constituent de la vida que hauríem de viure. Ens costa entendre que el conflicte és creador i que en el fons de qualsevol crisi hi ha una transformació. Ens fa por descobrir que no som amos de la nostra vida, i davant d’aquesta por, o negació, ens angoixem, quan el que hauríem de fer és confiar i entregar-nos.
Hem d’aprendre a exercitar-nos en el despreniment, en la desidolatrització de tot el que ens envolta, ser capaços de vèncer tots els nostres ídols i fantasmes, la nostra necessitat de controlar-ho tot. D’aquesta manera, mitjançant la nostra entrega, podrem accedir a la possibilitat de tornar a ballar “la dansa de la vida”, ja que, com deia Nietzsche, no podrem volar si primer no hem après a ballar.