Dimecres de resurrecció
Per si aquesta setmana no n’haguéssim tingut prou amb els defensors del Toro de la Vega, hem hagut de suportar també altres espècimens completament caducats
BarcelonaPer si aquesta setmana no n’haguéssim tingut prou amb els defensors del Toro de la Vega -que van llançar rates als animalistes com a protesta contra el seu amor pels animals-, hem hagut de suportar també altres espècimens completament caducats. Concretament dues dones que la premsa rosa va desterrar fa temps però sense poder impedir que elles continuessin aferrades als seus creepies ego trips. Aquestes carlistes rosa són ni més ni menys que Sonia Moldes i Aída Nízar. Dues icones que espero que vosaltres no recordeu de res però que és ben cert que han fet molt de calaix en els mass media i que jo, que sóc més il·lús que els participants de First dates, donava ja per amortitzades.
Amb la revista Lecturas d’aquest dimecres hem descobert que la primera encara viu amb fervor la relació que va tenir amb Alessandro Lecquio -agafeu-vos fort- el 1997. Gairebé vint anys després Moldes torna de no se sap on per explicar “en exclusiva” a la revista catalana que el noble italià va ser infidel un parell de cops a la seva actual companya, María Palacios, amb ella mateixa. Una dada que Moldes s’havia guardat amb zel però que finalment ha decidit que no val la pena reservar-se fins que algú publiqui la seva hagiografia.
A Lecturas la formosa mossa, de 43 anys, relata com, després de dos anys de relació amb Lecquio i abans que ella marxés a recuperar-se de la ruptura a Miami, aquest va insistir -no sabem si poc o molt...- perquè es veiessin. “ Y nos enrollamos ”, sentencia ella en relació al latin lover ibèric dels noranta. L’únic problema és que en aquells moments ell ja mantenia una relació -això diu Moldes- amb Palacios.
I per si algú volia esgrimir aquell lamentable argument de “home, només va ser una vegada”, Moldes denuncia reincidència advertint que quan va tornar del retir espiritual als EUA encara els quedava tensió sexual irresolta. “Volvimos a enrollarnos”, reviu.
La fogosa relació Lecquio-Moldes de llavors era com aquell que abans i després de viatjar passa per l’arc de seguretat de l’aeroport. Ella viatjava i ell expedia el visat. Però ella no ens ho ha explicat fins ara. Vés a saber per què... ¿Potser interpel·lada per les permanents reivindicacions de transparència en les institucions? Podria ser. Ella -com totes les dones de Lecquio- és una institució a Espanya. La portada de Lecturas així ho acredita. De fet, jo diria que és més que algunes institucions. Per exemple, a ella no li cal una Rita Barberá aforada a tot risc per sortir en portada i al Senat sí. Reflexionem-hi.
Ha passat molt temps i la història -per què negar-ho?- encara ven. ¿Vol dir això que aquest dimecres de resurrecció s’ha posat de manifest que durant vint anys la premsa rosa autòctona espanyola no ha generat res millor? Home, seria dir molt. Però bé, si tenim en compte que la setmana passada el trending topic era la boda de Rocío Carrasco - aka Rociíto - potser és una mica veritat.
Un argument més en aquest sentit és la rentrée de setembre d’ Aída Nízar, la val·lisoletana que es va fer malauradament famosa per les seves agres batalles televisives contra tothom després de passar per Gran Hermano 5 l’any 2000. L’amant de les imitacions de Chanel torna a estar d’actualitat des que s’ha filtrat que podria passar novament pel degà dels realities. Això sí, ara a Itàlia. Al Grande Fratello Vip no saben qui s’emporten. Si és que al final se l’emporten, clar... Però mira, amb la tonteria ja la tenim aquí, en forma de notícia en una infinitat de mitjans digitals. Qui sap si aprofitant l’atenció mediàtica revifada potser aprofita per venir a Catalunya a fer-nos una nova visita cordial, com la que ens va fer el Sant Jordi del 2012, quan va passejar-se pel centre de Barcelona embolicada amb una bandera d’Espanya. Buscava el president Mas, diuen que per donar-li un llibre anomenat Las 222 mentiras sobre el nacionalismo catalán. De moment ja hem passat la Diada sense ella i el 23 d’abril és previsible que estigui tancada al xou italià. És a dir, que per ara podem estar tranquils. Sobretot Mas: realment jo no me la veig passant pel tràngol de tocar un llibre en dues ocasions al llarg de la seva vida.
I per cert, quan abans em referia a aquestes dues peces de col·leccionista com a carlistes rosa no era del tot gratuït. I és que aquests dies el col·lectiu monàrquic més inquietant de tots els temps s’ha tornat a manifestar. A Vanitatis han explicat que l’actual líder carlista, Carles Xavier de Borbó-Parma, pretendent com va ser el seu pare -Carles Hug- del tron espanyol, celebrarà a mitjans d’octubre a la catedral de Barcelona un tedèum i una missa en acció de gràcies perquè per fi ha tingut un descendent amb penis. No em diguin que no és mala llet portar la criatura des d’Holanda -viuen allà- per fer aquest xou a Catalunya. ¿Hi havia un lloc que li pogués fer més ràbia al rei Felip? Què no farien els Borbó-Parma per amargar la vida als Borbons sense Parma. Em sembla tot d’una rancúnia tan de terratinents de telenovel·la veneçolana que m’encanta. Això sí, quan penso en els problemes que mentrestant tenim els que no sortim en cap portada, se’m talla el riure.