Moda
Estils  /  Moda 06/10/2022

El fundador català de Moschino i el seu amor pels davantals

El dissenyador ebrenc Joan Salvadó, cofundador de la firma italiana Moschino, ret homenatge a les dones de la seva família amb l’exposició 'Deltaica i valenta'

4 min
Joan Salvadó a un dels davantals que hi ha a l'exposició de Deltebre

DeltebreHi havia una època en què les models no feien la cara llarga dalt de la passarel·la. I, més que desfilar, actuaven. Mentre una es fumava una cigarreta i passejava una bossa de paper del Museu Metropolità de Nova York, una altra defensava amb alegria un blazer que semblava un impermeable de Burberry posat del revés; o una jaqueta militar multicolor o una de tweed estil Chanel o un vestit vermell amb bustier rematat amb tres volants de flamenca. No importava tant la peça com l’actitud. En aquesta posada en escena tampoc faltaven les ulleres de sol, ni els barrets de cowboy, ni les arracades d’anell daurades. Qualsevol desfilada de Moschino dels anys vuitanta era una explosió d’ironia, de diversió, d’irreverència i de reivindicació. Fer moda per riure amb la moda: aquesta era la idea que tenia al cap Franco Moschino quan el 1983 va fundar a Milà la marca que portava el seu cognom. No va fer-ho sol: al seu costat hi havia Joan Salvadó, un dissenyador ebrenc que el va acompanyar quasi una dècada. Però sempre des de l’ombra i sempre per decisió pròpia.

Conduir per una carretera recta entre camps d’arròs té un punt lisèrgic. Més encara si el vent fa ballar les branques dels pollancres. És un matí qualsevol de primavera amb un cel tan blau que enlluerna. Joan Salvadó m’espera al seu estudi de Deltebre, un cub blanc que per dins amaga tot un univers creatiu. Entre parets folrades d’il·lustracions de moda, fotografies i mostres de teixit s’hi respira caos i bellesa. També hi té exposats diversos davantals, alguns acabats, altres en procés, però tots allunyats de l’estètica simple i austera que se li pressuposa a aquesta peça domèstica. Som al refugi d’aquell nen que fa seixanta anys arrencava les males herbes dels arrossars amb les mans però només pensava en dibuixar i veure món. “Vaig créixer en una família de pagesos, tan humil que a casa no hi havia cap dels tres botons màgics: ni aigua corrent, ni electricitat, ni gas”, recorda. Ara bé, mai li va faltar l’amor de les iaies, la mare i les tietes. Dones que feinejaven infatigablement a casa i al tros sempre amb el davantal posat –el mancal, que en dirien elles–, la peça que protegia els seus modestos vestits.

Una de les bosses de l'exposició
Les espardenyes de l'exposició

Amb només 18 anys, Salvadó va emigrar a Ginebra, perquè hi vivia un conegut de la família. “Al cap de tres dies d’arribar, ja treballava a la bugaderia de l’Hotel Intercontinental”, recorda. A més d’aprendre francès també va descobrir les revistes que no arribaven a l’estat espanyol –Vogue, Elle, Marie Claire...– i que li van alimentar un somni: il·lustrar moda. Per formar-se tenia dues opcions: París o Milà. Va escollir la segona, va invertir-hi els estalvis i, en un temps rècord, es va formar en el prestigiós Institut Marangoni. El 1976 va aconseguir la seva primera feina a Fiorucci, el seu passaport d’entrada a la indústria de la moda milanesa. En aquell ambient va conèixer un altre jove dissenyador, Franco Moschino. “A principis dels vuitanta hi havia una sobredosi de tot, per això quan vam fundar Moschino no vam voler crear res de nou. Només volíem reinterpretar les coses que ja estaven ben fetes canviant els materials o els colors. I, sobretot, passar-nos-ho bé”, assegura Salvadó, que tot i deslligar-se de la marca a finals dels anys vuitanta ha seguit tota la vida vinculat professionalment a la moda com a dissenyador i com a docent.

“Durant la pandèmia vaig trobar una caixa de fotografies antigues. Hi sortien les dones de la meva família i en quasi totes hi havia el davantal com a element recurrent. D’aquí va sorgir la idea de fer una exposició d’homenatge a totes elles, a unes dones que van tenir una vida molt dura i a les quals ningú va donar mai les gràcies”, assegura. Allò que s’estava coent a l’estudi de Salvadó fa uns mesos ja és una realitat visitable fins al 15 d’octubre. Es diu Deltaica i valenta i és una exposició que ocupa les dues sales de DeltArt, el nou centre cultural de Deltebre. També és una realitat augmentada: a més dels 24 davantals dedicats a una constel·lació familiar de 24 dones –la iaia Rosa i la iaia Josefa, la mare Cinta, la germana Maru, la tia Pepa, la tia Nieves, la tia Adela i més tietes i cosines...–, la posada en escena es completa amb dues dotzenes d’espardenyes personalitzades i dues més de cabassones de pauma. “Hi ha un fil conductor que és la relació amb la terra i el fet de dignificar i reinterpretar certes peces de la indumentària rural tan ben fetes que amb el pas del temps no han canviat gens”, assegura.

En aquest particular homenatge, que ningú esperi cap mena de formalitat estètica. Salvadó ha aplicat el modus operandi de Moschino i ha revisitat aquestes peces tradicionals portant-les a un terreny més juganer, emocional, reivindicatiu i avantguardista. Per fer-ho, ha combinat teles de sac, roba de farcell, cortines velles, tapets de ganxet i fundes antigues de matalàs amb retalls de mostraris de teixits d’alta costura que tenia guardats als seus arxius, d’on també va rescatar fulards vintage, brodats artesanals de l’Índia i de Mèxic, paillettes, sedes italianes... Cada davantal –i, per extensió, cada espardenya i cada cabassona– és una petita obra d’art amb una gran història al darrere que Salvadó explica amb passió i precisió: hi trobes l’icònic nus antitransvasament, les perles de Coco Chanel, cargols poma vestits de pa d’or i, fins i tot, una picada d’ullet a una sensual Elsa Peretti immortalitzada per Helmut Newton. “M’agradaria continuar aquest projecte reinterpretant altres peces tradicionals de la indumentària del delta de l’Ebre, com els calçotets del jonquet, els barrets de palla i els manguitos”, confessa just davant del moodboard que obre l’exposició i que recrea el caos i la bellesa del seu estudi. Una veïna de Deltebre que just ara acaba la visita se’ns acosta. “Felicitats, Joan. M’ha emocionat veure tant d’amor i tant de carinyo”, li diu. I ell li somriu, tímid i agraït, perdent per uns instants aquell segon pla en què sempre s’ha sentit més còmode.

Les 'petites mains' de Deltebre

En l’argot de l’alta costura, les petites mains són les dones anònimes que treballen minuciosament als ateliers de París i materialitzen els desitjos dels dissenyadors. Si Deltaica i valenta existeix és perquè al darrere també hi ha hagut unes quantes dones anònimes de la rive gauche de l’Ebre que cusen i broden com els àngels parisencs. “Són les meves mans màgiques”, confessa Joan Salvadó. La primera és la seva germana Maru, que s’ha encarregat de cosir tots els davantals –la majoria reversibles– seguint els dissenys que ell embastava. En la personalització de les cabassones ha comptat amb la col·laboració de l’Associació de Dones de Deltebre. I, en el cas de les espardenyes, amb la de l’Associació ADAS. “Estic molt content amb el resultat. Jo marcava unes pautes, però a vegades elles es deixaven anar i tots quedàvem sorpresos amb el resultat”, explica mentre agafa una petita cabassona delicadament brodada amb tires de xifó que donen forma a flors de diferents mides i colors. “Veus el que et dic? No et sembla meravellosa?” I mentre assenteixo, els seus dits les ressegueixen a poquet a poquet com fan els nens que dibuixen al baf d’una finestra.

stats