En moments de trasbals, mirem endins

Lluïsa Vert i Raimon Arola parlen de la importància del simbolisme en l’actualitat
Louis Cattiaux al seu estudi de París durant la dècada de 1940 / ARXIU L. CATTIAUX

Parlem de creença, de recerca interior, de sentit. Al pati de l’Ateneu Barcelonès el brollar de l’aigua acompanya la veu de Lluïsa Vert i, poc després, la de seva parella, Raimon Arola, que s’hi afegeix. L’aigua, la font al centre de l’interior lluminós de l’edifici, els arbres i les palmeres, la llum rogenca a mitja tarda, cada símbol ens parla molt més del que aparentment sembla. “Els símbols -afirma Vert- són cartes que ens han deixat. De la mateixa manera que si entens una mica de música la gaudeixes més quan l’escoltes, amb la simbologia passa igual. El símbol es torna viu, et captiva i et fa tornar al lloc d’on vens, apel·la al record”.

Els dos especialitzats en simbologia tradicional, ell com a professor de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona durant tres dècades i ella com a escriptora i coordinadora de la revista virtual Arsgravis, han publicat també nombrosos llibres. El més recent, publicat aquesta tardor, és La actualidad del hermetismo. El mensaje de Louis Cattiaux (Herder), escrit a quatre mans per incidir en algunes de les qüestions fonamentals que han marcat la vida d’aquesta parella.

Per què considerar actual l’hermetisme? Quin és el missatge de Louis Cattiaux? Encara més, qui és Louis Cattiaux? Només el títol del llibre desperta molts interrogants. En un món on de cada pedra en surt una sèrie podríem fàcilment redactar un guió que expliqués la fascinant vida de Cattiaux i, de pas, enllaçar-la amb l’Europa il·lustrada del segle XX fins a arribar a la Barcelona de finals dels setanta i de la dècada dels vuitanta, amb una sèrie de petites llibreries, com la cèlebre Santo Domingo, al Call, i les seves amagades classes magistrals, que mantenien viu l’anhel d’espiritualitat que fugia de la fosca associació entre religió i repressió. “Sí! -exclama Vert-. Seria magnífic fer una sèrie sobre Cattiaux, és un personatge molt atractiu i fascinant”.

L’inspirat Cattiaux

Nascut el 1904 a Valenciennes (França) i mort 49 anys després per malaltia, va ser un pintor i escriptor de culte una vegada mort, però poc reconegut en vida. Després de viatjar a Dahomey (l’actual Benín), comença a freqüentar els ambients literaris i artístics de l’avantguarda parisenca d’entreguerres. Molt influenciat per les seves recerques en el món de l’alquímia, l’espiritualitat i l’hermetisme, el 1946 autopublica els primers capítols del que serà la seva obra cabdal, El missatge retrobat (en català publicat per Arola Editors). Es tracta d’un llibre amb milers d’aforismes i cites dels textos sagrats de nombroses religions del món que, com ell explica, rep directament per inspiració, amb un llenguatge singular i directe que atrau René Guénon, que en fa una ressenya positiva. Gràcies a això, Cattiaux coneix Emmanuel i Charles d’Hooghvorst, dos germans de la noblesa belga que publicaran totes les obres de Cattiaux i es dedicaran a promoure’l. Charles, el germà petit, s’estableix a Barcelona, on l’any 1978 funda la revista La Puerta. Retorno a las Fuentes Tradicionales, que encara es publica -tot i que ell va morir l’any 2004- i de la qual Lluïsa Vert i Raimon Arola són col·laboradors assidus.

“Cap paraula d’una Escriptura santa no contradiu, de fet, la paraula d’una altra Escriptura santa. [...] Ens cal, doncs, conèixer totes les Escriptures santes i estudiar-les fins que hàgim descobert la identitat primera i última de la paraula inspirada. Pensar en Déu i meditar sobre la seva creació és pregar i lloar Déu”, deixa escrit Cattiaux en una de les màximes, potser la que millor defineix la seva voluntat de recerca d’aquesta unitat subjacent que pren mil formes i llenguatges sense perdre l’únic i unit fil conductor.

“El llibre de Cattiaux -explica Lluïsa Vert- ha sigut la base i l’ordre per escriure el llibre que publiquem ara. És difícil trobar un llibre actual en què, a més de devoció, silenci i meditació, també es parli d’un secret per buscar. El missatge retrobat és un llibre que ens ho ha ensenyat tot, ha sigut un estímul constant per aprendre i estudiar les altres tradicions religioses i també per aprofundir en el cristianisme. Potser a Occident hem tendit més a la devoció o la creença i hem anat oblidant la saviesa que hi ha dins de qualsevol religió o espiritualitat”. Per a ella, la clau és no perdre la set, set de conèixer, set de confiar (“Tenim por de confiar en una cosa que no coneixem, però hi ha molt més per conèixer i estimar confiant que desconfiant”), tot i que “els joves d’ara ho tenen molt més difícil que en la nostra època, tan enfeinats com estan per trobar feina, habitatge...” Per això creu que a través del mon simbòlic “és més fàcil poder connectar amb algú que no ha estat en contacte amb aquestes tradicions espirituals”, ja que tothom es reconeix en els símbols i pot dir “Això em ressona”, “Aquesta és la pregunta que em faig”, procurant no entrar en el terreny de la psicologia, ja que ens reconeixem massa en les nostres dèries: “Em trobo bé?”, “Com estic?” I afegeix, sense deixar de somriure: “No crec que al morir et preguntin com estaves, sinó «Què has fet per trobar-me?» o «M’has estimat?» M’imagino que la cosa anirà per aquí”.

Les plagues

En certa manera, explica Arola, totes les religions tenen el component de la salvació, encara que ho expressin de diferents formes. Cal esforç, cal consciència, cal voler assaborir les savieses inherents d’aquestes tradicions i no pensar, com assenyala Vert, que la mateixa creença o ritual és la finalitat. “Si et pots reconèixer en qualsevol tradició que et porti a aprofundir és fantàstic”.

Per a la parella, l’hermetisme és actual per l’èmfasi que posa aquest corrent en la unitat de les tradicions espirituals, més enllà d’uns formalismes i dogmes necessaris, sí, però no essencials. I d’aquesta essència, se’n treu un ensenyament per al dia a dia, també per a moments pandèmics com els d’ara. “Les plagues -explica Vert citant mestres rabins- pretenen treure el poble jueu d’Egipte, alliberar-lo. Amb el trasbals que vivim ara podem mirar cap endins, reconciliar-nos amb aquesta part que tenim castigada o ignorada, adonar-nos de la impossibilitat de viure només cap enfora”.