L’escriptor Martí Gironell va conèixer l’Eva Olivares quan ella cursava l’últim any de carrera. “Va ser l’any 2004 a la Nit de la Comunicació de Girona, on ella, que estudiava comunicació i màrqueting, participava en l’organització de l’acte. Ell aleshores treballava al 3/24. Aquella nit l’Eva li va preguntar si podia entrevistar-lo per a un treball i van quedar per veure’s al cap d’uns dies a Besalú.
“Vam fer l’entrevista i quan vam acabar em va dir que tenia febre, que estava a 39 graus. Amb el temps he sabut que ella sempre té la temperatura corporal molt baixa, així que amb 39 graus realment es troba fatal. Havia vingut tot i estar malalta perquè tenia ganes de veure’m”.
Aquell dia a Besalú van decidir tornar a quedar un dia que ella es trobés millor. “Jo també tenia ganes de tornar-la a veure. M’havia captivat: l’Eva és molt guapa, amb molta empenta, té molta energia i és molt directa, i alhora és molt sentida i molt sensible. Aquell dia jo tenia ganes de conèixer-la i saber més d’ella”, recorda l’escriptor.
L’interès era mutu i la següent vegada que es van veure va ser per anar al cinema a Girona i després a sopar. “Ens portàvem 13 anys, ella deia que m’havia vist a la tele mentre feia els deures a casa i que li feia gràcia pensar-ho ara, que qui li hauria dit que sortiríem junts. Aquestes coses no se saben mai”. En aquell primer sopar, Gironell i Olivares ja feien broma sobre si tindrien fills si es casaven. “L’Eva és molt determinada, intensa, i molt dolça, t’agafen ganes de menjar-te-la a petons. Crec que des del principi tots dos vam estar pensant a molt llarg termini”, rememora Gironell.
Tant és així que, quatre anys després d’aquell sopar, la parella es va casar, i ara tenen dos fills d’11 i 7 anys. “El nostre secret és que ens respectem i ens ajudem molt l’un a l’altre. Quan jo vaig fer el pas de deixar la televisió l’Eva em va ajudar molt, només volia que jo fos feliç, i quan ella va emprendre el seu negoci jo també vaig ser-hi”.
L’escriptor explica que, des que són pares, sempre s’han esforçat molt a seguir trobant temps per a ells dos com a parella. “Tot compta: una abraçada, un petó… I també les paraules, que són molt importants i a les quals, sovint, arrossegats pel dia a dia, no donem importància. No podem dir t’estimo com qui diu l’hora”. Així i tot, de vegades ni tan sols les paraules calen: “Ho diu un proverbi àrab: de vegades una mirada diu més que una llarga explicació”.
