“Después de resà’l rosari á la voreta del foch repasa aquest calendari que t’instruirás un poc”, deia a la portada el primer Calendari dels Pagesos, el 1861. Avui, continua publicant-se. Conté un calendari de pràctiques agrícoles, un de fruites i verdures de temporada, dades astronòmiques, el santoral i les dates de fires, mercats i festes majors. També s’hi poden trobar poesies, consells, dites i reflexions, i el Judici de l’Any, amb el més destacable que ha succeït. Un dels al·licients del Calendari dels Pagesos és la Roda Perpètua, que hi ha a la portada. Ideada pel frare Domènec Varni i publicada pel frare Miquel Agustí, prior del temple de Perpinyà, el 1617, la Roda Perpètua pronostica quins anys seran fèrtils o estèrils. Aquest calendari és la publicació en català que fa més anys que s’edita ininterrompudament. Durant la Guerra Civil, amb l’auge de l’anticlericalisme, va haver de fer-se sense el santoral ni les festes religioses, que es van substituir per consells de pagesos”, explica l’editor, Joan Tomàs.
Temps de calendaris
En tenim al mòbil i a l’ordinador però encara hi ha molta gent que els prefereix penjats a la paret
BARCELONA“És cap al mes de febrer quan començo a treballar en la confecció del calendari de l’any següent. No faig les fotografies pensant en el calendari. Visito sovint els Pirineus i gairebé sempre ho faig amb la càmera a l’esquena o davant dels ulls. Faig les fotografies que m’entren pels ulls: una llum especial, un punt de vista diferent, una situació poc habitual...”, diu el fotògraf de natura Francesc Muntada. “Al calendari procuro que hi hagi diversitat de colors, de plans, de situacions geogràfiques. Que cada primer de mes, en girar la pàgina, tothom tingui una sorpresa, i que el paisatge sigui coherent amb el mes que acompanya”, explica Muntada, que des de fa una quinzena d’anys fa un calendari amb fotografies dels Pirineus, que inclou informació del projecte Boscos de Muntanya de l’associació Bergwald. És el calendari Pyrene, que edita l’Editorial Alpina. “La primera edició la vaig assumir jo mateix. En vaig fer 1.500 exemplars i vaig pagar la impressió de la meva butxaca. També vaig buscar un distribuïdor. Però jo era nou en aquest àmbit i no vaig escollir bé. Se’n va fer una distribució tan atomitzada que als llocs on hi havia demanda tenien pocs exemplars i, en canvi, en van quedar molts de repartits per indrets on no es van vendre. Tanmateix, hi vaig guanyar diners. Exactament vuit euros! I, a més, vaig tenir calendaris per regalar a clients, amics i familiars. A partir del 2004 em vaig associar amb l’Editorial Alpina, i ara cadascú hi aporta la seva expertesa. Jo faig les fotografies i la maquetació i Alpina s’ocupa de la impressió i distribució”, explica el Francesc. “Ja fa 16 anys que ho fem així i cada any es ven la tirada sencera”, remarca.
Ester Capdevila, periodista i editora, aquests dies està entretinguda elaborant el seu propi calendari. És un calendari negre d’origen alemany, d’aquests que amb lletres grosses animen al 'Fes-t’ho tu mateix'. “Tan sols necessito dotze fotos i un retolador platejat. Imprimeixo les fotos en una botiga i les enganxo. A cada mes, la foto d’un moment, d’algú proper o d’un paisatge. Hi poso imatges d’arxiu personal, que he fet o que m’han passat. Només cal que compleixin dos requisits. El primer és que m’inspirin: el calendari el penjo a la cuina i cada foto l’haurem de veure un mes sencer. I el segon és que correspongui al mes que toca: no trio una imatge amb els amics en màniga curta per a l’hivern, però per a l’octubre pot servir la foto d’un abril que tardoreja”, explica l’Ester. “Seleccionar les fotos és tot un ritual i demana hores de concentració: són moltes les finalistes, però dotze inevitablement les guanyadores. Hi ha sempre un ball de fotos d’última hora, una carpeta de descartades i cert desfici d’exhaustivitat molt poc realista”, diu l’Ester.
Els compradors, gent gran
Aquesta, l'última de l’any, és la setmana clau dels calendaris. “És el que més es ven del món”, diu la responsable d’una papereria de barri. “Sobretot en compra la gent gran, que no acostuma a tenir agenda. De calendaris i agendes en tenim al mòbil i a l’ordinador, però els de paret continuen tenint molta demanda”, explica mentre mostra un reguitzell de calendaris que fa anys que es fan: n’hi ha d’infantils, amb il·lustracions, com el de les Tres Bessones, de la Roser Capdevila, el del Patufet –amb dibuixos de les tradicions festives del país–, el del Teo, i el mític Calendari Vinçon, que va dissenyar America Sánchez el 1975 i s’ha convertit en un clàssic del disseny que continua editant-se any rere any.
Amb les pàgines verges perquè hi aboquem els nostres compromisos de l’any, les trobades d’amics i de familiars, les reunions, els viatges i les escapades de cap de setmana... i, esclar, els aniversaris dels que més estimem, hi ha també els calendaris solidaris, els que impulsen entitats i associacions per finançar una part de la seva activitat, que en els últims anys han guanyat protagonisme. Com ara el calendari dels Bombers de la Generalitat, Bombers amb Causa, els fons del qual es destinen a la infància en risc: per una banda, a la recerca biomèdica en malalties infantils i, per una altra, als projectes socials per a infants en situació vulnerable.
Nous i vells calendaris s’avenen en aquestes dates. La tradició de calendaris populars, vinculats al món de la pagesia, continua viva. Com l'Almanac del Cordill, el Calendari dels Pagesos i el Calendari de l’Ermità. Aquests s’adquireixen, esclar, en quioscos i a llibreries, i no pas, com anys enrere, en cistelleries, botigues de plats i olles, o botigues d’ultramarins o de pesca salada.
Origen
Els antecedents dels calendaris són els almanacs, pronòstics i llunaris. Els feien persones de ciència i per encàrrec de nobles i adinerats. A Catalunya coneixem l’existència d’almanacs impresos a partir del segle XV. Els seus consumidors eren el clergat, notaris o pagesos. Els continguts d’aquests antics almanacs són molt diversos. A part del calendari, recollien dades astronòmiques com les llunacions, els eclipsis i altres aspectes més pràctics per a la vida quotidiana com ara el santoral, les festes movibles i les fires.
Al regnat de Ferran VII, concretament l’any 1814, es va abolir la llibertat de premsa i, per tant, l’edició de diaris i almanacs. Només es va permetre l’edició d’un almanac oficial, redactat pel Real Observatorio Astronómico de San Fernando de Cadis, que va arribar a vendre en el període absolutista tres milions d’exemplars anuals. Tot un negoci editorial controlat des de l’Estat. El 1856 s’alliberaven els almanacs del monopoli estatal. Aquest fet va esperonar els impressors, amb visió de negoci, a fer calendaris amb continguts de tota mena: satírics, polítics, literaris, meteorològics, religiosos... I el mateix any es va publicar el primer número del Calendari del Pagès, actualment desaparegut, editat per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Pocs anys després, el 1861, emulant aquest calendari, però amb una edició més popular, apareix el Calendari dels Pagesos.
El costum d’editar almanacs va arrelar amb força la segona meitat del segle XIX, i arribat el segle XX algunes publicacions periòdiques com 'En Patufet', 'El Be Negre' i '¡Cu-Cut!, entre d’altres, obsequiaven els seus lectors amb almanacs.