Ara Estiu 09/08/2021

Quan els ciris de l’església servien per encerar els esquís

El Museu de la Neu explica l’evolució que ha experimentat l’esquí

3 min
Quan els ciris de l’església servien per encerar els esquís

Unha“Anàvem a l’església a fer de voluntaris, a arreglar-la, a escombrar-la, a posar-hi flors... Però el nostre objectiu real era un altre: agafar cera. Agafàvem els ciris i els fèiem un tall, com una rodanxa, per la part de sota, i els tornàvem a posar al mateix lloc. No sé què devia dir el mossèn al veure que eren més curts. Aquella era la millor cera perquè llisquessin bé els esquís!”, recorda Joan Moga, Juanín per als amics, mentre visitem el Museu de la Neu. “A casa agafàvem la planxa per encerar els esquís amb la cera de l’església. Molt sovint no la netejàvem. «Què heu feeeeet amb la planxa?», cridava la mare”, afegeix el seu germà Felipe, que també ens acompanya en la visita.

Els Moga són una de les històriques nissagues d’esquiadors de la Vall d’Aran. Felipe Moga, el germà gran, que ara té 90 anys, va ser seleccionat per als Jocs Olímpics de Cortina d’Ampezzo (1956), però va agafar una pneumònia i no va poder fer realitat el seu somni olímpic. De totes maneres, dos anys més tard va ser campió del món d’esquí alpí a Bad Gastein. Cofundador de l’escola d’esquí de Baqueira, Felipe Moga va ensenyar a esquiar a l’ara emèrit Joan Carles I. “El meu germà Josep i jo ens atrevíem a dir-li el que feia malament. Els altres monitors no gosaven dir-l’hi”, m’explica el Felipe.

“Per a nosaltres, la neu no ha sigut mai un inconvenient. De petits ja era el nostre medi natural”, diu Joan Moga, i recorda que a l’hivern anaven a buscar els queviures “esquiant des de Bagergue”, un bonic poble situat una mica més amunt d’Unha, on resideixen el Felipe i el Joan.

Precisament una de les peces que em criden més l’atenció d’aquest museu té a veure amb el transport d’alimentació sobre la neu: és un magnífic trineu de dimensions força grans que transportava pa per la Vall d’Aran (és el de la fotografia petita). “Aquest trineu del segle XIX, del poble de Les, era tirat per cavalls”, m’explica Montse Ademà, responsable del museu. De la mateixa família del trineu, al Museu de la Neu hi ha una “luja de husta ” (de fusta, en aranès). “Aquesta luja és de l’actor Pep Parés, que dirigia les curses de gossos en trineu, la popular Pirena. La va donar al museu”, diu Montse Ademà, nascuda a Unha, on sempre ha viscut. El poble d’Unha va desaparèixer l’any 1600 devastat per una allau. Hi van morir 15 persones. I el van fer renéixer una mica més amunt per evitar el perill. “Van aprofitar el monestir del segle XII per fer-hi la nova església”, explica la Montse quan som davant d’una vitrina on hi ha l’instrumental del traumatòleg Manuel Vidal, el primer responsable del centre mèdic de Baqueria Beret -per descomptat, no hi falten les crosses-, que va obrir just quan es va inaugurar aquesta estació d’esquí, el 1964. A la Vall d’Aran hi ha un abans i un després de l’obertura de l’estació de Baqueira Beret. Ha sigut motor econòmic, i també d’especulació urbanística.

En una recreació d’una botiga d’esports d’hivern de Catalunya ambientada als anys 30, a més de força roba de llana de coloraines, em fixo en els esquís i els pals que hi ha estintolats a la paret: tots són de fusta. El museu permet fer-se una bona idea de com ha anat evolucionant l’equip de l’esquiador. A més de seguretat, una altra de les principals millores als esquís és que s’han anat escurçant. Sorprèn la llargària de la rèplica dels esquís de Sondre Norheim, el pare de l’esquí modern, que hi ha al museu: exactament 2 metres i 43 centímetres! Avui, la major part d’esquiadors duen esquís més curts que la seva alçada.

stats