Ara Estiu 27/08/2021

Armaris que guarden vestits per sempre

El Museu Tèxtil de Terrassa té grans sales de reserva, amb vestits i teixits de totes les èpoques. ¿Ens hi acompanyeu?

3 min
Armaris que guarden vestits per sempre

Terrassa“L’hem restaurat aquest any”, em diu la Sílvia Carbonell, directora del Museu Tèxtil de Terrassa. És un vestit preciós, blanc com la llet, sencer, fet d’un teixit de seda i tul, brodat amb lluentons i perles d’imitació, i amb cua.

El vestit és al taller de restauració del museu, a punt de ser exposat. “És de núvia?”, li pregunto. “Sí, sí. La prestigiosa modista Joana Valls el va fer per a la seva jove, per al seu casament, el 1910”, m’explica la Sílvia, i destaca que a l’època en què va ser dissenyat -la modernista- bona part dels vestits de núvia encara eren negres. També subratlla la importància de l’etiqueta. “Veus? Hi diu Juana Valls. És precisament en el modernisme quan es comencen a etiquetar els vestits amb el nom dels modistes”.

La seda ha estat tradicionalment un dels principals materials dels vestits “de vestir”. És de seda també un vestit negre de dues peces -de cos i faldilla-, amb brodats al coll i a la pitrera, que hi ha al primer calaix que la Sílvia obre d’una de les sales de la reserva, que es poden visitar gràcies a la proposta Secrets de museu. És una peça de finals del segle XIX, nítidament modernista, que té unes espatlles amplíssimes. “D’aquest tipus de mànigues amb les espatlles tan amples se’n diu de pernil o de fanal”, precisa la directora del museu.

La Sílvia obre un altre calaix a l’atzar. És ple de roba interior femenina, ben blanca. “Al museu ens arriba molta roba blanca: de nadons, de bateig, llençols, cobrellits, enagos, calces, camises de dormir... La roba blanca és la que més queda a les cases. Quan mor l’àvia, els familiars obren els calaixos... i en troben molta. Les peces blanques, si no són molt especials, ja no les acceptem”, diu la Sílvia.

Els armaris i els calaixos de les sales de reserva estan ben atapeïts. Per això el museu és molt selectiu a l’hora de rebre donacions. “Alguns vestits que ens han volgut donar estaven molt manipulats; recordo que ens volien lliurar un vestit de festa, per anar al Liceu, que la filla o la neta havia adaptat perquè li anés bé; alguns dels que ens han volgut donar fins i tot eren plens de confeti, de tantes festes...”, comenta la Sílvia, que vesteix de manera informal i elegant: du una camisa de seda de color marfil i uns pantalons texans acampanats.

Hi veig més vestits de dona que d’home. Em vindria de gust emprovar-me’n alguns d’home. La Sílvia segur que no voldria emprovar-se peces femenines completament obsoletes, com ara les cotilles. N’hi ha amb plaques metàl·liques per marcar cintura, d’alletament (amb dues “finestretes” per poder donar el pit sense haver-lo de treure)... “Quan va desaparèixer la cotilla la dona no es va alliberar del tot -diu la Sílvia-. Encara hi havia peces per amagar panxa o cuixa -afegeix-. La meva àvia no sortia al carrer si no era amb faixa”, recorda.

El Museu Tèxtil de Terrassa no és només un contenidor d’indumentària. També restaura -com he comentat al principi-, fa recerca i organitza unes quantes activitats per conscienciar de la importància de la moda ètica i sostenible, en col·laboració amb la cooperativa Roba Amiga. “Durant segles ens hem vestit amb roba feta de fibres naturals i tints extrets de plantes i d’animals. Abans la roba s’aprofitava molt més; quan s’esquinçava se sargia o s’hi posava un pedaç”, remarca la Sílvia. Ens cal aprendre del passat.

stats