Carrosses que circulaven amb tota la pompa
Grans personatges i ciutadans anònims van fer, de mitjans segle XIX a mitjans segle XX, el seu últim viatge en algun dels vehicles que formen part de la Col·lecció de Carrosses Fúnebres, situada a l’accés principal del cementiri de Montjuïc
BarcelonaSi avui morís un poeta català, per més mediàtic que fos, ¿penseu que l’acomiadarien 300.000 persones? Si hi anessin 300 persones ja seria un exitàs, oi? 300.000 és la multitud que va participar als actes de comiat de Jacint Verdaguer, l’any 1902, al seguici que va desfilar pel centre de Barcelona. La xifra pren encara més valor si tenim en compte que és més de la meitat de la població d’aleshores d’aquesta ciutat (tenia 550.000 habitants).
Escriptors, músics, pintors, polítics... van gaudir entre finals del segle XIX i principis del XX dels enterraments més massius que hi ha hagut a la capital de Catalunya. En aquests sepelis hi acudia gent de totes les classes socials i nombrosos representants de la societat civil i religiosa, que desfilaven amb tota la pompa (d’aquí ve l’expressió pompes fúnebres, que ha caigut en desús), al davant, als costats o al darrere de la carrossa fúnebre arrossegada per cavalls (com més cavalls, més important era el difunt).
“Aquesta carrossa va dur el pintor Santiago Rusiñol, el tenor Francesc Viñas, el polític Enric Prat de la Riba, el marquès d’Alella, el comte de Godó...”, em diu Adrià Terol, historiador i gestor cultural de Cementiris de Barcelona. “És coneguda com a «carrossa Estufa»”. “Què vol dir, que té calefacció?”. “Bé, d’alguna manera: té uns vidres que protegeixen el taüt del fred. Però al taüt tant li fa tenir fred”, comenta l’Adrià mentre jo vaig observant-ne detalls, com ara els signes de l’alfa i l’omega (primera i última lletra de l’alfabet grec) i quatre plomalls d’estruç situats al capdamunt. De plomalls d’estruç també en portaven alguns cavalls damunt del cap.
Les carrosses fúnebres van començar a fer-se servir a Barcelona poc després que obrís el cementiri del Poblenou, el 1819. El nou cementiri s’havia creat en bona part per raons higièniques: era millor enterrar els difunts lluny de la ciutat (malgrat això, molts es van seguir enterrant en cementiris parroquials). Els primers anys, el trasllat de cadàvers de Barcelona al cementiri del Poblenou es feia a peu i amb baiards. Així va néixer un nou ofici: el portador de difunts. Però per fer el recorregut del centre de la ciutat al cementiri calia invertir una hora i mitja, per una zona solitària, amb lladres i fins i tot llops a les nits. Aleshores, a partir del 1836, es va prohibir transportar cadàvers a peu i es va establir l’obligació de fer-ho amb carruatges.
“Aquesta nova mesura no va ser gens ben acollida: per a molts era un xoc veure els difunts transportats per animals per ser enterrats. Se sap que al primer enterrament en què el difunt va ser portat per un carruatge hi va haver aldarulls i va haver-hi d’intervenir la policia”, m’explica l’Adrià quan som davant d’un carruatge més senzill que el del model Estufa, amb baldaquí i quatre fanals, dins dels quals hi havia sengles espelmes.
Quan van aparèixer els vehicles de motor, aquests traslladaven el difunt des del lloc de la mort -si havia mort a l’hospital- fins al seu domicili, on es feia la vetlla -encara no hi havia tanatoris-, però els carros no van desaparèixer: duien el taüt del domicili a l’església -es mantenien dins l’església, en el moment de la cerimònia- i després fins al cementiri. Aquesta combinació de vehicle de motor amb carruatge tirat per cavalls es va mantenir més o menys des de la dècada del 1910 fins a la de 1950.
Tenim davant el Cotxe de Respecte, negre com la nit, també conegut com el Cotxe de la Vídua: hi anava la vídua del difunt, de vegades amb un familiar (sempre del sexe femení). “Les dones només podien acompanyar el seu marit difunt fins a l’església on se li feia la missa. No podien formar part del seguici fúnebre ni anar al cementiri a acomiadar el marit acabat de morir”, em diu Juanjo Macías, president de l’Associació Coemeterium, centrada en l’estudi dels cementiris de Barcelona, que també m’acompanya. En Juanjo té passió pel patrimoni funerari i és un ferm partidari de “naturalitzar” la mort, cosa que ell ha après a fer al llarg dels anys. A la infantesa va viure de prop la mort. “El meu cosí va morir d’un dia per l’altre quan jo era petit. Un dels companys de classe era fill del gimnasta Joaquín Blume; recordo l’impacte de quan els seus pares van morir d’accident d’avió quan nosaltres teníem 7 anys. «Jo no em moriré, oi?», deia cada dia a la meva àvia”, em comenta en Juanjo.
En un altell del museu hi ha alguns dels primers cotxes fúnebres de motor. Val la pena pujar-hi (i després baixar per la rampa, que proporciona una bona panoràmica de les carrosses). En aquest altell hi ha també una biblioteca, creada per l’avi de l’Adrià Terol, Manel Hernández, que va treballar molts anys a la fàbrica de taüts dels Serveis Funeraris de Barcelona i un cop jubilat va ser arqueòleg i egiptòleg especialitzat en els rituals funeraris. Repassant el llom dels llibres, en veig de cementiris d’arreu del món, del dol, d’humor negre, de tècniques de suïcidi... I fullejant-los, veig que alguns expliquen els significat dels símbols que hi ha en algunes de les carrosses: mussols -hi veuen a la nit; és com veure-hi després de la mort; a més, el crit del mussol vol dir que la mort és a prop-; el cascall -d’on s’obté l’opi, que et fa adormir; per això es relaciona amb el son etern-; el rellotge de sorra -el temps és limitat-... I esclar, l’alfa i l’omega (el principi i la fi). Tot té un final, com aquesta sèrie de reportatges, que avui acaba. Espero que n’hàgiu gaudit.
