Lletres cuinades a foc viu

Els escriptors Carlota Gurt, Care Santos, Eva Baltasar, Jenn Díaz, Maite Carranza, Manuel Baixauli i Xavier Bosch expliquen com fan aparèixer la gastronomia en la seva obra per passió vital, impossible d’amagar quan escriuen

“Si descrivim els paisatges i les persones, per què no hauríem de descriure també el que mengen i beuen?”, es pregunta retòricament l’autor de Paraules que tu entendràs, Xavier Bosch, que confessa que no li agrada cuinar res més que pasta. I just amb la mateixa sinceritat parla l’escriptora Jenn Díaz, que assegura que prefereix que li cuinin. En canvi, Care Santos, Carlota Gurt, Eva Baltasar, Maite Carranza i Manuel Baixauli sostenen que remenen bé les cassoles. Tant és així que l’autora de Seguiré els teus passos, Care Santos, assenyala que en les seves novel·les es coneix quins plats li agrada cuinar.

Xavier Bosch assegura que “en la literatura tot està en els detalls” i, per tant, relatar com s’alimenten els personatges de ficció és essencial. Però ho serà “sempre que la descripció estigui al servei de l’acció”. Dit amb altres paraules, “no ens hi podem entretenir gaire, amb els menjars, perquè és una novel·la i no una guia gastronòmica”, assenyala. Ho sosté un escriptor que es qualifica de llepafils, “eufemisme” per dir que va ser massa “malcriat de petit” i que no menja de tot. La pasta és l’afortunada, per menjar i per cuinar. “Hi ha dues o tres especialitats amb les quals hi tinc la mà trencada”, com els espaguetis aglio, olio e peperoncino, que l’autor prepara especialment per als convidats fent que el formatge parmesà eixugui l’oli. “He d’advertir als comensals, prèviament, que són molt picants”, diu, malgrat que hi posa menys bitxo que de costum quan no se’ls prepara per a ell sol.

A la seva última novel·la, Paraules que tu entendràs (Columna), els protagonistes no cuinen però sí que un d’ells s’entaula en cinc dels millors restaurants del món gràcies a la seva feina, que consisteix en organitzar viatges de luxe pel món. Entre altres llocs i plats, “menja a El Celler de Can Roca, tasta la carbonara de gambes de l’Enrico Crippa del Piazza Duomo d’Alba, o degusta, al Pavillon Ledoyen de París, el colomí de Pornic amb consomé de pebre negre fermentat en dues voltes”, diu Bosch.

Per la seva banda, Care Santos assenyala que els seus personatges de ficció cuinen molt. I enfila les explicacions novel·la per novel·la: “A Diamant blau, per exemple, eren les receptes de casa meva, per això les dones no paren de fer sopa de farigola o fricandó. A L’aire que respires, que passa a principis del XIX, vaig reflectir no només què menjaven sinó com ho servien, perquè la manera de servir la taula era molt diferent de la que tenim ara. A Desig de xocolata vaig triar parlar de la història de la xocolata i la feina va estar mig feta, perquè, amb una primera matèria com aquesta, res no podia sortir malament. Vaig fer, això sí, un recorregut històric: des de la xocolata especiada i molt líquida (es feia amb aigua) del segle XVII fins a la més ensucrada del XIX, passant pel moment en què la xocolata es va tornar un caprici sòlid i fins a la que coneixem avui, sofisticada i, fins a cert punt, emparentada amb la primera”. I aquí no s’acaba tot, perquè l’escriptora de Mataró avança que està treballant en la documentació d’una pròxima novel·la “en què el menjar tornarà a tenir importància a través d’un personatge que hi té una relació especial”, diu.

L’escriptora, mare de tres fills, revela una tradició familiar, que consisteix en menjar el que desitgi qui fa anys. “En l’últim aniversari va ser filet Wellington [pasta de full que embolica la carn]”, que va preparar ella mateixa. Però Santos també afirma que ha cuinat “coses molt estranyes”, com el dia que va celebrar tot un banquet d’Acció de Gràcies amb uns amics nord-americans i va fer gall dindi, amb el farciment, la mongeta tendra i el cornbread, “que em va sortir boníssim i que ja no he deixat de fer”, subratlla.

Per la seva banda, Carlota Gurt, autora de Cavalcarem tota la nit (Proa), afirma que li agrada cuinar si és “per plaer, no per obligació”, perquè “l’esclavitud d’haver de cuinar per força tots els àpats quan tens canalla, cansa”. En canvi, “convidar gent a dinar o a sopar” li agrada molt perquè gaudeix fent feliç la gent amb el menjar, tot i que creu que no en sap gaire “o no tant com voldria”. Els plats triats per tastar la felicitat són el foie-gras poêle amb poma, Parmentier amb ou escumat i tòfona i les croquetes de trompetes de la mort o de camagrocs, que cull ella mateixa i els asseca “per tenir-ne tot l’any”. També li agrada preparar postres, com ara pastissos amb fruites, Tatin de poma, crumble de cirera i d’altres com crema catalana amb maduixes o mousse de galetes Oreo.

Seguint el fil de la cuina i l’obra creativa, comenta que en el que escriu no hi surt gaire la cuina. “En alguns contes em serveix per caracteritzar algun personatge -per exemple, la senyora gran quan parla dels canelons, menjar tradicional, etc.-; per marcar les diferències culturals -un català explicant a una alemanya què és una croqueta- o com a element metafòric -aquella idea tan estesa que com més et concentres en pensar que la maionesa no se’t talli, més se’t tallarà-. No deixa d’haver-hi un cert paral·lelisme amb la vida: deixa que les coses passin sense obsessionar-t’hi i tot rutllarà millor”, explica.

Al seu torn, Eva Baltasar diu que la gastronomia no sempre entra en les seves novel·les. I si ho fa, “és de manera totalment natural”: “De bracet de la protagonista, que em porta a mi mateixa novel·la endins”. Baltasar, que està treballant en la novel·la Mamut, la tercera del tríptic que va començar amb Permagel (Club Editor) i ha seguit amb Boulder, afirma que s’ho passa bé a la cuina preparant pastissos salats, receptes gregues, libaneses i marroquines. I encara en gaudeix més quan se les menja. En el cas que tingui convidats a casa, es llueix amb un pastís de carbassa amb sàlvia i formatge gorgonzola o amb mussaca.

En l’obra de Jenn Díaz el menjar hi té poc pes. “De tant en tant hi ha gent prenent cafè o al voltant d’una taula, o fent melmelada. Acostuma a entrar-hi perquè està basat en alguna escena concreta i real”, diu Díaz, que està acabant un manifest de no-ficció sobre la feminització de la política. Justament l’escena de la melmelada, de la novel·la Mare i filla (Amsterdam), va néixer quan Díaz va estar a Xile, on va aprendre a fer-ne. En la ficció ho va descriure així: “L’últim divendres no va ser igual, perquè, en arribar, la Natàlia no tenia el dinar fet, va dir que dinarien el que havia sobrat del sopar del vespre abans, i que havia fet una melmelada de taronja i estava boníssima, podria menjar-ne tanta com volgués perquè s’havia passat amb les quantitats, perquè les quantitats sempre les feia la tia Dolors, però no es trobava bé i... Quan la Natàlia prepara melmelada, ho sap en Mateu, és que alguna cosa passa. Ho sap d’altres vegades, d’altres dies en què s’ha sentit malament per alguna cosa, és així com es distreu, diu la Natàlia, i a en Mateu sempre li ha semblat bé, sobretot perquè li surt deliciosa, té unes mans expertes”.

D’una manera semblant descriu Maite Carranza la relació entre la gastronomia i la seva obra. “No en faig un esment excessiu, però sempre hi deixo pinzellades”, diu l’autora d’ Esfuma’t, Guadenci, que es publicarà a l’octubre a l’editorial Cruïlla. I quines pinzellades! “Recordo que en la meva primera novel·la vaig fer servir un record d’infantesa: els entrepans de botifarrons de ceba que la meva mare em preparava quan era petita i que tant fàstic feien a les meves amigues. La protagonista els feia servir per estalviar-se els gorrers, els que sempre demanaven una mossegada i et deixaven sense”, diu l’escriptora, que afegeix que a la sèrie de Víctor va fer èmfasi en la importància de saber cuinar una paella i una truita de patates per poder anar pel món. “En aquest cas, un personatge cometia el sacrilegi de cuinar una paella de balena amb mantega seguint les indicacions d’internet i sense cap dels ingredients necessaris, cosa que acostuma a passar quan voltes pel món. En realitat la broma estava basada en una anècdota real. La meva germana i jo vam cuinar una paella a Punta Arenas, a la Patagònia, amb congelats dubtosos que sospitem que eren peces de tauró, peix espasa i balena. Això sí, als convidats els va semblar deliciosa. També vaig fer cuinar una escudella a una bruixa del Pirineu al llibre El clan de la lloba ”, recorda.

Finalment, l’autor de la novel·la Ignot (Periscopi), Manuel Baixauli, revela que li agrada ajustar-se el davantal, tancar-se a la cuina, lluny d’ulls curiosos, posar música ben alta, encetar una cervesa freda acompanyada d’unes ametlles i cuinar sense presses, cosa que passa els caps de setmana. Opina que no és un cuiner original, perquè fa els plats tradicionals de la seva ciutat, Sueca (la Ribera Baixa): paella valenciana en la versió més tradicional, amb carn i verdura, tot i que ell no hi posa caragols, i “sí, en canvi, pimentó i carxofes, i a voltes ànec, que hi aporta un gust potent, especial”.

Un truc personal de les paelles de Baixauli és el sofregit, que allarga perquè els ingredients agafin el màxim de gust. “També soc partidari que l’arròs, al final, quede ben sencer, quasi cruixent. I, això ho trobe imprescindible, que hi haja bastant arròs socarrat. Una paella sense socarrat és una paella fallida. El secret i la dificultat en una paella, com en tantes coses a la vida, està en saber parar a temps, ni abans d’hora ni massa tard. Cal trobar el punt”, sosté l’escriptor.

Altres plats que cuina són l’arròs al forn amb panses, l’olla de carn (o putxero, una escudella amb “molta verdura”, fet que el diferencia del cocido madrileny perquè “és més lleuger i digestiu”) i l’arròs caldós (o “arròs amb fesols i naps”). Just aquest últim és el que li agrada més de tots. “No n’he tastat cap com el que feia ma mare, a qui intente imitar”. Ara bé, els dies que el temps no permet fer aquest ritual de cuiner, Baixauli opta per la pasta, que “sempre funciona, sobretot amb els fills”.

I, malgrat aquests plats tan elaborats que l’escriptor de Sueca domina, a les seves novel·les el menjar hi surt poc. “Com que els meus personatges són gent marginal, eremítica, sovint nihilista, el que mengen sol ser també improvisat i marginal, res interessant des d’un punt de vista gastronòmic”, conclou Baixauli, que treballa en una nova novel·la “manicomial, com totes les altres”, i en “una mena de diccionari, de proses breus, narratives algunes, aforístiques d’altres”.

Recepta de Carlota Gurt

  • Parmentier amb ou escumat i tòfona
  • 6 patates mitjanes
  • 2 grans d’all
  • 150 ml de crema de llet
  • 30 g de mantega
  • Tòfona ratllada al gust
  • 1 ou
  • Oli d’oliva

1. Coem 6 patates mitjanes al forn, pelades i embolicades en paper de plata.

2. En una paella, saltegem en oli bo un parell d’alls durant un minut i els retirem.

3. Hi posem les patates cuites, l’oli amb regust d’all, 150 ml de crema de llet, 30 g de mantega i tòfona ratllada al gust (millor si és fresca), i ho triturem fins que quedi ben fi (a mi m’agrada força cremós: podem afegir-hi un culet d’aigua per aclarir-ho).

4. Emplatem el Parmentier i hi tirem un raig d’oli de tòfona.

5. Per a l’ou escumat: tindrem preparat un bol gran amb aigua i glaçons. Si hem deixat 24 hores els ous amb la tòfona perquè s’aromatitzin, millor. Cobrim un bol petit amb paper film, hi tirem un raig d’oli i l’untem (és perquè l’ou no se’ns enganxi), hi posem un ou cru i l’emboliquem fent bosseta, tancada amb una agulla d’estendre. El bullim 3,5 minuts (l’agulla d’estendre a la vora perquè no s’enfonsi). Quan el traguem el posem al bol amb l’aigua gelada per aturar la cocció. El desemboliquem i el deixem sobre el Parmentier emplatat.

(Per donar-hi un punt més de gust, s’hi poden afegir trossets de cansalada.)

El + vist

El + comentat