El mosquit no és el nostre únic enemic

Tot i que els mosquits són els insectes que més ens piquen a l’estiu, no són els únics: els àcars, les puces i els petits aràcnids també ens poden fer gratar
El mosquit no és el nostre únic enemic / GETTY

El zumzeig dels insectes pot ser la banda sonora d’una pel·lícula de terror on els protagonistes són ells i la víctima ets tu. Els mosquits només fan només uns mil·límetres, viuen gairebé a tots els racons del planeta i són una de les espècies que provoquen més malalties cada any. Però cal ser justos: els mosquits no són els únics responsables de les picades que rebem a braços i cames. Els àcars, les puces i diversos aràcnids diminuts també hi contribueixen.

El doctor Joaquim Gascón, especialista en malalties infeccioses de l’Hospital Clínic de Barcelona, té el vademècum de les picades al cap. Sosté que la intoxicació per picades d’insectes i aràcnids provoca més mortalitat que les mossegades de serp. D’entrada, fa la distinció entre les picades que fan picor i les que fan mal, dolor. Les picades per insectes i aràcnids solen provocar reaccions cutànies immediates.

Les picades d’àcars, mosquits i puces fan picor, mentre que les de vespes i abelles, dolor. Les picades d’aranya solen ser inofensives encara que en determinats pacients poden provocar reaccions serioses, com el xoc anafilàctic. Si notem inflor a la boca o la cara, dolor al pit, dificultat per respirar o feblesa, hem d’actuar.

Actuar damunt les picades

Quan les abelles piquen moren, perquè en l’atac s’hi deixen el fibló, mentre que les vespes sobreviuen, no perden el fibló i les seves picades són més violentes. Si ens queda un fibló clavat a la pell, l’hem de retirar raspant amb un objecte de vores rectes i no amb pinces, ja que si comprimim el sac on hi ha el verí potenciarem l’efecte de la picada. Un remei per tractar les picades és rentar-les amb aigua tèbia i sabó, i posar-hi una bossa de gel al damunt durant 10 minuts en intervals del mateix temps. El fred actua com a vasoconstrictor i redueix l’arribada de sang a la zona damnificada. D’aquesta manera la inflamació disminueix. A les picades també hi podem aplicar corticoides en crema i un antihistamínic oral en cas que sigui necessari, tot i que el doctor Gascón recomana evitar els antihistamínics en crema perquè poden produir erupcions cutànies amb la llum solar.

Si hem sigut víctimes de la picada d’una aranya, i hem aconseguit atrapar-la, es recomanable portar-la al centre sanitari perquè la identifiquin o fer-li una foto. Les picades de puces i xinxes són molt semblants i deixen petits senyals vermells en filera. La paparra provoca dolor i una gran inflamació, ja que enterra el cap sota la pell i creix a mesura que absorbeix la sang. En canvi, les mossegades d’aranya són menys freqüents i provoquen petites lesions pruriginoses en forma de fava. Aquestes mossegades solen presentar dos forats, a diferència dels insectes, encara que de vegades només hi ha un forat; per això és complicat determinar si es tracta de la picada d’un insecte o d’un aràcnid.

A punt d’extingir la humanitat

L’especialista en història natural antiga dels insectes, Xavier Sistach, porta des dels 15 anys estudiant els insectes i documentant el paper d’aquests animals en la història de la humanitat. Al llibre Insectos y hecatombes. Historia natural de la peste y el tifus (RBA), repassa algunes de les grans epidèmies causades per aquests animals. La seva tesi és que puces i polls han modificat el curs de la història. La pesta negra del 1348 es va carregar una quarta part de la població europea, i tot per les puces! Entre el 1347 i el 1353 van morir 25 milions de persones només a Europa. A Navarra, per exemple, hi va haver tanta mortaldat que la zona va quedar gairebé despoblada, però ho van solucionar amb l’arribada de colons polonesos. En el seu llibre, Sistach exposa que la pesta ha sigut recurrent al llarg de la història: per exemple, Barcelona, assetjada l’any 1651 per les tropes espanyoles, en va patir una gran epidèmia que va causar estralls. Als jueus se’ls va massacrar al segle XIV perquè es creia que provocaven les epidèmies enverinant pous. I per no anar tan lluny, ja al segle XX, en els camps de concentració nazis van morir milers de persones a causa del tifus.

Xavier Sistach, que sempre explica el curs de la història a través de l’epidemiologia, també apunta que l’any 1812 Rússia no es va convertir en francesa gràcies als polls. Napoleó va enviar a la terra dels tsars 600.000 soldats i una epidèmia de tifus en va matar 200.000. I és que les picades dels polls provoquen el tifus. Els polls s’acomoden als plecs de la roba i quan piquen els patògens passen a la sang, i després arriba la febre i… la mort. Però que no s’escampi l’alarma, aquests polls no són de la mateixa espècie que els que colonitzen els cabells de petits i grans. Sorprèn que tot i el poder mortífer d’aquestes bestioles diminutes no es descobrís que eren els causants de malalties tan greus fins a finals del segle XIX (per cert, l’epidemiòleg que ho va descobrir va morir a causa d’una picada).

Puces i xinxes també són empipadores, i llestes, perquè adoren instal·lar-se als llits. Un remei per foragitar-les és ruixar els llençols amb solucions d’espígol, encendre una espelma de citronella i esperar que no ens trobin gaire atractius.

PROTEGEIX-TE!

Per no convertir-nos en l’aliment predilecte dels insectes podem prendre mesures. Protecció personal i protecció dins i fora de casa, combinant productes amb altres consells pràctics. Podem evitar que els mosquits i altres insectes entrin a casa segellant les esquerdes i les juntures de les finestres. Si tenim aire condicionat, el podem utilitzar per fer baixar la temperatura i allunyar els mosquits. L’aigua estancada és una mina per a ells: hem d’evitar que s’acumuli aigua en els sistemes de drenatge, així com en els plats dels testos i en altres objectes on és fàcil que s’acumuli aigua. Si estem fent activitats a l’aire lliure, primer cal aplicar el protector solar i després el repel·lent. A més, els repel·lents es poden aplicar sobre la roba. No caminar descalç i no molestar els insectes també són bons remeis per evitar ensurts innecessaris.

PER QUÈ EM PIQUEN A MI?

Quantes vegades hem sentit allò de “per què em piquen a mi?” Doncs bé, els mosquits senten una forta atracció per l’anhídric carbònic que exhalem. Els adults, les embarassades i les persones amb sobrepès són els més propensos als atacs d’aquests dípters famèlics. D’un grup de persones, els que tinguin la temperatura basal més elevada són els que rebran més picades. Els mosquits tenen 27 receptors de l’olor, i l’àcid làctic que conté la suor activa els seus radars. Aquesta substància els indica que som mamífers i que, per tant, els podem proporcionar sang. Si freguem la nostra pell amb eucaliptus, romaní, farigola o canyella, dissuadirem els mosquits d’apropar-se al nostre cos. L’olor pot ser el factor que els acosti o els allunyi.