Pep Tosar, actor

PalmaDevia ser l’any 1969 o 1970 quan els pares ens portaren a la meva germana i a mi a conèixer els avis gallecs”. Pep Tosar (Artà, 1961) no recorda gaire bé la data d’aquella primera visita als pares del seu pare, un gallec que es va desplaçar a Mallorca a treballar de cuiner per a l’hoteleria incipient i es va casar amb una artanenca. Ara bé, l’actor ho recorda gairebé tot sobre el cotxe i el viatge llarguíssim que hi van fer des d’Artà, al nord de Mallorca, fins a La Estrada, província de Pontevedra.

“A la porta de casa, a Artà, pujàrem al cotxe familiar, un 850 de color cafè amb llet, matrícula PM-97.000 i escaig (l’escaig no el recordo). D’Artà a Palma, de Palma a Barcelona amb el vaixell, i torna agafar el 850 fins a La Estrada, amb les carreteres d’aquell temps. Ni somniar en aire condicionat”, diu Pep Tosar.

També recorda que de camí a Pontevedra van passar per Madrid i el pare els va dur al Museu del Prado. “Era la primera vegada que veia els quadres de Velázquez, de Goya... Ara que hi penso, potser també era la primera vegada que el pare anava al Prado. Ell era un bon cuiner, però havia sortit d’una Galícia tremendament pobra. Perquè us en faceu una idea, aquell estiu que anàrem a visitar els avis, a més dels cosins i els germans del meu pare, tots més grans que ell, els fills de la meva cosina s’havien quedat amb els avis perquè els pares havien marxat a treballar a Luxemburg, la mare a netejar escales i el pare de mecànic o una cosa així. Se’ns ha oblidat que els nostres també emigraven per fam”. Ho diu just abans de confessar que la seva àvia Carmen “no parlava castellà i era analfabeta, i el pare ens havia de traduir el que ens deia. De tota manera, tant l’àvia Carmen com l’avi Manuel xerraven poc. Eren molt grans”.

A Pep Tosar, la vida de la família paterna el va impressionar, i aquell es va convertir en “un estiu històric per a mi”. Compara la seva quotidianitat amb la dels avis i cosins gallecs: “Jo era un nen de foravila, d’Artà. En un trosset prop de casa teníem un cavall, un porc i unes gallines per a la subsistència. A La Estrada, en concret a l’aldea Jontein, que era on vivien els avis, tot es multiplicava per deu o per vint. Tenien una dotzena de vaques, que vaig aprendre a munyir. De matinada, el tío Feliciano n’ajuntava dues amb un jou i pujàvem damunt el carro, ple de lleteres, i anàvem amb ell a repartir llet casa per casa. Ens hi estàrem un mes, en aquells paisatges d’exuberància brutal per a un nen que només tenia les coordenades d’Artà i els voltants”.