01/08/2022

Tors arcaic a la Barceloneta

2 min
La platja de la Barceloneta en una imatge d'arxiu.

L’adjectiu apol·lini ha sobreviscut bé gràcies a l’estiu, que és quan més cossos veiem dignes de la comparativa amb el déu grec. De fet, més que cossos i persones, solem parlar de torsos apol·linis, manera irònica de superar l’evidència políticament incorrecta que no només objectifiquem els cossos, sinó que fins i tot ho fem a trossos. Aquest mes que ens farem un fart de veure torsos apol·linis a la platja, podem intentar redirigir-ho amb un poema.

Tors arcaic d’Apol·lo és un dels més coneguts de Rainer Maria Rilke, que no és un poeta qualsevol per a la llengua catalana, perquè traduir-lo va ser un exercici fundacional per noms com Carles Riba, Joan Vinyoli, Joan Margarit o Feliu Formosa. El context és el següent: influït per la visita als tallers d’Auguste Rodin, Rilke va tenir una epifania amb l’escultura d’un tors escapçat que es va trobar visitant el Louvre. El poema reprodueix la vivència d’un observador davant del misteri de la figura, que no entén com un simple fragment pot fulgurar amb una crida tan intensa. En traducció de Riba: “Si no, aquesta pedra seria desfigurada i curta / sota la transparent caiguda de les espatlles / i no llambrejaria com la pell d'un animal de presa / i no hi hauria en tots els seus caires un esclat com d'estrella; perquè no hi ha cap indret que no et vegi. Has de canviar de vida”.

L’última frase és la més famosa i ha fet córrer rius de tinta. És la filosofia de la Grècia clàssica destil·lada poèticament. Davant d’una forma perfecta, els éssers humans sortim del conformisme animal i sentim l’impuls de créixer, d’assolir un ideal. De fet, en grec, eidos, de la qual nosaltres derivem idea, vol dir "forma". Com va explicar Plató, les formes són al cel i ens estiren cap a elles. Vista així, la ratlla dels abdominals que baixa cap al vèrtex del sexe és pròleg i resum d’una ètica.

Avui els torsos apol·linis tenen mala fama perquè aquesta ètica també en té. L’ideal clàssic de verticalitat ha estat justament criticat per l’ideal modern d’horitzontalitat. Contra l’elitisme, democràcia, contra la competició, col·laboració, contra la pressió estètica, positivitat corporal. I és normal perquè s’ha tornat poc creïble que l’esforç reflecteixi res de tan especial ni tingui la recompensa que mereix. En el règim contemporani, la demanda de canviar la teva vida sembla l’eslògan amb què ens convencerem de no cobrar les hores extra i cremar-nos fins a la depressió.

Què hem de fer aquests dies a la platja, quan el tors apol·lini d’un noi probablement menyspreable ens interpel·li entre un mar de cossos flàccids, i alguna cosa dins nostre se senti cridada a abandonar l’igualitarisme democràtic, motivat per un ideal tan espantós com tenir bons pectorals? D’entrada, córrer a una llibreria a comprar una traducció de Rilke.

Joan Burdeus és crític cultural