Llegir coses
L’estiu dona i l’estiu pren. Parlant de llegir: dona el millor temps, però pren l’espai idoni. Un llibre surt nou de la maleta i al cap del primer dia ja té una pàgina esquitxada i el llom mig rebregat. No cal dir res de l’infern papirològic que és la platja. És cert que hi ha una raça d’impertèrrits que els dobleguen sense remordiments i ho arriben a fer semblar romàntic. Per a la resta, llegir en entorns salvatges sempre té un punt estressant. En resum, que fa poc sortia del MediaMarkt de Platja d’Aro amb un lector de llibres electrònics.
No soc precisament neòfit de la lectura digital: durant l’any l’iPad és una extensió de mi mateix. O sigui que estic en posició de dir que necessitem una diferència ontològica entre una activitat que podríem anomenar “consumir contingut textual” i llegir. Les pantalles de telèfons i tauletes intel·ligents no són superfícies passives, sinó finestres des de les quals un geni maligne ens tempta amb un carrusel de possibilitats. Amenaçades per notificacions i gestos interactius, les pàgines electròniques s'esmunyen amb una insuportable lleugeresa.
Tot això no és tecnofòbia, condició que no pateixo pas, sinó neurociència. Ja s’ha demostrat empíricament que retenir és molt més difícil en un entorn digital que en un d’analògic. L’explicació és la falta de materialitat: la nostra memòria funciona lligant els conceptes amb marcadors físics i accidents del relleu. Un text eteri no té context, i qualsevol que hagi estudiat d’una llibreta sabrà que el segon tema era el de la guixada i el tros preferit del professor es trobava al terç inferior d’una pàgina dreta.
Per això m’ha sorprès descobrir que un lector electrònic no és una pantalla sinó una cosa o, encara millor, una andròmina. Amb un processador reumàtic, sense capacitat per al color, i cap aplicació per papallonejar per internet, poso aquest giny tosc al costat del mòbil d'última generació i em desperta aquell amor absurd del retro. Les ditades no fan nosa en una superfície de batalla.
Deia Hannah Arendt que els objectes, les coses, ens estabilitzen: “Brinden a la punyent mutació de la vida natural […] una identitat estabilitzant que es dedueix del dia a dia: mentre l'home va canviant, té davant amb inalterada familiaritat la mateixa cadira i la mateixa taula”. Les tauletes i els smartphones no són coses i no estabilitzen: són follets al servei del flux de l’enemic. En canvi, el llibre de paper pesa i rasca, com una bona lectura. El llibre electrònic es troba en un punt mitjà força agradable, que no va bé per estudiar els assajos de Joan Fuster amb la profunditat que mereixen, però sí per rellegir Sally Rooney a la platja.
