Calvin Klein no són uns calçotets (és un senyor...)
La goma elàstica de la roba interior d'aquesta firma nord-americana ha convertit el seu nom en una marca global, però al darrere s'hi amaga una trajectòria que és història de la moda actual
BarcelonaHi ha noms comercials que tenim tan interioritzats que oblidem que en origen eren –i en alguns casos encara ho són...– persones. Tant és així que molts cops oblidem que aquests noms registrats en una oficina de patents i marques s'han convertit en tal cosa per les vides fabuloses i extravagants que aquestes persones van tenir, que els van acabar convertint en un referent internacional del seu sector. Aquest és 100% el cas de Calvin Klein, una firma que actualment produeix tota mena d'articles de moda però que la gent associa directament amb roba interior. Principalment, masculina. Però, si mirem enrere, això només és un petit detall al costat d'una història personal i comercial que ha travessat fronteres sense parar i que porta 50 anys donant guerra, cosa que en l'efímer món de la moda té un mèrit incommensurable.
La història del senyor Calvin Richard Klein va començar quan, amb 26 anys, aquell jove jueu del Bronx va obrir una botiga a la Setena Avinguda de Nova York que molt ràpidament va destacar pel minimalisme de les seves peces. Era finals dels anys seixanta i als EUA hi feia falta un segell estètic propi i modern, i els seus colors neutres i les seves línies senzilles van ser en aquells moments revolucionaris. Tan potent va ser el seu impacte que alguns es van referir aleshores al creador novaiorquès com l'Yves Saint Laurent nord-americà. De fet, als 30 ja havia rebut un premi Coty, el qual molts maldarien per tenir.
Tot i això, el gran èxit de públic no li va arribar fins als vuitanta, quan es va endinsar en la gran indústria dels texans i de la roba interior, els seus dos grans aliats per captivar el llaminer segment mainstream. A pesar que era l'època del Wonderbra i que la llenceria femenina més barroca estava de moda, el minimalisme intrínsec de Klein va obrir un camí estètic que encara dura. "És divertit veure la meva etiqueta al cul d'algú", ha ironitzat en alguna ocasió sobre les seves peces, essencials però irresistibles per a la joventut d'aleshores i també per a la d'ara.
Però com va aconseguir fer-se tan irresistible per al gran públic? Doncs a través d'unes campanyes que són història de la moda. I de la publicitat! Per més que estigués fent el que tocava en el moment oportú, l'embranzida no hauria estat la mateixa sense el segell altament sexi i provocador que acompanyava tota la seva publicitat. Una provocació que va irritar persones molt conservadores i que, amb el seu enuig, van acabar provocant un efecte Barbra Streisand sobre la marca. Les imatges d'una adolescent Brooke Shields –tenia 15 anys!– preguntant –el 1980...– als que miraven l'anunci si sabien el que hi havia entre ella i els seus Calvin va provocar tanta ira que algunes televisions i cinemes van prohibir l'emissió de la campanya. La resposta a la pregunta de Shields era "res", per cert.
Aquella meravella signada ni més ni menys que per Richard Avedon va generar tanta controvèrsia i va funcionar tan bé que li va deixar claríssim a Klein el camí que havia de seguir. Icònica és la imatge en blanc i negre de quan Mark Wahlberg encara es feia dir Mary Mark grapejant-se el paquet amb uns bòxers Calvin Klein posats. També la campanya del 1992 que va signar acompanyat de Kate Moss, que hi va tenir –amb vint anyets...– un gran trampolí. Per a Wahlberg tot allò va ser crucial, ja que dos anys després People el coronaria com l'home més guapo del món, i el 2017 es va convertir en l'actor més ben pagat del món.
Han seguit les petjades d'aquella privilegiada parella figures com Kendall Jenner, Maluma i Justin Bieber, que va utilitzar la campanya per passar d'ídol infantil a mascle alfa. Gràcies a tot això i a molt més, Klein ha salvat la seva empresa en alguna ocasió, ja que no sempre el vent li ha bufat a favor. La seva capacitat d'adaptar-se i de buscar noves vies de finançament va fer que en un període turbulent als anys noranta aconseguís salvar els mobles quan estava al límit de la fallida. Per exemple, va crear tota una xarxa de llicències que encara duren i va crear la colònia CK One, el primer perfum unisex de la història i encara un dels més venuts actualment.
Klein, a qui tants reconeixen el prestigi que va donar a la sempre infravalorada –des d'Europa– passarel·la de Nova York, també ha viscut molts alts i baixos en la seva vida personal. Molt assidu a Studio 54 durant els pocs anys que aquesta discoteca va funcionar, va entrar i sortir de centres de desintoxicació en diverses ocasions. A més, després d'haver estat casat amb dues dones i d'haver tingut descendència amb la primera, Klein també va acabar confessant que era homosexual. Res que no fos sabut o suposat a Nova York ni dins de la indústria, però que va ser un escàndol mediàtic. Sobretot perquè el company sentimental amb el qual va decidir fer el pas de no amagar-se més era un actor porno anomenat Nick Gruber. Amb els 80 anys fets avui mateix, Klein continua apartat de la firma que porta el seu nom, que va vendre al fabricant de camises Phillips-Van Heusen per 430 milions de dòlars. Tant de bo ens donés alguna sorpresa (estètica!) més...
