Francesc Garcia Rafanell: “Els catalans som víctimes de la nostra situació geogràfica, entre dos estats molt forts, i no tenim la culpa de tot. Però ens falta cultura de poder i hem sigut una mica ingenus”

GironaL'advocat i humanista Francesc Garcia Rafanell (Barcelona, 1951) presentarà dimarts 3 de juny a les 19 h a la Llibreria 22 de Girona el seu darrer llibre Nosaltres, els catalans (Editorial Oliveras), en què fa una exposició analítica des del seu punt de vista sobre el comportament dels catalans en diferents moments de la història. Anteriorment, Garcia Rafanell ha escrit La incomodidad de la existencia –que ara es tradueix a l’anglès–, que és un assaig filosòfic sobre l’origen de la vida, la consciència i la crítica a les religions dogmàtiques, i La España que podría ser respetada por todos, quizás, que analitza el model de l'estat espanyol des d'una perspectiva crítica i democràtica.

A Nosaltres, els catalans analitza les vicissituds històriques que han afectat Catalunya des de finals del segle VIII fins a l’actualitat. Com veu aquesta trajectòria?

— És una nació que no té estat, que ha viscut entre dos estats molt centralistes que l’han potinejat, amb els quals s’hi ha barallat, s’hi ha ajuntat, s’hi ha casat, s'hi ha divorciat, etc. És un país de pas que no li han deixat fer massa el que volia. Però el fet català ha perdurat fins ara. Tinc dos nets i un dia els hi van preguntar en una població del Baix Llobregat: "¿Qué sois?" i el gran de 8 anys va respondre amb naturalitat que eren catalans i això que ni la meva filla ni el seu home són especialment catalanistes. Això em fa pensar que el fet català perdura, tot i les derrotes de gairebé totes les guerres on hem lluitat.

En l’actualitat, com la veu?

— Tenim un milió i mig de catalans que no poden votar perquè no estan registrats, el dia que ho estiguin ja veurem què passa en aquest país. Hem d’integrar aquesta gent com sigui i fer-los veure i entendre què significa el fet català.

Si no és així, es pot anar diluint la catalanitat?

— Diria que la societat catalana ha incorporat tota la immigració de la resta de l’Estat que va venir els anys 60. Molts d’Els altres catalans, que va escriure Francesc Candel, estan en partits independentistes. Però ara està ple de romanesos, àrabs i sud-americans, i a aquesta gent, com la integrem? Perquè si no, sí que pot ser que es dilueixi la catalanitat. Però fins ara el fet català segueix viu i està aquí.

Com veu aquestes últimes tongades immigratòries?

— Hi ha gent que hi està en contra i diu: "No vull que vinguin". Bé, no vols que vinguin, però ningú vol anar a treballar a les carreteres, allà només hi ha nouvinguts treballant-hi. I en els bars hi ha molts sud-americans treballant, o sigui, que els catalans no volen fer de cambrers tampoc. Aleshores, qui farà aquestes feines? D’immigració n’hi ha d’haver, és indiscutible, el que hem de fer és incorporar-la, si no el fet català perdrà força. Ara, quan aquesta gent pugui votar no sé el que passarà. Per tant, des de les administracions s’ha de fer una actuació decisiva perquè entenguin que si entren en el tema català pugen de nivell social, no només per a la defensa de la cultura i la llengua catalana, sinó que també tenen més possibilitats d’ascendir socialment.

Com veu els catalans?

— Els catalans crec que som tolerants, respectuosos, treballadors, responsables i que hem de tirar el país endavant en un escenari complex en què no es veuen solucions a curt termini. També penso que la majoria de la gent té una visió laica de la vida, i jo me n’alegro. Així mateix, veig que la gent que té una mica de talent marxa i, en canvi, nosaltres importem cambrers i gent que treballa a les cunetes. Aquí hi ha un problema molt gros i és que està empitjorant el nivell de la societat perquè no som capaços de retenir el talent i, en canvi, ens veiem obligats a importar gent que ve a fer de cambrer o a rentar plats. Mentrestant, estem en un estat, i els governants han de procurar que la gent estigui el millor possible, independentment que la societat catalana sigui capaç de demanar un referèndum.

Anem per parts. Vostè remarca el laïcisme com un valor positiu.

— Jo vinc d’una família súper catòlica nacional franquista. Quan tenia 18 anys vaig assistir a un acte al Palau de la Música amb Blas Piñar, en el qual em van portar el meu pare i el seu germà. El meu oncle, després, va ser un magistrat del Tribunal Suprem. Vinc d’aquesta família i m’ha costat anys sortir-ne. Vaig escriure un llibre que es diu La incomodidad de la existencia i allà faig una defensa de la ciència i, per tant, descarto tot el tema religiós. Però això ha sigut un procés llarguíssim.

I com veu la religiositat d’una part important de la immigració, com és la musulmana?

— Ara hi ha qui diu que no vol fonamentalistes a les mesquites d'aquí, jo tampoc els vull. Hem sortit del nacionalcatolicisme, ens ha costat molt sortir-ne perquè no és sortir i automàticament tenir el dret de reunió i el dret de manifestació, és treure’ns tot el sentiment del pecat i de la culpabilitat. I ara ve aquesta gent i fa el mateix que es feia aquí fa 60 anys i ens porta la religió aquí. Escolti, vostè pot creure en el que vulgui, però a casa seva. Si parlem de l’Opus Dei, que també en parlo en el llibre, hi estic completament en contra. Això són sectes. Jo crec en la vida civil i en la religió que cadascú cregui el que vulgui respectant, però no tornem a posar Catalunya en el que ja ens va posar el nacionalcatolicisme, que ens ha costat molt sortir d’aquí.

També ha parlat que la societat demani un referèndum, però la postura de l'estat espanyol sempre ha estat absolutament contrària i molta gent creu que l'independentisme està desactivat.

— Em fa gràcia perquè a l'estat espanyol diuen: "L'independentisme ja s'ha acabat, que aquí ja no hi ha independentistes. Però la seva negativa a què es pugui celebrar un referèndum és directament proporcional a la por que tenen que el puguin perdre. Per a mi això és claríssim. Si no tenen por de perdre’l, per què no ens el deixen fer? No ens el deixen fer perquè això ataca les essències de l'integrisme espanyol. No poden tolerar ni que aquí ens plantegem això, la patria, la desintegración de España i totes aquestes coses que expliquen. Però tard o d'hora ho hauran de preguntar i ho hauran de permetre.

Ho creu?

— No puc entendre com en ple segle XXI no sigui possible. Fa 30 anys van fer un referèndum en un país avançat com el Canadà i no va passar res, el Tribunal Suprem del Canadà va dir: "Si vostès guanyen, el govern del Canadà està obligat a negociar amb vostès". Intenta traslladar això al Tribunal Suprem espanyol o al Tribunal Constitucional a veure si dirien això. Però qui vol marxar del Canadà? Ningú. A mi Espanya, per se, no em molesta, si feu les coses bé, si invertiu en ciència, si sou demòcrates, si respecteu la idiosincràsia catalana. Amb una Espanya d’aquest tipus jo no tindria cap problema, però la gent vol marxar d’Espanya perquè està molt endeutat, és un país endeutat fins a les celles. I per això, la gent que deixa els diners no volen pertorbacions a Espanya i a Catalunya, ni els EUA la volen, ni Europa tampoc. Per tant, els catalans han de fer les coses amb molta intel·ligència, sense fer soroll i anar fent feina perquè la disrupció i el merder no el vol ningú. És la meva visió.