7 llocs per on passes i que va reconstruir mà d'obra esclava

GironaHi ha infraestructures per les quals acostumem a passar cada dia que van ser construïdes o reconstruïdes per mà d’obra esclava. I no fa pas tant: fa 80 anys el règim franquista donava per extingits els Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors (BDST), la fórmula que va trobar la dictadura durant la postguerra per reconstruir el territori a canvi de mà d’obra gratuïta. Primer va crear els Batallons de Treballadors (BT), que eren presoners de guerra; després els Batallons Disciplinaris de Treballadors (BDT), que ja incloïen republicans que s’havien exiliat i retornaven; i finalment els BDST, integrats per soldats de lleva que havien de fer el servei militar, però als quals no es volia donar un fusell. A punt d’acabar la Guerra Civil, Francisco Franco va promulgar que tots aquests desafectes al règim haurien de treballar per pagar-se el menjar, reparar els danys de guerra i sobretot aconseguir la correcció moral i espiritual.

“No hi ha cap dubte que eren mà d’obra esclava: eren forçats a treballar en unes condicions molt dures, rebien humiliacions constants i càstigs com carregar un sac a l’esquena durant tot el dia, i en la majoria de casos no van rebre compensació econòmica”, explica Oriol Dueñas, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona (UB) i autor d’Els esclaus de Franco (Ara Llibres, 2008). Francisco Gracia, catedràtic de prehistòria de la UB, ha estudiat a fons el cas de les ruïnes d’Empúries, i recorda com el gener del 1942 tota la companyia del batalló 46 va agafar el tifus i va haver de ser evacuada a Barcelona. “No es pot parlar d’altra cosa que de mà d’obra esclava”, diu. A les comarques gironines la presència de batallons va ser molt extensa: era la província on s’havien destruït més ponts, segons el règim, i també es van dedicar a preparar les carreteres per fortificar els Pirineus en cas d’un atac aliat.

Si a Girona hi ha hagut un pont històric per creuar el Ter i anar en direcció França ha estat el que passa del Pont Major a Sarrià de Ter i que segueix el curs de l’antiga Via Augusta, que connectava la península Ibèrica amb Roma. És el que avui en dia anomenem el Pont de l’Aigua i que els republicans van fer volar el 1939 durant la retirada, en una estratègia controlada de voladures per evitar l’avenç franquista i tenir temps d’arribar a la frontera.

El 4 de febrer, el règim inaugurava el nou pont construït pels batallons 12 i 162, coincidint amb l’any d’aniversari de l’entrada de l’exèrcit franquista a Girona. Va passar a dir-se el Pont del Caudillo, amb unes enormes lletres sota l’arc central. I es van realitzar tot de relleus sobre episodis de la Guerra Civil. Fins al 2018 no es van acabar de retirar tots els símbols franquistes amb l’eliminació dels escuts amb les quatre àligues a les baranes. El 2007 ja s’havien tret els escuts amb el jou i les fletxes, però sí que hi queden les quatre escenes de la Guerra Civil.

A finals del 1940 va ser inaugurat el nou pont que creuava el Ter a l’altura de Torroella de Montgrí. Hi van treballar durant mig any els batallons 162, 17, 19 i 42, integrats per uns 300 represaliats que des del 2010 són recordats en un monòlit que va substituir el franquista col·locat durant la reconstrucció del pont. Segons les dades del règim, Catalunya concentrava un 41,7% dels ponts destruïts al conjunt de l’Estat després de la retirada. Dueñas, que ha investigat a fons la reconstrucció de les infraestructures durant la postguerra, assenyala que encara queda molta feina per fer en el terreny de la memòria en aquests espais on van treballar de sol a sol, en condicions molt dures, soldats republicans i represaliats.

Si hi ha un espai que els gironins freqüenten i que en aquest cas va ser construït des dels fonaments per mà d’obra esclava és el conegut popularment com el Mercat del Lleó. En plena postguerra, el règim va enterrar el pla de construir un gran mercat on avui en dia hi ha la plaça de Catalunya, a sobre de l’Onyar, i va utilitzar uns terrenys militars per erigir-hi un mercat asèptic i funcional. No es va inaugurar fins al 1946, així que hi va treballar el BDST 42, però també el Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors Penats (BDSTP) número 62, l’evolució dels anteriors amb una nova sigla per continuar perpetuant els treballs forçats. Una placa commemorativa ho recorda.

El camí entre la majoria de comarques gironines i la Cerdanya, la collada de Toses, també va ser construït per mà d’obra esclava. Franco temia una invasió aliada per França i va començar les tasques d’obrir camins i carreteres per poder fortificar més endavant els Pirineus. A 1.500 metres d’altitud, els batallons destinats a la Collada havien de dormir en tendes de campanya i cabanes i només protegits per mantes. Hi havia escassetat de patates –directament el proveïdor es va quedar sense– i es va dictar una ordre per evitar la tala indiscriminada: tampoc tenien llenya.

Durant la Guerra Civil, l’exèrcit sublevat va intentar per totes les vies –aèria, terra i mar– la destrucció de l’enllaç ferroviari amb França, sobretot a Portbou i a Colera, però la seva estratègia va ser un fracàs. Acabada la guerra, però, alguns trams estaven inutilitzats per la destrucció de ponts, dels quals se’n van encarregar també els batallons de treballadors. El gener del 1941, el règim va decidir nacionalitzar totes les línies –que llavors eren privades– i crear la RENFE, que també va fer servir treballadors forçats.

A la destrucció de la retirada, a les comarques gironines s’hi van haver de sumar els aiguats devastadors de Sant Lluc, la tardor del 1940. El Ter es va desbordar, i per Girona el cronista oficial de la ciutat explicava que els taüts flotaven pel riu perquè va trencar-se un envà de la funerària. Tot i que al Ripollès ja s’havien reconstruït molts ponts i la línia de tren funcionava, els aiguats la van tornar a malmetre: en la reconstrucció es va fer servir de forma indiscriminada els batallons de treballadors, que a la zona s’acumulaven per milers perquè era a prop de la frontera amb França i començada la II Guerra Mundial molts exiliats començaven a tornar.

L’historiador Francisco Gracia va ser un dels primers a destapar una part poc coneguda de la història de Catalunya: les ruïnes d’Empúries van ser excavades, durant el franquisme, per mà d’obra esclava. Fins al novembre de l’any passat, el Memorial Democràtic, en col·laboració amb el Museu d’Arqueologia i l’Ajuntament de l’Escala, no va inaugurar un espai en record dels represaliats. Hi van treballar fins a 150 homes en unes condicions molt dures de salubritat i amb una precària alimentació. La nova llei de memòria democràtica inclou la necessitat de recordar aquests abusos, però en aquest cas també queda molt de camí per recórrer.