Religió
Girona11/07/2023

Quinze mesos sense bisbe de Girona

Amb una Església envellida i en crisi, la seu gironina és una destinació difícil i plena de paranys

GironaDes que el dia 1 d’abril del 2022 va morir el bisbe Francesc Pardo, la de Girona és una seu vacant. Des de llavors s’han escolat més de quinze mesos i no ha estat nomenat el relleu. Això sí: han circulat noms interessats o ficticis, però cap de real. Si tenim en compte que el bisbe difunt ja havia presentat la dimissió reglamentària l’any anterior, en complir el 75è aniversari, les altes instàncies vaticanes sabien perfectament el que calia fer molt abans dels quinze mesos indicats.

Cargando
No hay anuncios

La mirada històrica ens fa present que el bisbe Cartañà va morir l’agost del 1963 i set mesos després ja va tenir successor en la persona de Narcís Jubany. Aquest, per la seva banda, el desembre del 1971 va ser nomenat per a la diòcesi de Barcelona, i la vacant de Girona no fou coberta fins vint-i-un mesos després per Jaume Camprodon. Tot això en temps del general Franco, quan el poder civil intervenia en l’afer. La renúncia de Camprodon el 2001 va ser ràpidament satisfeta amb l’entrada del bisbe Carles Soler, i aquest, en complir l’edat prevista, va ser rellevat el 2007 per Pardo en qüestió de pocs mesos.

Dues renúncies

En el cas present, alguna pedra inoportuna s’ha interposat en el camí de les idoneïtats i les consultes. Sembla que la persona finalment seleccionada no serà la prevista en el primer instant, ja que dos candidats haurien renunciat a ocupar la plaça de Girona. A hores d’ara ser bisbe a la diòcesi de Girona, en una Església envellida i en crisi, representa un paper difícil, ple de paranys. L’exhibicionisme d’una mitra comporta unes càrregues pastorals i de govern que no tothom és capaç de suportar.

Cargando
No hay anuncios

Proveir una seu vacant depèn de factors interns i externs. Hi compten, per descomptat, l’edat, la llengua, l’experiència pastoral, les qualitats personals. Els capellans i les comunitats parroquials als quals han de servir els elegits, en canvi, no tenen pràcticament res a dir-hi, malgrat que avui es parla d’auscultar el poble fidel. La designació d’un bisbe depèn del Vaticà, d’unes ternes i d’uns informes que el nunci envia a Roma, però de vegades també de la influència d’una sola persona –el cardenal de Barcelona, per exemple– que sap imposar un candidat de la seva confiança. És veritat que no sempre ha estat així. Durant segles, el rei o el cap de l’Estat era part essencial del procés. Més reculadament, els nomenaments episcopals depenien d’instàncies properes. El primer bisbe de Girona nomenat pel Papa va ser Bernat de Vilamarí, l’any 1292.

Llargues etapes de seu vacant

Realment, la història de la diòcesi presenta etapes més o menys llargues de seu vacant. Un període de 14 anys sense bisbe, administrat per personatges variats, que van fer parlar més del normal, es va donar al segle XIX. Va emmarcar-se entre el 1834, quan va morir el bisbe Dionisio Castaño Bermúdez, originari de Noez (Toledo), i el 1847, quan va ser preconitzat Florencio Lorente Montón, natural de Terol i canonge de la catedral de Palència, el qual ocupà la seu gironina a partir del mes d’abril del 1848. Entremig s’havia produït la desconnexió entre els dos poders que intervenien en el proveïment de les diòcesis (el govern de Madrid i la Santa Seu), a causa de la revolució liberal, el signe més emblemàtic de la qual havia estat la desamortització de Mendizábal.

Cargando
No hay anuncios

La interinitat actual, segons se’ns indica, no trigarà a ser superada. Si la cosa no es tomba, estem a prop de poder conèixer el nom del nou bisbe de Girona. Qüestió de dies?