Ajudant els nens i nenes refugiats a Lesbos a perdre la por al mar

Voluntaris catalans han creat una ONG per facilitar la pràctica de l'esport als camps de l'illa grega

L’illa grega de Lesbos s’ha transformat, en els últims anys, en un horror per als refugiats. Europa continua donant l'esquena a tot el que passa als camps de Mória i Karatepé, on els suïcidis, les violacions i els abusos estan a l’ordre del dia.

La primera vegada que el reusenc Jordi Cervera va arribar com a voluntari a l'illa, ara fa tres anys, va quedar bocabadat. “La majoria de gent es passava tot el dia sense fer res, i moltes famílies no sabien com distreure els fills. Abans d’entrar en una reunió de diferents ONG vaig veure com un nen tirava pedretes a una llauna de Coca-Cola. La reunió va durar dues hores, i quan vaig sortir continuava al mateix lloc, tirant pedres, sense cap mena d’il·lusió als ulls. Vaig adonar-me que no servia de res col·laborar esporàdicament uns quants dies, i va ser quan em vaig plantejar amb uns companys formar una associació”.

Almenys una dona i el seu fill moren en un incendi al centre de detenció de refugiats de Lesbos

El mar, un autèntic malson

Els refugiats arriben a Lesbos passant pel trauma d'haver de creuar en pastera els pocs quilòmetres –entre 9 i 12– que separen l'illa de la costa turca. "Vam proposar fer classes de natació per als nens i nenes. No només fan exercici i milloren la motricitat, sinó que també superen la por al mar, on probablement han vist morir gent”, explica el voluntari.

“Mória és l’infern”

L'Associació Aprèn Esport fa les classes darrere del camp de refugiats de Karatepé, i el primer dia s’hi van apuntar cinc nens. Al cap de tres dies, però, ja hi havia més de 80 joves disposats a vèncer la por. “A causa dels traumes, molts pares i mares venien a la platja per assegurar-se que tot anés bé. Els vam convèncer que se'n podien sortir, i que podien deixar de veure el mar com un àmbit hostil".

El Marc Doval, un altre col·laborador a l’illa, recorda el moment que els nens entraven en contacte amb l’aigua: “Hi havia molta por, tots tenien pànic a l’aigua. De mica en mica vam aconseguir que aprenguessin a surar, i tots van començar a millorar dia a dia". Un dels joves va cridar l’atenció als voluntaris. “El Mohamed, un nen obès, competia contra ell mateix. Cada dia que passava millorava dins l’aigua. Crec que és el testimoni de superació més rellevant que he vist mai”, assegura Cervera.

Les àvies de Lesbos tenen memòria

Gràcies al conveni de col·laboració amb l'ONG Francesa Yoga and Sport, Cervera ha muntat un gimnàs totalment equipat. “Prioritzem els joves i les persones que pateixen problemes mentals. A Mória hi ha molts intents de suïcidi. Totes les persones que pateixen situacions vulnerables, com per exemple d’exclusió social o pel fet de tenir una condició sexual diferent, tenen prioritat”, assegura el reusenc.

L’esport ha acabat sent l’excusa per socialitzar els refugiats, i quan s’estava construint el recinte centenars d’ells venien a ajudar en tot el que podien.

Per als refugiats, l’illa de Lesbos continua sent una una presó per a uns i un bri esperança per a uns altres, mentre Europa prefereix mirar cap una altra banda. El camp de Mória –on s'amunteguen 13.000 persones, tres cops la seva capacitat– s’ha convertit en un autèntic infern, una bomba de rellotgeria, i és en aquest punt on el paper de les ONG és clau. Iniciatives com les classes de natació fan que els refugiats mantinguin viva una llum enmig de tanta foscor. “Sempre que hem de marxar de Lesbos per tornar a casa se’ns fa molt dur. Estàs tant amb aquests nois que acabes empatitzant amb tots ells. Segueixen tenint esperança”, assegura Cervera, decidit a seguir aportant el seu gra de sorra a una illa marcada pel seu present obscur.

Més continguts de