Ariel Sharon: els 5 moments clau de la vida d'un falcó controvertit

L'ex primer ministre havia participat a totes les guerres des de la fundació de l'estat d'Israel

Ariel Sharon és un dels líders israelians més controvertits de la història recent. Primer com a militar i després com a polític, va ser un defensor dels assentaments jueus als territoris ocupats palestins, tot i que una de les seves últimes decisions, la retirada de les colònies de la franja de Gaza, li va merèixer les crítiques de bona part dels seus seguidors. El 2006 va patir un vessament cerebral que el va deixar en coma, i des d'aleshores ha sobreviscut en estat vegetatiu.

1940-1967 Combatent a totes les guerres

Sharon va néixer el 1928 a Palestina, quan era un mandat britànic. De jove va formar part de Haganah, una organització paramilitar que defensava els assentaments jueus. A la primera guerra araboisraeliana, del 1948-49, va ser comandant de batalló. Als anys 50 va liderar un grup de forces especials, la Unitat 101, i va lluitar en totes les guerres araboisraelianes. A la guerra de Suez del 1956 va encapçalar una divisió de paracaigudistes i va obtenir el rang de general, i a la Guerra dels Sis Dies del 1967 la seva divisió va tenir un paper clau en l'ocupació de la península del Sinaí.

Sharon va començar la seva carrera política com a diputat del partit conservador Likud i poc després va renunciar a l'escó per ser assessor de seguretat del primer ministre, Yitzhak Rabin. El 1981 va ser nomenat ministre de Defensa del govern de Menahem Begin.

1982 Les massacres de Sabra i Xatil·la

Sharon va dirigir la invasió del sud del Líban del 1982 contra les posicions de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), que encapçalava Iàsser Arafat. L'exèrcit israelià va arribar fins a Beirut en una operació que va portar a l'expulsió de l'OAP del Líban i l'exili de la seva direcció a Tunis. Durant l'operació, les forces d'ultradreta de la falange libanesa van perpetrar la massacre dels camps de refugiats palestins de Sabra i Xatil·la: milers de civils van morir en l'atac, mentre l'exèrcit hebreu encerclava els campaments.

Sharon va ser destituït l'any següent pel tribunal que va investigar la invasió del sud del Líban, que el va considerar responsable indirecte dels assassinats. Però va continuar ocupant llocs de responsabilitat entre els successius governs i va mantenir una elevada popularitat entre els israelians.

1990-1996 Defensor dels colons

Va ser un dels principals defensors dels colons, en el càrrec de ministre de Vivenda durant els anys 90. Durant el seu mandat es va arribar al rècord de la construcció de colònies a Cisjordània i Gaza. Amb l'arribada al govern de Benjamin Netanyahu el 1996, Sharon va assumir la cartera d'Exteriors.

2001 Segona Intifada i el mur de separació 

Després de la derrota de Netanyahu a les eleccions del 1999, Sharon es va convertir en el líder de l'oposició del Likud. L'any següent, la seva polèmica visita amb un grup de soldats a l'Esplanada de les Mesquites de Jerusalem va ser el detonant de la Segona Intifada. El 2001 va guanyar les eleccions davant Ehud Barak i una de les seves primeres decisions va ser la construcció del mur de separació, que els palestins anomenen de l'apartheid, que s'endinsa dins el territori de Cisjordània. 

2004-2005 La retirada de Gaza

Després va impulsar la retirada de les colònies de la franja de Gaza, el territori controlat per Hamàs que plantejava forts problemes de seguretat. La retirada va despertar una forta oposició entre les files del Likud, i Sharon va acabar abandonant el partit el novembre del 2005 juntament amb altres dissidents per formar un nou partit Kadima. Estava previst que renovés el seu mandat a les eleccions del 2006, però va quedar incapacitat per una sèrie d'hemorràgies cerebrals.

Més continguts de