ATEMPTATS DE PARÍS
Internacional 28/11/2015

Bèlgica, el feu de la radicalització a Europa

La complexitat administrativa dificulta la lluita contra el jihadisme

Esther Herrera
3 min
Soldats belgues patrullen a la Grand Place, el centre històric de Brussel·les, on ja s’ha instal·lat el tradicional arbre i la fira de Nadal.

Brussel·les“Em dic Oussama Karim. Sóc de Molenbeek i estic orgullós de ser-ho. És un barri que té moltes coses bones, però els mitjans només mostren les dolentes”. Així es presentava un dels candidats a delegat del Consell de Joves del barri de la capital belga. Ara se’l coneix arreu d’Europa per la seva inquietant relació amb el jihadisme i s’ha convertit en símbol del fracàs de la integració dels joves musulmans a Bèlgica, un país administrativament complex.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

La capital del país, Brussel·les, no és només una ciutat, també és una regió. Dividida en 19 comunes (districtes que actuen de facto com a municipis), cadascuna de les quals té el seu alcalde, té una població de poc més d’un milió d’habitants i sis cossos de policia diferents. “Belgistan, la fàbrica de l’odi”, va titular el diari italià La Repubblica. França ha sigut qui més editorials ha dedicat al seu país veí en aquests últims dies, recordant-li els inconvenients de ser un estat federal i tenir tants cossos de policia per coordinar.

El cervell dels atemptats de París mort en l’operació de Saint-Denis, Adbelhamid Abaaoud, era originari de Molenbeek i havia estat condemnat per la justícia belga a 20 anys de presó per haver raptat el seu germà de 13 anys i haver-se’l emportat a Síria. A finals del 2014 se’l creia mort, durant els atacs de París es va pensar que era a Síria i, finalment, va resultar que havia tingut la sang freda de visitar el Bataclan durant l’assalt. Els serveis d’intel·ligència i la policia ho van saber dies després.

Un imam partidari de la jihad

El 2005, en plena revolta de les banlieues franceses, una periodista flamenca d’origen marroquí va mudar-se al barri de Molenbeek durant dos mesos per descobrir què hi havia de real entre la connexió del barri i el jihadisme. Entre els personatges més intrigants que va descobrir, un imam que reunia joves per parlar de les maldats d’Occident i les seves esperances de llançar una jihad.

L’article d’aquesta periodista, que després es va convertir en un llibre, va ser l’origen d’una forta controvèrsia. Però, després del ressò mediàtic, les promeses de millorar el barri es van tornar a oblidar. I, de nou, el silenci. “El govern federal no ha fet més que intentar donar solucions sobre seguretat, amb més presència policial, però han d’anar a l’arrel del problema, amb la prevenció. No es tracta de tancar mesquites”, lamenta Sarah Turine, regidora d’Integració social i Jovent de Molenbeek. Un mes abans dels atemptats de París, el ministeri de l’Interior va anunciar la creació al barri d’un centre contra la radicalització, amb un magre pressupost de 60.000 euros, on, de les quatre persones que hi treballen, només una parla àrab.

Els joves combatents a Síria

Des del 2014, després que un francès retornat de Síria atemptés contra el Museu Jueu de Brussel·les, van començar a impartir-se seminaris entre els joves de Molenbeek. Hi ha xerrades amb psicòlegs i amb famílies del barri que han patit que els seus fills marxessin a Síría, uns 17. “Però hi ha 30.000 joves en aquest barri, i no podem arribar a tots”, es queixa Turine.

El fenomen del radicalisme no és nou al país belga, tampoc el joc d’apuntar-se amb el dit entre polítics i partits. La manca de polítiques de cohesió i els retrets entre les comunes i el govern federal han sigut habituals.

“És evident que hi ha hagut un problema d’integració durant dècades. Ara, amb un dels governs més conservadors dels últims anys, no sembla que s’hagi de solucionar”, adverteix Paul Delmotte, politòleg belga expert en islam. “Els joves senten que no tenen futur, lluiten per tenir un lloc al món i creuen que la solució és marxar a Síria o l’Iraq i després tornar per venjar-se del país que no els va donar respostes. En realitat, és una lluita identitària entre els seus orígens i Occident”, subratlla.

stats