ELECCIONS AL PARLAMENT EUROPEU

Epidèmia ultra

Els comicis europeus amenacen amb convertir-se en històrics per l’avanç d’un front xenòfob i euroescèptic

Les pròximes eleccions europees marcaran “l’inici d’una nova història per a Europa”. Mateo Salvini va formular aquesta profecia la setmana passada en una compareixença a Budapest amb el primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán. La capital hongaresa va ser l’última escala de la frenètica campanya que el ministre de l’Interior italià i líder de la Lliga porta desplegant amb un objectiu explícit: que les forces ultradretanes, ultranacionalistes i euroescèptiques aconsegueixin ser la primera facció al Parlament Europeu en els comicis de finals de maig.

Salvini prefereix no parlar d’una aliança de dretes, sinó d’una “alternativa als buròcrates”. És la seva estratègia per disfressar les posicions de partits com Alternativa per a Alemanya (AfD), el Reagrupament Nacional francès de Marine Le Pen, el Partit Popular Danès, la mateixa Lliga italiana o l’FPÖ austríac, amb profundes diferències però també amb punts en comú: retòrica xenòfoba, tancament de fronteres, ultranacionalisme, euroescepticisme, revisionisme històric i islamofòbia.

El populista Partit del Brexit, líder a les enquestes amb 9 punts de marge

Com hem arribat fins aquí? Per què les famílies conservadora i socialdemòcrata, els dos grans actors que històricament han controlat el Parlament Europeu, perdran molt probablement la majoria absoluta? Quins són els perfils dels líders ultres? Què els uneix? Què els separa? El llibre Epidemia ultra intenta donar-hi respostes: 15 autors, periodistes i acadèmics ofereixen una mirada especialitzada sobre 13 països tan diferents com, per exemple, Itàlia, Polònia, Bèlgica, Grècia, Espanya, Hongria i el Regne Unit. Tots els països analitzats ofereixen unes peculiaritats marcades per la història nacional, les circumstàncies econòmiques i el context geogràfic. No obstant això, a l’hora de teoritzar sobre els perquès del contagi ultradretà al continent, sembla que tots comparteixen una sèrie de factors.

Discurs socialdemòcrata

El politòleg Sebastian Friedrich, un dels millors analistes sobre el jove partit ultradretà AfD, ho exposa de la següent manera: “Les crisis davant les quals el projecte ultradretà reacciona són quatre: la del conservadorisme, la de la representació, la del capital i la social”.

Per crisi del conservadorisme Friedrich entén la incapacitat de la democràcia cristiana i les forces conservadores de postguerra per mantenir la totalitat del votant tradicional a causa d’una certa “socialdemocratització” del discurs (que no de les polítiques); la crisi de la representació fa referència al concepte de postdemocràcia, és a dir, la sensació d’una part de l’electorat que el vot és inútil perquè les receptes econòmiques ja estan escrites al marge del resultat de les urnes; la crisi del capital apunta a la crisi del capitalisme en l’actual estadi neoliberal; i, per acabar, la crisi social assenyala les creixents desigualtats econòmiques i l’impacte a les classes assalariades generat per la recessió global i la crisi financera de l’última dècada.

Tot i aquests factors comuns, les diferències entre països també són destacables. Àustria, per exemple, és l’escenari de “la ultradreta europea de primera hora”, com titula el periodista Juan Carlos Barrena el seu capítol dedicat a aquest país.

Els governs de gran coalició amb els quals democristians i socialdemòcrates austríacs han governat bona part de la història recent del país han banalitzat el debat polític impulsat per l’FPÖ, un partit d’arrels nazis que avui governa en coalició amb els conservadors del Partit Popular Austríac de Sebastian Kurz.

Bèlgica, dividida identitàriament i lingüísticament, ofereix un patró ben diferent. Les dinàmiques nacionalistes internes es combinen amb el centre de poder de la UE a Brussel·les, que atrau figures com Steve Bannon, antic assessor de Donald Trump i fundador del think tank The Movement, amb el qual finança i assessora el front ultradretà. Per això Bèlgica pot ser considerat “el laboratori” de l’epidèmia ultra que taca tot el continent; gairebé cap país està ja fora de perill i l’arribada de Vox al tauler espanyol és l’últim exemple.

De Le Pen a Orbán: els 'amics' de Vox a Europa

Les pròximes eleccions europees amenacen de convertir-se, per tant, en un punt d’inflexió en la història de la UE de conseqüències encara difícilment predictibles. L’analista polític Raúl Gil ho explica gràficament amb el seu pròleg a Epidemia ultra : “La identitat europea va ser ferida de mort durant els anys de la crisi econòmica i les polítiques d’austeritat. Una ferida infectada ara pel nacionalisme, que està començant a afectar òrgans vitals”.

Més continguts de