FRONTERES MERCENÀRIES

Europa subcontracta dictadures per blindar les seves fronteres

La política d’externalització del control migratori suposa més abusos i fa les rutes més perilloses

Policies marroquins a la tanca que el Marroc ha construït al costat de l’espanyola a Melilla. / EFE

L’arribada de l’ Open Arms al port de Barcelona per desembarcar-hi 60 nàufrags rescatats davant les costes de Líbia és el resultat directe de la política europea d’externalització de fronteres. La UE està finançant, equipant i entrenant milícies armades a Líbia-que s’han atorgat el títol de “guardacostes” en un estat fallit on els migrants són sotmesos a tota mena d’abusos- perquè capturin les barcasses abans que arribin a Europa. Itàlia i Malta estan foragitant els vaixells de rescat de les ONG, que s’han convertit en testimonis incòmodes. És l’única cosa en què els governs europeus han sigut capaços de posar-se d’acord pel que fa a la gestió de la immigració: pagar a països tercers perquè impedeixin que els seus joves, o els que venen de més lluny, arribin al vell continent. Espanya ja va ser pionera en aquestes polítiques als anys 90, amb els acords amb el Marroc, i la recepta es va generalitzar el 2015, quan la guerra de Síria -sobretot- va empènyer més d’un milió de refugiats cap al Vell Continent. L'acord de la UE amb Turquia per frenar el refugiats mostra com aquesta política s'ha normalitzat entre els estats i les institucions europees. Fins i la UE ha signat un acord de deportació amb l'Afganistan, que suposa retornar per la força civils a un país en guerra.

Anàlisi de Blanca Garcés: Diners a canvi de control

Pressionar països del sud, bàsicament africans, perquè facin de policia de frontera europea té un cost en primer lloc per als migrants, que veuen com el seu viatge es fa més llarg, feixuc, perillós i controlat per les màfies. Ho explicava fa uns mesos a bord de l’ Open Arms el Sekou Sheriff, un jove estudiant liberià que havia trigat gairebé dos anys a arribar a Europa: “Després de dos mesos al desert vaig arribar a Melilla, vaig intentar saltar la tanca dues vegades i, com que vaig veure que no me’n sortiria, ho vaig provar per Líbia. Em van torturar i van abusar de mi, però no els importa: si et mors et deixen tirat a la sorra”. Ell va tenir la sort de ser rescatat pel vaixell humanitari, però aquest any almenys 1.355 persones han mort intentant creuar el Mediterrani. L’arribada de migrants a les costes europees ha caigut en picat: l’any passat en van ser 172.000, cinc vegades menys que el 2015. Però el blindatge està fent disparar la mortalitat: si el 2017 va morir un de cada 38 nàufrags que intentaven el viatge, aquest juny n’ha mort un de cada 7. I això sense comptar tots els que s’han ofegat sense deixar cap rastre.

Amistats perilloses

I qui vigila, efectivament, les fronteres europees? La UE ha prioritzat acords amb 35 països: la meitat d’ells són dictadures i en cap es respecta els drets humans, segons un informe de les organitzacions holandeses Transnational Institute i Wapenhandel i el Centre Delàs d’Estudis per la Pau. Un dels exemples més significatius és el del Sudan: el seu president colpista, Omar al-Baixir, està reclamat pel Tribunal Penal Internacional per crims de guerra a Darfur, comesos per les milícies Janjawid, que ara s’han integrat a les Forces de Suport Ràpid, el cos oficial de vigilància fronterera. La UE equipa i finança amb 40 milions d’euros del Fons Fiduciari per a l’Àfrica el control fronterer al país. A més, la UE ha començat a rehabilitar internacionalment el règim d’Al-Baixir: el seu ministre d’Exteriors va participar el 2015 a la cimera de La Valletta. El règim d’Eritrea, una altra de les dictadures africanes més opaques, també es beneficia del Programa de Millora de la Gestió de la Migració de la UE.

Els diners que la UE dedica a l’externalització de fronteres provenen dels fons d’ajuda al desenvolupament. “La combinació del suport a governs autoritaris i el desviament de recursos molt necessaris per a l’educació, la salut o l’adaptació al canvi climàtic alimenta una situació insostenible que amenaça el desenvolupament econòmic, la seguretat i l’estabilitat interna de molts països. I això acabarà forçant més gent a fugir de casa”, adverteix Mark Akkerman, investigador de Wapenhandel i autor de l’informe.

La indústria militar, beneficiada

Un dels grans beneficiats d’aquestes polítiques de blindatge migratori és la indústria militar i de seguretat, que proporciona l’equipament que la UE o els estats membres financen per als països a qui se subcontracta la feina bruta. Així, Brussel·les ha pagat la compra de vaixells de l’holandesa Damen per als guardacostes de Turquia; Berlín ha entregat a Tunísia equipament de vigilància fronterera fabricat per l’alemanya Hensoldt, una empresa especialitzada en seguretat electrònica; i l’empresa francesa OT-Morpho ha exportat sistemes d’identificació biomètrica i documents d’identitat digitals a diversos països africans.

Nando Sigona, expert en migracions internacionals i desplaçament forçat de la Universitat de Birmingham, adverteix d’un altre impacte contraproduent de la política d’externalització de fronteres: “Hem entrevistat centenars de migrants que van arribar a Itàlia l’any passat i molts expliquen que haurien volgut quedar-se a l’Àfrica, perquè era més fàcil moure’s entre diferents països buscant feina o comerciant, de manera que podien tornar sovint a casa i no perdre el contacte amb les seves famílies. Ara, amb la militarització de les fronteres africanes, s’han trobat que aquests moviments ja no són possibles: s’han quedat atrapats a Líbia o en altres països del Magrib i no poden tornar enrere. El tancament de fronteres que promou Europa és una política de cara a la galeria que pretén que si s’erigeix un mur la gent no podrà entrar, sense tenir en compte que el mateix mur tampoc no els deixa marxar”.

La UE s’ha fixat com a objectiu combatre les màfies que trafiquen amb persones, però sembla que el resultat és justament el contrari. “Abans els migrants aprofitaven les xarxes de contraban de tabac o de gasolina, però la persecució dels traficants per part de la UE va convertir el contraban de persones en un negoci separat”, explica Thomas Spijkerboer, professor de la Universitat Vrije d’Amsterdam. “Els que se’n beneficien no volen córrer el risc que els empresonin si els troben en una pastera, i com que les barcasses són destruïdes, la seva qualitat ha baixat. Els traficants han elevat els preus i han augmentat el benefici. El resultat de les polítiques europees ha sigut el contrari del que es pretenia: més oferta de serveis de contraban, preus més cars (que sotmeten els migrants a més explotació laboral en el camí) i més perills”.

Vulneració del dret d’asil

Tot plegat, per als milions de persones que fugen de la guerra i la persecució cada cop és més difícil aconseguir protecció a Europa. “L’agenda d’externalització és un intent de posar fi al dret d’asil a la UE i de traslladar la responsabilitat a altres regions”, alerta Catherine Woollard, del Consell Europeu per als Refugiats i els Exiliats. I això es fa no només a canvi de diners, sinó venent complicitats: “Per a un país com Turquia, que la UE li pagui 6.000 milions d’euros per quedar-se els refugiats no és el més significatiu. El que compta és el que no està escrit als acords: la immunitat a la crítica que Erdogan ha aconseguit a Europa”.

Més continguts de