Badalona comença al Senegal
“Abans era capità de vaixell, ara sóc capità de carro”. Aquesta declaració a TV3 de l’Issa, un dels ocupants de l’institut B9 de Badalona, ha passat desapercebuda enmig del soroll mediàtic després del desallotjament de 400 persones d’aquesta ciutat catalana. Les reaccions a xarxes del vídeo de l’Issa són les de sempre: una part de la ciutadania reclama que no podem ocupar-nos de tota la misèria del món; l’altra, que cal tenir cor i sensibilitat amb els desvalguts. La posició progressista, irònicament, reforça el relat de l’extrema dreta: davant la proposta de ser hostes caritatius, cada vegada més gent respon –amb més virulència– que no. Les dues posicions solen ignorar l’arrel de les migracions. L’Issa, un expescador senegalès, és la mostra més clara d’un problema que s’ha accelerat a les costes de l’Àfrica occidental durant els últims deu anys: la transformació del peix en farina de peix destinada a l’exportació, de la qual som beneficiaris –i consumidors.
La meitat del peix que es consumeix al món ja no es pesca, sinó que es cria en piscifactories. Aquest canvi ha fet possible mantenir el consum de peix als països rics i augmentar el consum a la Xina; però per alimentar els peixos de piscifactoria és necessari fer servir farina de peix. Durant els últims quinze anys, empreses del país asiàtic han instal·lat desenes de fàbriques a la costa de països com el Senegal i Gàmbia per transformar el peix local en farina de peix. Per fer un quilo de farina són necessaris quatre quilos de peix, motiu pel qual la instal·lació d’aquestes factories ha afectat directament els mercats locals: cada cop hi ha menys peix, i el que queda és més car. A Brikama, a Gàmbia, el preu del bonga –el peix destinat a la població més humil– s’ha multiplicat per cinc en una dècada.
El segon punt de pressió han estat els tractats de pesca. Tant al Senegal com a Gàmbia, des del 2014 hi ha hagut tractats amb la UE que beneficien especialment els vaixells espanyols. Aquesta situació, unida a la flota de vaixells xinesos i sud-coreans presents a la regió, ha disparat les protestes dels pescadors africans, i els seus governs tenen pocs recursos per evitar-ho. Endeutats i amb la necessitat d’aconseguir dòlars, cada cop més països del continent africà converteixen el seu peix en una font de divises: per això signen els tractats amb la UE o atrauen les fàbriques. Aquest novembre, el preu al mercat internacional de la farina de peix era d’1 dòlar amb 62 cèntims per quilo. Amb un preu tan baix, l’única manera de guanyar més és augmentar les quantitats que es venen a l’estranger; un fet que beneficia els països compradors, que així tenen un subministrament regular i a preus assequibles.
Menjar per als porcs
Al sud d’Europa la farina de peix s’utilitza a les piscifactories i també per alimentar porcs. Dit d’una forma planera: l’efecte papallona de l’economia global retira el peix dels plats africans per poder alimentar porcs catalans. En un gir del destí, alguns d’aquests africans es trobaran amb els porcs quan treballin als escorxadors de la plana de Vic. Per això la crisi a Badalona comença al Senegal, i és una situació que sobrepassa l’àmbit municipal. L’actual ordre global pretén fer quadrar dos conceptes: d’una banda, que les mercaderies africanes circulin lliurement cap als països rics; de l’altra, que les persones afectades per la pèrdua d’aquestes mercaderies no es moguin. Per això bona part del món occidental es troba atrapat en la mateixa contradicció que l’alcalde Albiol: necessitem els africans –i els seus recursos– prou a prop per poder-los explotar, però els volem prou lluny per estar-ne protegits. I els africans no estan disposats a desaparèixer.
