No podem esperar que Trump hagi llegit els clàssics, però podíem esperar que no hagués purgat tota la intel·ligència nord-americana. "La guerra és una cadena d’esdeveniments accidentals que cap home pot controlar", escrivia Tolstoi a Guerra i pau. En el seu fresc sobre les guerres napoleòniques, Tolstoi insistia que els conflictes rarament segueixen els plans dels generals o dels governants. Els exèrcits es mouen segons estratègies i doctrines, però la història avança sovint per desviacions inesperades: errors de càlcul, precipitacions, accidents o cops de sort. La guerra és, en bona part, el terreny de l’imprevisible.
Aquesta és la raó per la qual les guerres són tan difícils de controlar un cop han començat. Cada moviment té conseqüències noves, cada resposta provoca una possible escalada i cada gest pot desencadenar esdeveniments imprevistos. Les guerres s'estenen, geogràficament, políticament, econòmicament. I som aquí.
La força de la incertesa és especialment visible avui a l'Orient Mitjà. Des de l’atac del 7 d’octubre del 2023, la regió viu una de les seves reconfiguracions més profundes, i en aquest escenari, l’atac dels EUA i Israel contra l’Iran és central i de conseqüències imprevisibles.
Val la pena recordar l’advertiment amb què l’acadèmic Vali Nasr obre el seu llibre Iran’s Grand Strategy: "La comprensió que té Occident de l’estratègia de l’Iran és desesperadament inadequada i perillosament antiquada. Occident continua mirant l’Iran pel prisma de la Revolució de 1979 i a través del paper central que hi van tenir la religió i el clergat".
Segons Nasr, la política exterior iraniana respon a una voluntat estratègica de resistència a llarg termini contra l’enemic nord-americà i sionista. Una estratègia destinada a desgastar l’hegemonia nord-americana i garantir la seguretat i la influència regional del país. L’objectiu no seria tant derrotar militarment els EUA o Israel com resistir i erosionar el poder dels adversaris amb el temps com a aliat. Qui això defensa es basa en els efectes de la guerra entre l’Iran i l’Iraq (1980-1988), que va ser un conflicte devastador que va marcar profundament el règim i la societat iranians. Aquella guerra va consolidar les institucions militars i de seguretat i repressió que avui formen part del nucli del règim i va generar la narrativa de la "defensa sagrada" que justifica les xarxes regionals i les milícies aliades. Ara, segons diversos analistes, l’Iran ha adoptat una tàctica en dues fases. Primer ha absorbit els atacs dels EUA i Israel mentre respon amb drons i míssils de menor capacitat, amb l’objectiu d’esgotar els sistemes de defensa antimíssils dels adversaris. Segons aquests mateixos analistes, mantindria en reserva armes més potents per utilitzar en etapes posteriors del conflicte, quan l’estratègia econòmica hagi fet efecte. Aquesta és la dimensió més innovadora i letal: pressionar l’economia global atacant infraestructures energètiques i marítimes al golf Pèrsic.
La interrupció del trànsit marítim per l’estret d’Ormuz ja està provocant pujades del preu del gas i del petroli en unes borses sacsejades i erràtiques. La geografia reforça aquesta capacitat de pressió perquè l’Iran controla tota la riba nord del golf Pèrsic, des d’on amenaça instal·lacions energètiques dels veïns. L’amenaça creixeria si els aliats houthis al mar Roig ataquessin l’artèria que connecta el comerç mundial amb el canal de Suez.
L’Iran serà una guerra asimètrica més en què els EUA poden quedar empantanegats. A l’Iraq i Síria –per no parlar del Vietnam– armes relativament simples van entrampar exèrcits poderosos. En l’escenari actual, els drons, les mines navals i els míssils de curt abast poden produir repercussions incalculables en les cadenes de subministrament globals i els preus de l’energia i, per tant, també en els de molts productes. També alimentaris.
Quina és la sortida? Trump només reaccionarà als mercats. No cedirà per una lògica que no sigui una forta crisi d’augment de preus als EUA o l’impacte sobre els seus negocis amb les monarquies del golf Pèrsic. Si la gasolina es dispara als EUA potser s’obrirà una línia per acabar amb aquest despropòsit estratègic de conseqüències i progressió imprevisibles.
En definitiva, l’Iran aposta per una estratègia a llarg termini: resistir, desgastar els adversaris i reforçar-se com a potència. Els EUA aposten per una "guerra curta". Però les guerres no responen als moviments sobre un plànol, i amb la ira desfermada ningú pot controlar-les del tot.
