La política francesa s’endinsa en la dimensió desconeguda

L’exministre Macron, sense un gran partit al darrere, és el favorit que podria barrar el pas a Le Pen

França celebrarà entre l’abril i el maig les eleccions presidencials més incertes dels últims decennis. D’entrada, cap dels candidats naturals dels dos grans partits ha superat la prova de les primàries: ni Alain Juppé, ni Nicolas Sarkozy, entre els conservadors; ni tampoc François Hollande -va renunciar a repetir-, ni Manuel Valls, entre els socialistes. En aquestes circumstàncies, els caps de cartell elegits han sigut finalment dos candidats pels quals ningú apostava fa tot just uns mesos: François Fillon, per la dreta, i Benoît Hamon, per l’esquerra.

Amb un discurs que recull l’essència més pura dels seus moviments polítics -Fillon és un liberal conservador i Hamon encaixa en l’esquerra alternativa-, tots dos afronten la ingent tasca de remuntar unes enquestes que no els són favorables. I la lluita és especialment complicada: no és només contra l’ultradretà Front Nacional (FN) de Marine Le Pen, que lidera els sondejos de la primera volta, sinó també contra Emmanuel Macron, un exministre d’Hollande disposat a fer carrera política tot sol que ha fundat un moviment de caire centrista i va segon a les enquestes.

Amb una elecció a dues voltes, Le Pen i Macron són ara mateix els classificats per a la segona i definitiva votació, per a desesperació dels partits tradicionals francesos, conservador i socialista, que corren la cursa amb dos candidats fins ara molt allunyats dels focus mediàtics. “Les primàries han deixat clar que a França ser el favorit et penalitza”, conclou el politòleg Dídac Gutiérrez-Peris, des de l’institut Viavoice de París. “Per als francesos, el president és literalment un elegit i per això és un gran avantatge venir d’esferes noves o trencadores, pesa més el perfil de persona que el de partit”, reflexiona el politòleg Gutiérrez-Peris.

Però ni François Fillon ni Benoît Hamon no ho tenen fàcil. A Fillon l’envolta l’escàndol dels sous ficticis que va pagar a la seva dona i els seus fills. I Hamon afronta el repte d’aglutinar la irreconciliable família política de l’esquerra francesa. “És molt simptomàtic com dins del Partit Socialista (PS) molts càrrecs amb funcions importants donen suport a Macron. No intenten ni dissimular”, alerta Gutiérrez-Peris.

I és que Macron té l’aire de guanyador. Les enquestes de la segona volta, davant de Marine Le Pen, així ho indiquen. “França té unes forces de fons molt particulars i sota l’argument de la raó d’estat, pel pes que tenen les seves pròpies estructures, es pot articular una unió contra Le Pen per derrotar-la”, explica Pol Morillas, investigador principal per a Europa al Cidob.

Un president sense partit

El gran salt a l’aire d’Emmanuel Macron és, però, que no té cap partit al darrere, res més que un moviment -En Marxa- que reprèn les inicials del seu nom. I un president sense un partit fort al darrere, comptant que també tocarà renovar abans de l’estiu les cambres legislatives, ho tindrà difícil per governar. De nou, un terreny per explorar.

Més continguts de