La política francesa s’endinsa en la dimensió desconeguda

L’exministre Macron, sense un gran partit al darrere, és el favorit que podria barrar el pas a Le Pen

França celebrarà entre l’abril i el maig les eleccions presidencials més incertes dels últims decennis. D’entrada, cap dels candidats naturals dels dos grans partits ha superat la prova de les primàries: ni Alain Juppé, ni Nicolas Sarkozy, entre els conservadors; ni tampoc François Hollande -va renunciar a repetir-, ni Manuel Valls, entre els socialistes. En aquestes circumstàncies, els caps de cartell elegits han sigut finalment dos candidats pels quals ningú apostava fa tot just uns mesos: François Fillon, per la dreta, i Benoît Hamon, per l’esquerra.

Amb un discurs que recull l’essència més pura dels seus moviments polítics -Fillon és un liberal conservador i Hamon encaixa en l’esquerra alternativa-, tots dos afronten la ingent tasca de remuntar unes enquestes que no els són favorables. I la lluita és especialment complicada: no és només contra l’ultradretà Front Nacional (FN) de Marine Le Pen, que lidera els sondejos de la primera volta, sinó també contra Emmanuel Macron, un exministre d’Hollande disposat a fer carrera política tot sol que ha fundat un moviment de caire centrista i va segon a les enquestes.

Amb una elecció a dues voltes, Le Pen i Macron són ara mateix els classificats per a la segona i definitiva votació, per a desesperació dels partits tradicionals francesos, conservador i socialista, que corren la cursa amb dos candidats fins ara molt allunyats dels focus mediàtics. “Les primàries han deixat clar que a França ser el favorit et penalitza”, conclou el politòleg Dídac Gutiérrez-Peris, des de l’institut Viavoice de París. “Per als francesos, el president és literalment un elegit i per això és un gran avantatge venir d’esferes noves o trencadores, pesa més el perfil de persona que el de partit”, reflexiona el politòleg Gutiérrez-Peris.

Però ni François Fillon ni Benoît Hamon no ho tenen fàcil. A Fillon l’envolta l’escàndol dels sous ficticis que va pagar a la seva dona i els seus fills. I Hamon afronta el repte d’aglutinar la irreconciliable família política de l’esquerra francesa. “És molt simptomàtic com dins del Partit Socialista (PS) molts càrrecs amb funcions importants donen suport a Macron. No intenten ni dissimular”, alerta Gutiérrez-Peris.

I és que Macron té l’aire de guanyador. Les enquestes de la segona volta, davant de Marine Le Pen, així ho indiquen. “França té unes forces de fons molt particulars i sota l’argument de la raó d’estat, pel pes que tenen les seves pròpies estructures, es pot articular una unió contra Le Pen per derrotar-la”, explica Pol Morillas, investigador principal per a Europa al Cidob.

Un president sense partit

El gran salt a l’aire d’Emmanuel Macron és, però, que no té cap partit al darrere, res més que un moviment -En Marxa- que reprèn les inicials del seu nom. I un president sense un partit fort al darrere, comptant que també tocarà renovar abans de l’estiu les cambres legislatives, ho tindrà difícil per governar. De nou, un terreny per explorar.