May reprèn la batalla del Brexit

LondresVuitanta-un dies per al Brexit -29 de març, quan el Regne Unit posarà fi a 46 anys de pertinença a la Unió Europea (UE)- i el més calent continua a l’aigüera, a l’espera que Londres doni llum verda al pacte de divorci a què Downing Street va arribar amb la UE el 25 de novembre.

Els arguments, però, continuen on eren abans de les vacances de Nadal. La Nativitat no ha obrat cap miracle a l’hora de capgirar les posicions d’uns i altres. Els euroescèptics segueixen dient no a l’acord -i poden arribar al centenar- i els aliats unionistes nord-irlandesos del DUP -deu vots clau si tot el Partit Conservador hi donés suport- també veten el pacte. No cal dir que la resta de partits -laboristes, nacionalistes escocesos i gal·lesos, verds i liberaldemòcrates-, també.

Així, la primera ministra britànica, Theresa May, i el Parlament de Westminster reprenen la batalla del Brexit i el resultat final encara continua sent molt més que incert.

Ahir May, coneixedora del pa que s’hi dona i de què hi ha en joc, es va avançar a la represa oficial del curs polític -que té lloc avui a la Cambra dels Comuns, tot i que el debat del Brexit es reiniciarà finalment dimecres-, amb una compareixença a la BBC.

A l’entrevista va demanar una vegada més el suport per al seu pla de sortida de la Unió. “Si el pla no és aprovat, de fet, entrarem en un territori desconegut. No crec que ningú pugui dir exactament què passarà, sobre quina reacció hi haurà al Parlament”, va dir.

I va recordar, també, no només com veu la situació a la cambra, sinó quin és el risc de tombar la seva alternativa: “El que passa a la Cambra dels Comuns és que tenim un lideratge laborista i un Partit Laborista fent politiqueig, que s’oposa a qualsevol acord per crear el màxim caos possible; tenim altra gent que promou un segon referèndum per aturar el Brexit, i en tenim una altra, encara, que voldria veure el seu Brexit perfecte. Jo els diria, però: «No permeteu que la recerca de la perfecció es converteixi en enemiga del que és bo». El perill -va insistir- és que acabem sense Brexit”.

Mentre la pilota continua a la teulada sense que sigui possible predir cap a quin cantó caurà -Brexit dur, sense acord; Brexit de May; eleccions generals, o, fins i tot, un nou referèndum-, les especulacions sobre la possibilitat d’un altre ajornament de la votació si el govern no s’ha assegurat la victòria en els pròxims dies continuen, com publicava ahir el Sunday Telegraph.

De fet, durant l’entrevista a la BBC One, Theresa May va ser prou ambigua quan se li va demanar la data exacta, inicialment prevista per a la setmana que s’obrirà dilluns vinent, 14 de gener. “¿Estem parlant del 14 o 15 de gener?”, li va inquirir el periodista, Andrew Marr. “Si fa no fa”, es va limitar a dir la cap de govern. No es descarta, tampoc, que el govern maniobri abans de la votació perquè el pacte no sigui sotmès a escrutini directament sinó embolcallat d’una moció que en condicioni l’entrada en vigor, sempre que la UE fes més concessions. Això, en opinió de l’excap d’estratègia de Downing Street Nikki da Costa, permetria tornar a presentar-lo al Parlament després d’un primer rebuig, que calcula molt ajustat, amb la confiança que qualsevol modificació posterior de la UE en permetria, finalment, l’aprovació.

Aquesta alternativa, però, no deixa de ser un càlcul de riscos i possibilitats. En qualsevol cas, que la tàctica de dilació utilitzada fins ara per Downing Street no ha estovat gens els brexiters més radicals ho van deixar també clar ahir dos diputats conservadors prou significats: Jacob Rees-Mogg i Peter Bone.

El primer, un dels grans atiadors de la qüestió de confiança a què va haver de fer front la premier el mes passat, afirmava al Sunday Times que, més que relaxar-se, durant el Nadal les “posicions s’han endurit” contra el pla de May. El segon, en declaracions a Sky News, afirmava: “No recordo que en el referèndum [del 2016] hi hagués cap pregunta sobre si volíem un acord o no volíem cap acord. La pregunta era entre quedar-se a la Unió o sortir-ne, i la millor manera és fer-ho el 29 de març”.

D’altra banda, Theresa May no pot invocar la militància conservadora per pressionar els seus parlamentaris. Una enquesta feta entre les bases del partit destacava divendres que en cas d’un hipotètic referèndum amb tres opcions -sortir de la UE sense acord, amb l’acord de May o quedar-se a la UE-, el 57% preferia la primera alternativa abans que ratificar el pacte de la primera ministra. I ahir encara una altre sondeig, fet per YouGov sense distinció de militància política, reflectia que només el 22% dels britànics considera que el millor camí per al país és donar el vistiplau a l’oferta que May ha dut a la Cambra dels Comuns.

Tancament parcial del govern

En aquest context, alguns diputats no es resignen a ser comparses dels estratagemes del govern ni de la direcció laborista, tant o més paralitzada que l’executiu. Un grup de parlamentaris de diversos partits -laboristes i conservadors, bàsicament- han presentat una esmena a la llei de pressupostos, que s’ha de votar aquesta setmana, per impedir que el ministeri del Tresor pugui fer cap despesa orientada a fer preparatius per al no acord tret que el Parlament es pronunciï explícitament en aquest sentit o el govern demani una extensió de l’article 50, per retardar la data del Brexit.

A la pràctica, aquesta esmena, i d’altres que presentarà aquest col·lectiu interparlamentari en els pròxims dies, provocaria una mena de tancament parcial del govern, a l’estil del que travessa ara l’administració nord-americana de Donald Trump. Cosins del mateix populisme, els efectes del Brexit són cada cop més semblants als del trumpisme.

Pantomima de Nadal sense cap gràcia

El nou capítol de la batalla del Brexit té lloc després dels dos mesos més turbulents i esperpèntics de la política britànica de les últimes dècades. Dos mesos en què hi ha hagut dimissions de ministres i secretaris d’estat, intents de descavalcar del poder May per part del partit, l’ajornament de la votació clau sobre el pacte de sortida per evitar una derrota històrica i, finalment, més converses d’última hora entre Downing Street i la Unió, que encara han tingut extensions en forma de trucades telefòniques personals, no només per felicitar el nou any sinó, sobretot, per pidolar més garanties sobre la frontera irlandesa. Una pantomima nadalenca, com les tradicionals de les dates, que no ha fet riure a ningú, però.