Mor l'excanceller alemany Helmut Kohl

HamburgCap canceller alemany va ser tan controvertit com aquest colós de la política nascut fa 87 anys a Ludwigshafen, Renània Palatinat, on ha mort aquest divendres. Va rodar món, el va transformar, i va tornar al born deixant un llegat històric. Amb moltes llums i també alguna fosca ombra. Ningú altre va viure tants alts i baixos com Helmut Kohl, commemorat el 1990 com el canceller de la reunificació alemanya per, pocs mesos després, caure en descrèdit per l’escàndol del finançament del seu partit, la Unió Democratacristiana (CDU), a través de donacions particulars.

Tota la vida va haver de lluitar vehementment. Sempre va dir que li havia marcat molt viure l’horror del nazisme i, amb 15 anys, el final de la Segona Guerra Mundial. Als 17 ja era un adolescent impetuós que va cofundar les joventuts de la CDU al seu estat federat, on va arribar a ser primer ministre als 39. Ben aviat es va erigir en el més jove governador regional de la República Federal Alemanya. El seu entorn familiar el va definir de seguida com un jove catòlic, liberal i moderadament nacional.

La seva constitució forta -mesurava 1,93 metres i el seu pes era secret d’estat- va contribuir a projectar-lo amb una imatge sòbria, ferma i alhora paternal com a canceller alemany: amb aquesta robustesa va enfrontar-se als adversaris dintre del seu propi partit, als seus rivals socialdemòcrates, als mitjans més punyents, als escèptics de la reunificació alemanya, als investigadors de l’afer de les donacions i als desagraïts que –segons creia- no li van acabar de reconèixer en vida la seva influència en la història.

Angela Merkel, que en el seu dia va ser considerada “la noia de Kohl”, va arribar a ser primer ministra per a les Dones i el Jovent i després titular de Medi Ambient i Seguretat Nuclear sota el govern del gran patriarca, però no va dubtar a desmarcar-se’n en l’escàndol del finançament irregular del partit. La CDU de l’ara cancellera Merkel va reduir els homenatges a Kohl i el govern alemany no li va dedicar cap fundació commemorativa com ho ha fet amb altres polítics alemanys claus morts com els excancellers Otto von Bismarck, Konrad Adenauer o Willy Brandt, o els presidents del país Theodor Heuss i Friedrich Ebert.

“Va ser el canceller alemany més important des de Bismarck”, el va definir qui en el seu dia va ser el seu homòleg espanyol, Felipe González. “Quan Kohl deia que sí a alguna cosa, ja no l’aturaves. Va convertir somnis en realitat”, el va lloar l’expresident de la Comissió Europea Romano Prodi. Per introduir l’euro, “va tenir coratge, amplitud de mires i una gran confiança”, li va reconèixer Merkel.

Una vida amb poder. El mateix Kohl es va inscriure en la història mundial com a “ciutadà d’honor d’Europa”. Setze anys com a canceller alemany (1982-1998), més temps que cap altre, Kohl va demostrar una respectuosa i càlida relació amb els països més petits d’Europa. Molts experts el troben a faltar en assumptes actuals com el grec, perquè ell no va ser mai un buròcrata sinó un obstinat animador d’Europa que només devorava els partidaris de l’esquerra en política interna. Amb socialistes i comunistes d’altres estats s’entenia prou bé, cosa que va ser ben profitosa per teixir la unitat alemanya i l’europea. Els socialistes Felipe González i François Mitterrand van ser els seus amics.

'Des de la preocupació per Europa', es titula el petit llibre que Kohl va presentar al novembre de 2014, a la Fira de Frankfurt, al costat de la seva inseparable segona dona Maike Richter, economista 35 anys més jove que ell. És una obra en què justifica fervorosament el seu poder visionari a Europa que ara tant es pot trobar a faltar. “Kohl va dominar i escenificar les cimeres al Consell de la UE com si es tractés d’una trobada d’antics alumnes d’un curs”, va definir llavors un reputat articulista de 'Süddeutsche Zeitung'. “Kohl va ser un gegant d’Europa, el sant Cristòfol d’Europa”, va precisar el columnista polític d’aquest diari.

Especialista en la maquinària de poder també va tenir la sensibilitat i el tacte d’aprofitar la històrica ocasió de convertir-se en el canceller de la reunificació alemanya i impulsor de la UE. De la mateixa manera que els monarques deixen la seva empremta en les monedes, Kohl va inventar una divisa, l’euro.

La caiguda del Mur el va sorprendre en una visita oficial a Varsòvia i de seguida va copsar de manera instintiva que l’ensorrament del bloc de l’Est era una esplèndida oportunitat per superar la divisió alemanya. Al Bundestag (cambra baixa) de seguida va presentar un pla de deu punts per a la creació progressiva de la reunificació. La llegenda diu que va ser la seva primera dona Hannelore qui va transcriure en la seva màquina d’escriure portàtil aquest pla.

En un dels moments més adversos de la seva vida, Kohl va haver d’afrontar el juliol de 2001 el suïcidi de Hannelore, que patia des de feia molts anys una estranya i torturant al·lèrgia a la llum solar. Fa sis anys, el seu fill Walter va escriure un llibre sota el títol 'Viure o ser viscut' en què va ajustar comptes amb un pare aparentment només interessat sempre en el poder i no en la família.

En biografies més o menys autoritzades, Helmut Kohl va reivindicar el seu lloc a la història i també va passar factura als que van deixar-lo entre l’espasa i la paret en l’assumpte de les donacions privades, com ara Merkel i el llavors íntim amic i després enemic Wolfgang Schäuble, actual ministre de Finances del govern alemany.

En els seus llibres, Kohl fa com si l’afer del finançament irregular del partit hagués sortit per perjudicar-lo personalment. Cert que va haver de pagar una multa de 300.000 marcs per violar la llei de partits, però mai no es va acabar d’aclarir res. Kohl va prometre’s que es portaria a la tomba els noms dels donador de diners. I així ha estat.

Caigut en desgràcia des de llavors, derrotat amargament a les urnes pel socialdemòcrata Gerhard Schröder, el gran Kohl va viure els últims anys molt apartat dels focus mediàtics. El febrer de 2008 va patir greus lesions al cap arran d’una caiguda i des de llavors gairebé no va poder parlar.

Els seus errors, que sens dubte en va tenir de greus com en l’afer de les donacions, van enfosquir els seus últims dies. Però el seus grans mèrits no poden ser disminuïts. Va participar en tot el que va ser important al final del segle XX. Sense ell, en definitiva, no hi hauria ni reunificació alemanya, ni euro ni ampliació de la Unió Europea.