RELACIONS EUA-UE

Obama retalla en defensa però vol que Europa gasti més

El president dels EUA reclama més ambició just quan els seus socis atlàntics aturen les retallades

Despesa militar a Europa

Va ser el retret d’un amic dels de tota la vida. I potser per això va doldre més del que és habitual. El president dels Estats Units, Barack Obama, va reiterar la setmana passada que els països europeus són massa “complaents” en matèria de defensa i no gasten prou en el capítol militar. En un discurs a la ciutat alemanya de Hannover, Obama va elogiar la construcció europea i l’aliança transatlàntica, però també va acusar els socis europeus de l’OTAN d’incomplir reiteradament l’objectiu fixat el 2006 de destinar el 2% del PIB de cada país a l’exèrcit.

Segons l’informe The Military Balance, que anualment publica l’Institut Internacional d’Estudis Estratègics (IISS), només tres països europeus de l’OTAN van superar el 2015 la barrera del 2% del PIB gastat en defensa: Grècia, Polònia i el Regne Unit. A la cua, entre els que gasten menys, hi ha Espanya, que va destinar a l’exèrcit un 0,88% del PIB l’any passat. A l’altra banda, els EUA són el país aliat que més gasta en proporció: un 3,33% del PIB, més de 600.000 milions de dòlars cada any.

Els països europeus van veure fa uns anys com la crisi econòmica -i l’austeritat- va aprimar, encara que modestament, els pressupostos de Defensa. Però els grans think tanks que analitzen periòdicament la despesa militar mundial, entre ells l’IISS i el SIPRI, coincideixen que el 2015 els països europeus van aturar aquesta caiguda registrada els anys anteriors. L’annexió russa de Crimea i la invasió de l’est d’Ucraïna sumada a l’amenaça de l’Estat Islàmic (EI) han acabat reactivant la inversió en defensa a aquesta banda de l’Atlàntic.

A l’Est, el desafiament rus

Tement els desafiaments russos, cada cop més sovintejats en àrees com el mar Bàltic, països de l’est d’Europa com ara Polònia, Lituània o Romania han augmentat considerablement la despesa militar. Més al sud, l’amenaça de l’Estat Islàmic (EI), que s’ha fet fort en àrees de l’Iraq i Síria, també ha reforçat el discurs militarista en alguns països europeus, entre els quals, per sobre de tot, França. “Les plaques tectòniques de la seguretat euroatlàntica s’han mogut al front est i al sud”, va afirmar fa un any el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg.

Europa reprèn la inversió en defensa just quan els EUA continuen retallant -tot i que amb moderació- en aquest capítol. Però malgrat això, Obama demana als països europeus de l’OTAN que facin els deures i compleixin l’objectiu de gastar el 2% del PIB en defensa. “Des que es va crear l’Aliança Atlàntica que els americans demanen als europeus que gastin més en Defensa però, per començar, això de fer arribar tothom al mateix percentatge és molt discutible -reflexiona el catedràtic de ciència política de la UB, Pere Vilanova-. Després hi ha la qüestió de si realment només arribant al 2% de despesa militar resoldrem tots els nostres problemes de seguretat. Si això fos veritat, els EUA, que tenen un pressupost de defensa que equival a la suma del que gasten els 10 països que van darrere seu, hauria de poder-ho controlar tot. I l’escenari que deixen al seu pas no és de gaire seguretat”.

L’objectiu del 2% com a criteri uniforme per a tothom tampoc convenç analistes com Karl-Heinz Kamp, de l’Acadèmia Federal Alemanya d’Estudis de Seguretat, en unes reflexions recollides pel centre Carnegie Europe: “Grècia, un país en bancarrota, gasta el 2,4% del PIB en defensa. El Canadà només un 1% però va tenir una actuació formidable a l’Afganistan. Si Alemanya gastés el 2% del PIB, tindria un pressupost de defensa que faria ombra al de França i al del Regne Unit i es podria dir que provocaria més preocupació que sensació de seguretat entre els seus socis”.

Fins i tot en el cas que els estats europeus que encara no fan els deures decidissin incrementar la despesa militar, haurien de superar les reticències que una mesura així provocaria entre l’opinió pública i alguns partits polítics. “Tot i els atacs terroristes, la percepció pública de l’amenaça no s’ha traduït en més suport a la despesa militar”, reflexiona també al Carnegie l’editor de Security Europe, Brooks Tigner, que explica que més del 50% de la despesa militar a Europa es destina a costos de personal i és una tendència que es pot trigar “anys” a revertir.

Un “acte de fe”

“Al món tenim uns nivells altíssims d’inversió militar i tot i així la inseguretat és molt marcada. Pensar-se que augmentant la despesa en els exèrcits canviarà alguna cosa és un acte de fe”, raona Jordi Armadans, director de Fundipau, que afegeix que l’estabilitat mundial i el diàleg multilateral que propugna la presidència d’Obama “entra en contradicció amb la petició que fa ell mateix de gastar més en Defensa”.

“El discurs de l’ala política més dura dels EUA és que Europa inverteix poc en Defensa i que són ells els que es queden amb les patates calentes. Però jo crec que a Europa, si se sumen totes les despeses en Defensa, de diners se n’hi dediquen molts. Una altra cosa és que la descoordinació i la desconfiança rebaixin eficàcia als recursos”, conclou Armadans.

El debat és encès dins la mateixa UE. L’amenaça russa ha revitalitzat en certa manera l’OTAN, especialment entre els països de l’antiga òrbita soviètica, i els líders aliats es reuniran justament a Varsòvia aquest juliol per tractar sobre com afrontar el desafiament de Moscou. Damunt la taula hi ha la idea que l’OTAN reforci la seva presència de manera estable als països de l’est d’Europa. Amb l’etern rerefons de si la seguretat europea ha d’estar controlada des d’aquesta riba de l’Atlàntic o des de l’altra.

Més continguts de